crua decisió

Un relat de: eRIc

Vaig recordar l'olor de l'arena de la platja, d'aquells estius aprop de les onades, fent clots fins que trobàvem l'aigua, i a vegades algun cranc entremaliat, que provocava en mi un gran sobresalt.
Va anar a parar a les meves mans, no se ni com, una fotografia d'aquell estiu, penjat al teu coll, il.lusionat i cofoi. I encara ara no puc evitar que se'm humitegin els ulls quan hi penso.
Ja no hi ha platja, ni veig proper el dia que hi torni a anar amb tu. Ja no vull fer castells d'arena, simplement em conformaria amb passejar aprop teu, agafats de la mà.
Sembla com si ens separés un oceà. Com si les onades ens haguéssin emputxat cap a camins molt diferents.
Les esquerdes dels anys no s'han aconseguit reparar, es impossible si un dels dos no vol.
Quan la confiança s'esvaeix, quan la comunicaciò es escassa. Quan una persona posa un mur al davant, no pot ser.
Si la persona que t'hauria de fer la vida més fàcil t'adones que te l'ha complicat bastant, com has de reaccionar? Jo potser m'he equivocat, però és el que he sentit, pare.

Comentaris

  • Cru relat[Ofensiu]
    nuriagau | 17-05-2010 | Valoració: 10

    Sovint comentem a RC, que els relats no necessàriament han de ser biogràfics, però aquest em temo que ho és.

    He fet la lectura des del punt de vista de mare i m'ha fet mal especialment la frase: "Si la persona que t'hauria de fer la vida més fàcil t'adones que te l'ha complicat bastant, com has de reaccionar?". Espero que el protagonista del teu relat sàpiga, en un futur, fer de pare malgrat hagi tingut un model tan mediocre.

    Núria

    PS: M'ha agradat el consell de l'allan!

  • Marina Blau | 14-05-2010 | Valoració: 10

    Em sento bastant identificada amb aquest relat teu, sobre tot al principi i al final. Una crua decisió.

    El relat m'ha agradat molt

    Si t'animes, llegeix el meu relat: Anhel de mort

    Ànims,
    Marina

  • Pèrdua del meu pare[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 14-05-2010 | Valoració: 10

    Jo vaig perdre mon pare als dinou anys, era molt jove aleshores i certament em vaig sentir alleujat, no és que no el volguera sinó que em vaig portar molt malament amb ell els últims anys de la meua vida, ell pensava d'una manera i jo d'una altra, jo era molt jove i no sabia fins a quin punt aquell home m'estimava.
    Després al pas dels anys he anat comprenent que la vida és com és i que sempre un jove es duu malament amb els seus pares fins que arriba a comprendre el que en veritat amaguen o saben aquests.
    Diuen que Grouxo Marx va dir: _ jo quan tenia 18 anys pensava que mon pare era molt ruc i cinc anys després vaig dir, com a après mon pare.
    Vinga fins arreveure eRIc i ens tornem a llegir, i espere que tingues una miqueta més d'optimisme, tot i que ja hages perdut a ton pare, o el tingues lluny, sempre el recordaràs.
    Una forta abraçada de Vicent.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: