CUL DE MÓN. 1

A mesura que el tren s’endinsava cap a l’interior, deixant enrera la línia de la costa, els records se li amuntegaven. A l’inici del viatge, a penes havien sortit de la boca del túnel de Sants, i mentre s’obrien pas pel paisatge caòtic i bigarrat de les obres que taponaven Barcelona, havia observat encuriosit el desgavell i agitació d’aquelles obres, les que hi havien de dur l’alta velocitat. Després, el tren, que malenconiosament s’havia arrossegat a través d’aquell desori, com si s’ensumés que els seus dies estaven comptats davant del poderós germà bessó que li creixia adossat a la seva planta, va reemprendre la velocitat habitual per les abruptes costes del Garraf. Com també d’habitud, la son el va vèncer entre aquell fragor de túnels curts, precipicis de vertigen i cales amagades per a ús de nudistes.
Havia rebut l’encàrrec, l’origen d’aquell viatge, amb la mateixa contradicció, reflexionava ara, que suposava donar l’esquena al futur que implacable semblava avançar cap a la gran ciutat, per anar a l’encontre d’un passat que semblava condemnat pels nous temps.
A mesura que deixava la costa, i ja altre cop despert, sotjava el paisatge que progressivament s’anava fent més rude i aspre, allunyat definitivament de les contrades que esperaven el mannà de l’alta velocitat, i se sentia envaït per una nostàlgia que no havia previst. Retornem a casa, es va dir, quan el primer meandre del riu se li va obrir als ulls. El tren, com una brúixola tossuda, reprenia aleshores la direcció nord i s’encaminava alegrement cap al Planell, salvant el pendent de la vall sense aparent esforç.
Feia molts anys que no veia aquell paisatge, des que havia enterrat sons pares, l’un darrera l’altre, amb pocs mesos de diferència. Allò va ser a la primavera i a la tardor de l’any olímpic. Sa mare va morir quan tot just pintaven les cireres a la Ribera, i el pare la va seguir a la tomba quan ja havien collit el raïm. I, entremig, ell en una furiosa batalla contra els seus propis fantasmes, enmig de la disbauxa dels Jocs Olímpics. Recordant, o fent un esforç per focalitzar la memòria en aquells mesos extravagants i abrivats, li semblava viure una sola i desesperada festa sense fi, on només suraven imatges damunt un mar de turbulències. Podia dir que no havia estat al cas de la fi, de l’agonia callada i meteòrica de son pare, però el cert, la veritat que mai no havia gosat verbalitzar, era que sabia perfectament que el iaio es moriria mentre ell lluitava per ignorar qualsevol indici de memòria i de responsabilitat.
En canvi, dels dies passats a Tribalix per liquidar la hisenda paterna, tenia un record exacte, però no menys dolorós. La família paterna i la materna s’havien barallat i probablement mai no s’havien reconciliat, mentre ell assistia al tètric espectacle com un convidat de pedra i atorgava llicències per malvendre-ho tot.
Els productes del malbaratament li havien durat a penes dos anys, si bé havien servit per conèixer tots els oceans i tots els continents, si no viatjant amb luxe sí amb comoditat, movent-se prou ràpid perquè els records no l’emmanillessin.
També serviren per fugir de la Balma. Creia recordar, i això sí era encara una memòria difusa, que li havia donat paraula de matrimoni just la nit abans de marxar. No n’havia sabut mai més res.
No es cartejava amb la família, no el telefonaven –tampoc s’havia molestat a deixar-los cap número-, no anava de visita per Nadal. No hi havia anat mai més. Havia llençat la clau de la casa pairal des del mateix revolt que ara travessava amb el tren, o des d’un semblant, a penes passada l’estació de Ribalta que ara ja albirava. A diferència de la dels pobles de la comarca, de la del propi Tríbalix, on les estacions se situaven a una distància considerable dels nuclis de les poblacions, a Ribalta l’estació es trobava embotida al vell mig de la vila, una mica enfarfegada per l’estretor dels carrers que se li havien anat abalançant a mesura que la urbanització havia estès el poble des del turó presidit pel castell, rebentant les muralles on havia sorgit el primer nucli. Va sotjar amb interès els voltants, mentre el tren s’aturava per un temps que li va semblar desproporcionat. No li va semblar que res hagués canviat gaire. Tanmateix, potser hi havia un sentit d’ordre, de polidesa i quasi un punt de coqueteria urbanística que li eren desconeguts.
El tren va arrencar, responent amb una botzinada profunda al xiulet estrident i breu del cap de l’estació. Mentre prenia embranzida, va comprovar que la vila, efectivament, s’havia transformat. Quan van retrobar el riu i deixaven enrera el tomb de la carretera que marcava el límit que ell coneixia, va poder veure un dèdal d’urbanitzacions que esquitxaven els antics masos que abans vorejaven el poble. Cases unifamiliars anodines, sòbries i funcionals, i fins i tot algunes fileres d’adossats, trencaven un paisatge on havien campat els avellaners i els petits horts familiars. Aviat van perdre’s, però, com a taques esbarriades pel vent, mentre el tren voleiava entre les corbes mandroses del riu, cercant la mola accidentada i violàcia del Tríbalix. Va esguardar la serra cap a on el sol es decantava en el seu imminent ocàs. Va arribar a distingir la mínima agulla camussa de l’ermita de la mare de déu de la Balma abans que s’atansessin al pont i passessin lliscant per sobre del riu, ja ombrívol i adormit, i penetressin en l’estreta i rocallosa vall on es dreçava l’estació de la seva vila. Va sentir per un moment la temptació d’ignorar la desacceleració del tren, el sotrac tou dels frens que anunciaven l’aturada, i deixar que la màquina el dugués més enllà, fins a la Terra Alta, o fins a Saragossa, fins a un altre lloc que no fos seu ni ho hagués estat mai.