Cucs de seda (o l'altra banda del mirall)

Era un bon home, amable, intel·ligent, educat, dels que allarguen la mà i no es queixen si agafes el braç, dels que donen caramels de maduixa a les nenes petites i xuten faltes a fora de porteria als petits aspirants al futbol - que somriuen, guanyen i marxen amb el cap ben alt -, un home dels que ajuden a les àvies a passar el pas de zebra i saluden a tothom amb un somriure, dels que posen de humor; un bon home amb un toc de sensualitat bullint-li al fons de les ninetes. No era alt, però tampoc era baix, tenia una mida perfecta; lluïa uns ulls foscos, dolços i penetrants amb algun misteri amagat rere les pupil·les, uns cabells d'un castany fosc i una pell tirant cap a bruna. Era fort, però no cepat, prim però no esquelètic; un bon partit, vaja. Si algun cop t'haguessis creuat amb ell sense conèixer-lo de res, segurament us hauríeu encreuat les mirades i potser, amb una mica de sort, us hauríeu regalat un tímid somriure de bona tarda. Pensaries que carai, quin noi més maco, i si havies començat amb un mal dia potser te'l hauria sabut arreglar, o almenys ajudar-te a fer, a la teva imprudent imaginació, una barreja trepidant dels seus ulls i la teva fosca fantasia.
Si fossis la seva carnissera predilecta l'atendries cada dissabte al matí amb un somrís d'orella a orella:
-Bon dia senyor Pons! Com va tot? Què desitja?
-Bon dia Remei, doncs la mar de bé! Per cert, com t'he de dir que em parlis de tu? Dona, que ja ens coneixem! Posa'm el mateix de sempre, ja saps.
Li posaries la carn de vedella tota feliç, observant aquells impressionants ullets que no et deixen dormir cap divendres a la nit, i pensaries que que trist, tota la setmana esperant la visita i ara sembla passar tant ràpid, però en fi, que val en el fons val la pena, que és l'única persona de bon veure que et compra carn. I quan marxés li faries una mirada de noieta perduda, li posaries els ullets més innocents que sabessis fer, i ell marxaria fent-te un somriure i tornant-te una estranya mirada que després, durant la resta de la setmana, intentaries desxifrar amb paraules.
I, finalment, si tinguessis el gran plaer de ser la seva dona, exclamaries que és tant i tant bon home, que sempre saps on és i que fa, que estima i es fa estimar. Però si fossis la seva senyora se't escaparia alguna cosa; si ho fossis hi confiaries tan i tant cegament que mai se't acudiria comprovar si realment el que et diu es veritat. Si fossis la seva dona estaries segura que cada diumenge al matí el teu estimat home va al bar del poble del costat, a fer el cafè de la soledat, que en diu ell, a gaudir del seu temps d'intimitat. Respectaries la seva opinió com ell respecta la teva i mai se't passaria pel cap preguntar-li què hi fa ell, que mai pren cafè, passant tot el matí - de 10 a 14 - al suposat bar del poble del costat. El que no sabries, fossis qui fossis, és que, naturalment, el Ricard cada diumenge al matí no va al bar. I com que no ho sabries, tampoc se't acudiria preguntar-te: què fa aquest bon home un diumenge al matí si no és al bar? Com que és de bon matí no se't acudiria pensar que queda amb alguna joveneta per saciar les passions ardents que inevitablement li corren per les venes, ni tampoc que ha quedat amb quatre amics mal vistos per a jugar-se el capital i la vida al pòquer o a la ruleta. Si descobrissis el que fa el Ricard cada diumenge al matí no ho podries entendre, no podries comprendre què fa el benvist del senyor Pons gaudint amb tal perversitat. Feia una curiositat morbosament horrorosa de veure, una perversitat que li omplia les venes de tones de felicitat que li servia per a sobreviure la resta de la setmana. El diumenge al matí es llevava ben aviat, despertava la seva dona amb un petó suau i càlid als llavis i li desitjava un bon matí: jo me'n vaig al meu racó, li deia amb un somriure entremaliat, i marxava cap al jardí. Allà, agafava el segon cotxe, el que la seva dona mai volia fer servir, i marxava cap a un bosc verd i frondós situat a uns 40 quilòmetres del poble, on hi havia poca gent, sols quatre pagesos que anaven a passejar i a queixar-se amb tranquil·litat. Aparcava el cotxe a un camí amagat i de difícil accés, i, com si res, es canviava completament de roba, i es vestia amb un posat tot pagès. Llavors, amb la camisa de quadres, la boina, el bastó i el cistell tot esparracat, començava a passejar pel camí. Els qui no el coneixien i l'havien vist, comentaven que quan se'l trobaven forçava un somriure delicat, però que a mesura que avançava la cara se li anava empal·lidint cada cop més, que com més a prop estava del seu destí més mala cara feia, com si s'anés transformant en una persona que ningú mai havia vist. A un lloc determinat del camí - una mena de passatge estret on hi havia marques de botes que havien matat les males herbes i havien aconseguit fer d'aquell caos una via per on podies passar amb certes dificultats -, observava a banda i banda que ningú el mirés i es posava per enmig del bosc. Caminava i caminava, cada cop amb un aspecte més foll i pertorbat, fins arribar al tronc d'un vell roure. I de sobte, l'home que ja no era Ricard, amb els cabells més clars i més despentinats i uns ulls buits i obsessionats amb quelcom que no trobaven, es posà a acariciar l'arbre, com si fos el seu amor més preuat, com si hagués estat desitjant cada segon de cada dia estar allà. I quan creia que havia satisfet prou al indiferent arbre, es posava a excavar com un boig, com si fos l'última cosa que havia de fer en aquesta vida per a poder dir adéu tranquil i feliç. I al final, cobert de terra, trobava el que portava tot el matí somiant. Una capsa de plàstic, d'un color lila totalment opac, amb uns estranys forats pels costats. Se la mirava com un lleó mira una gasela que jau ferida al seu costat, com si fos la seva única presa; tot el seu capital, la seva vida aglomerada a l'interior de la petita capseta. I al obrir-lo, allà estaven; milers de cucs de seda. La capsa estava plena d'aquests fastigosos animals, retorçant-se i lamentant-se en silenci, rebolcant-se entre les quatre escasses fulles d'enciam. Un espectacle realment traumàtic. El senyor Pons, però, trobava que això no era veritat, i observava atent les seves preses abans de començar la seva sagnant matança. No, no patiu, mai se'ls va menjar, però fer-ho segurament tampoc hauria canviat gaire res. L'estrafolari Ricard, agarrava els cucs com si fossin patates fregides, i els anava tallant. Un per un, els agafava amb les mans, sense la necessitat ni de posar-se guants, i, amb la navalla de collir bolets, els anava amputant per parts. Primer els ulls, com si ell fos un artista i allò fos l'obra d'art de la seva vida, a poc a poc, els anava buidant. Després anava baixant, tallant com qui talla pastanagues per a fer una bona verdura, o com qui talla el pa per a fer un entrepà. Però ell no, ell tallava cucs i se li feia la boca aigua només de veure aquells petits animals retorçant-se de dolor, encara que no poguessin cridar. Gaudia mirant la impotència dels pobres animals, que sols veure que s'obria la caixa ja sabien que desenes d'ells acabarien formant part d'un homicidi multitudinari més. Hi passava hores, allà, l'estrany Ricard, i seccionava els cucs lentament, amb una passió ardent, que no havia sentit ni amb la seva dona ni amb cap altra dona ni fent cap altra cosa que no fos aquell tràgic esdeveniment. Els hi sortia una espècie de líquid groc del cos, i ell en tenia les mans plenes, i fins i tot, algun cop, n'assaboria dolçament el gust, com si tastés algun plat fet per algun cuiner de qualitat. I al acabar, quan ja havia aconseguit calmar la seva obsessió, es netejava les mans amb un tovalló de paper - com la Remei després de servir-me la carn de vedella, pensava -, i tornava al camí. Els qui el van veure i no el coneixien deien que al baixar feia una extravagant cara de felicitat, que el color li tornava a la cara, que saludava i somreia amb facilitat. I al arribar a casa, canviat i amb la roba de pagès ben amagada, besava a la seva dona i li deia que no, dona, que no cal; el dinar ja el faig jo, que porto tot el matí al bar sense fer cap bé, i ja és hora de que em posi a treballar i a fer alguna cosa de profit.
I la dona el mirava, somreia per si mateixa i pensava que deu ni do que bé que li va anar al bar del poble del costat.
Tothom, sense excepció, té alguna perversitat morbosa amagada a l'altra banda del mirall. Pot ser que encara no la coneguis i que un bon dia, sense avisar, se't aparegui; o pot ser que hagis intentat aprendre a dominar-la des de ben petit. No t'enganyis, fins i tot la lluna té dues cares, i n'hi ha una que li fa vergonya ensenyar; però tu, si fossis la dona del senyor Pons, mai hauries sospitat que el teu galant marit, mentre esteu junts, imagina els seus petits cucs de seda fent marxes fúnebres per sobre del llit.