Cròniques de la rutina

Un quart de vuit. Sona el despertador. Com cada matí fastiguejada el tanco. El meu subconscient m'avisa que estic en perill i em desperto un quart després. Corro per no fer tard. Com cada dia, vestir-me, dutxar-me i pentinar-me... en mitja hora, un temps rècord. Esmorzo i em prenc les pastilles en cinc minuts i llavors deu minuts per arribar a l'institut. Visc força a la vora, però arribo tard. Els professors hi estan acostumats i m'assec al meu lloc. Entre grecs, arrels quadrades i complements del nom m'endinso en els somnis. La rutina m'envolta cada dia, no hi ha novetats i això arriba a ser veritablement cansat. Després de dues hores toca el pati i la segueixen tres carregoses hores de classe més. Quan ja fa molt temps que ho fas no t'hi pares a pensar, però quan hi penses et dius a tu mateixa: Per què avui la classe de dibuix no la podem anar a fer al pati, gran i assolellat, en comptes de fer-la a l'aula, grisa i claustrofòbica? Per què avui no fem un passeig pel pati per veure alguns dels insectes tan interessants dels que ens ha parlat la professora? Ho odio, veig que la meva vida és curta, i no la vull desaprofitar, però és inútil.
Avui a última hora no aniré a català. Quina sort! Tindré el plaer de saltar-me una de les cinc pesades hores del matí. Llàstima que és perquè tenim hora al metge. A la una la mare em vindrà a buscar. Prego perquè sigui l'hora, i també prego perquè el metge no em doni cap mala notícia.

* * *

Un quart de vuit, desperto la Núria. No es troba bé, com cada dia, però vol aparentar que està en forma. És molt forta. No es deixa vèncer pel dolor. Segueix com si res li passés, però se'n sent. La cadira no és una gran molèstia per ella, és valenta, i ja la coneix com el palmell de la seva mà. Molts cops hem sentit com plora a l'habitació, no li agrada veure'ns patir, no suporta que ens preocupem gaire per ella. Però no ho podem evitar, ni en Lluc ni jo. Se suposa que els pares hem de saber millor que ningú com tractar-la, però sembla com si no ens en sortíssim. Pateixo moltíssim, em pregunto per què no puc passar tots els mals que té ella a mi? Per què m'he de sentir tan impotent? Ahir el metge ens va donar una notícia desesperant: en comptes de tenir esclerosi múltiple, com ens havia dit temps enrere, té una classe d'esclerosi que no sol afectar menors de quaranta anys. El nom és mol complicat, esclerosi lateral amiotròfica em sembla. El metge ha fet passar la Núria al passadís i m'ha dit aquestes paraules: "de dos a quatre anys de vida". No pot ser.
No li he explicat, a la Núria. Tot i això, a l'hora de sopar, li he vist caure per la galta rodona una llàgrima. Una llàgrima reveladora. Intentarem fer el que puc perquè se senti bé. Farem qualsevol cosa per ella. Deu estar tan malament.... Ho és tot per nosaltres, i sabem que se n'anirà, però serem forts, com ho hem sigut fins ara i aguantarem la situació tots plegats. Som una família i hem d'intentar ser feliços fins que la Núria ens deixi... No vull ni pensar en aquest maleït dia.

* * *

Un quart de vuit, avui no em puc ni arribar a aixecar, estic cansada perquè vaig anar a dormir tard, potser... deu ser això, o almenys vull pensar que ho és. El pare m'intenta aixecar. No puc, no em responen els músculs, em costa molt fer força. La ràbia se m'apodera i em poso a plorar. M'estira al llit i em diu que reposi, que no passa res. Em consola, m'eixuga les llàgrimes i s'està una estona amb mi. Sé que cada cop tot se'm farà més difícil. Sé que tindré dies com avui, que no em podré ni moure, d'altres en què em farà mal tot, i d'altres que estaré millor.. M'ha passat a mi, i ho he d'afrontar. He decidit fer-me el propòsit de viure al màxim aquest temps que em queda, i viure sense penes, només essent el màxim de feliç que pugui. El dia... ja arribarà. No cal que el vagi esperant.

Un quart de vuit. Avui he tingut sort! Em sento adolorida, però també amb prou forces per anar a l'institut i poder estar atenta. La mare m'hi acompanya. Ara ella és amb mi a tot arreu. És, com si diguéssim, la meva protectora. Moltes vegades em pregunta si m'atabala, si em molesta... però això és impossible. Me l'estimo tant... Sé que pateix molt, potser més que jo i tot. Però em fa passar bones estones, porta un somriure als llavis, o diu alguna broma i em pica l'ullet, ... i això són coses, si vols sense importància, que fan que el dia em sigui més alegre.
La Txell ara s'asseu al meu costat. Amb la Míriam, a l'hora del pati hem anat a parar el sol a la gespa, i m'ha explicat la seva història amb en Pau, quina enveja... A l'hora de matemàtiques la Rosa m'ha dit que quedéssim demà per aclarir-me els dubtes de les inequacions. Fins i tot estic trobant una cara amable a les matemàtiques. A la tarda hem quedat amb en Mario i la Berta per acabar de fer el treball de tecnologia, i ha quedat genial! En Roger avui m'ha mirat... i és que la seva mirada val un imperi. Em penso que m'he enamorat!!

* * *

Penso en totes les coses boniques que em toquen fer avui, i no puc evitar fer un somriure. Sembla que els tremolors i els dolors se'n puguin anar amb una mica de felicitat.

Un quart de vuit, com sempre, m'aixeco. Sóc feliç.