Cròniques de l’infortuni

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Malgrat tot, em sentia viu, i l’aire gèlid bufetejant-me les orelles m’ho recordava. Somreia. Caminava ciutat amunt, dirigint-me cap a allò que considerava casa meva.

Al cap d’una estona, hi vaig arribar. Es tracta d’un petit parc de barri, amb quatre bancs i una zona d’herba retallada minuciosament. Al bell mig del parc hi ha un estany, on viuen un parell de famílies d’ànecs, acostumats a menjar de la mà de la canalla que els donen molles de pa amb il·lusió.

Jo hi tinc el meu racó en aquell parc, on normalment passo les nits. No és pas meu, és clar, però fins ara sempre he dormit allí, i ningú me n’ha fet mai fora.

Abans d’arribar-hi, vaig fer escala en un contenidor.

La gent es pensa que remenar els contenidors és ronyós, poc digne i fa fàstic. Tenen tota la raó. Però no ho faig pel gust de refregar-me per sobre la brutícia acumulada, sinó perquè és increïblement útil. Sembla que tothom llenci les coses abans d’estrenar-les. Tot el que no puc aprofitar per mi, ho porto a una casa de penyores on me’n donen suficient per sobreviure. No necessito més.

Aquell dia, però, no hi va haver sort. El que sí que vaig fer va ser agafar el diari. Després me’n vaig anar cap al parc, i hi vaig fer un cop d’ull, però me’n vaig cansar aviat, les notícies eren massa depriments. Així que vaig aprofitar el diari com a coixí i em vaig posar a dormir.

Aquella nit va ploure.

Pseudònim: Clau de sol

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: