Cercador
CRÒNIQUES DE HUMVAR (I) El mite fundacional
Un relat de: Gerhidt- Compartir:
En aquest relat i en els que seguiran, l’autor intentarà fer un breu resum de la història de Humvar, una de les societats menys estudiades del nostre planeta. Tot i que seria molt agosarat afirmar que aquestes línies poden rivalitzar amb les Eddes nòrdiques, opino que els lectors coincidiran amb mi en què aquesta crònica proveeix fets i dades molt més acurades que les presentades pels nostres amics del nord.
En primer lloc, hem de deixar ben clar com s’ha de pronunciar el propi nom de Humvar; al ser una paraula prestada del germànic, hem de recorre a la fonètica d’aquesta família lingüística per aproximar-nos a la seva pronunciació, que seria quelcom similar a /hʊm·var/, marcant la “h” i pronunciant la “v” com en Lluís Llach. Doncs bé, tal i com els grecs tenien la seva Teogonia, els cristians els seus Adam i Eva, Tolkien el seu Silmaril·lion, Roma la seva lloba i Barcelona el seu Heracles (o Amílcar, o Pasqual Maragall, o a qui coi li toqui durant aquest segle), segons el llegendari local la creació de Humvar es degué a la confluència de dos factors:
Per una banda, podríem destacar un factor purament humà: pels descendents dels primers pobladors de Humvar, molt emparentats amb el què actualment coneixem com a víkings o varegs, les normatives establertes per l’Olimp religiós comandat per Odín, Thor, Iðunn i tota aquella patuleia, era massa enrevessada com per seguir-la sense desviar-se del camí; d’altra banda, i potser hauríem hagut de començar per aquí, els primers humvardians van se enganyats per un déu anomenat Lârth. Aquest ésser, que va ser esborrat dels annals víkings per motius que aviat es faran evidents als lectors, va enredar uns quants senyors i senyores de l’actual Escandinàvia perquè li rendissin vassallatge a canvi d’una suposada vida eterna.
Lârth, de qui anirem parlant al llarg dels següents capítols, era un Déu associat amb diversos factors, com ara la rauxa i el contrari de seny. Era considerat el pare dels alcohòlics i els lladres de tabac, a més d’atribuir-se-li el descobriment de la cervesa. En la societat víking prèvia a l’escissió de Humvar aquesta deïtat tenia pocs seguidors, essent després molt senzill esborrar-lo de la seva historiografia.
La promesa d’immortalitat, evidentment, no s’havia de prendre en un sentit literal. Si més no, això és el què els habitants de Humvar es van començar a repetir entre si quan els seus pares i mares, avis i àvies, van començar a perdre la vida. Amb el pas dels anys, la cultura humvardiana va desenvolupar un mite fundacional segons el qual els pares i mares del poble de Humvar van escindir-se dels seus germans víkings per fundar una societat basada en la llibertat, l’anarquia i l’estatut d’autonomia.
Mica en mica les creences de Humvar i de la seva gent van anar modificant-se; tot i partir d’una base nòrdica, aquestes es van anar desenvolupant a través dels nous mons amb els que entraven en contacte, produint-se un elevat grau de sincretisme amb les religions i mitologies que descobrien (com passava amb romans i cristians, entre d’altres). La majoria de la població mundial desconeix que aquesta societat va arribar molt més enllà que els seus germans víkings, poble que, d’altra banda, es va apropiar de molts dels descobriments i fites aconseguides pels humvardians, com anirem coneixent al llarg d’aquests relats.
Pel què fa a l’establiment físic de la comunitat humvardiana, en un primer moment, després de l’escissió, es van veure obligats (segons alguns autors) o van decidir desplaçar-se (segons els autors de Humvar) cap al nord, edificant una primera colònia en un fiord proper al què avui és la ciutat de Narvik (Noruega). Aquesta primera població, que ja es va anomenar Humvar, estava construïda totalment amb fusta, i va ser dotada amb els principals elements necessaris pel funcionament d’una ciutat: la seu del consell d’ancians i ancianes (màxim òrgan decisori i judicial), la llotja, la taverna i un parell de mercats, entre d’altres.
El sistema de govern, en aquells primers temps, consistia en una gerontocràcia teocràtica, en la qual els ancians i ancianes (tots aquells adults majors de 35 anys) tenien dret a participar de les reunions del consell, a més de tenir vot nominal en les diverses votacions. Addicionalment, hi havia un sacerdot o sacerdotessa que parlava en nom del Déu (Lârth) i que tenia molt pes en les decisions que es prenien al consell.
Amb el pas dels anys, les llegendes humvardianes van acabar establint un mite fundacional lleugerament diferent al què s’ha explicat en les línies anteriors: segons els historiadors i cançoners locals, els seus avantpassats s’havien vist obligats a desplaçar-se cap al nord per fugir de la rigidesa i inflexibilitat dels senyors feudals víkings. Lârth, únic déu interessat realment pel benestar dels seus fills, els havia promès una terra lliure on podrien viure sense patir el jou de les bones maneres i l’educació (aquesta narració dels fets sembla adaptada o copiada de les llegendes israelianes).
En els següents capítols seguirem explicant la història de Humvar i dels seus habitants, així com dels seus herois i heroïnes i les seves gestes. Finalment, voldria agrair a la societat secreta dels guardians de la història la seva ajuda per desenterrar aquest capítol de la història de la humanitat que, si no fos per ells, hagués passat desapercebuda pels segles dels segles, amén.
En primer lloc, hem de deixar ben clar com s’ha de pronunciar el propi nom de Humvar; al ser una paraula prestada del germànic, hem de recorre a la fonètica d’aquesta família lingüística per aproximar-nos a la seva pronunciació, que seria quelcom similar a /hʊm·var/, marcant la “h” i pronunciant la “v” com en Lluís Llach. Doncs bé, tal i com els grecs tenien la seva Teogonia, els cristians els seus Adam i Eva, Tolkien el seu Silmaril·lion, Roma la seva lloba i Barcelona el seu Heracles (o Amílcar, o Pasqual Maragall, o a qui coi li toqui durant aquest segle), segons el llegendari local la creació de Humvar es degué a la confluència de dos factors:
Per una banda, podríem destacar un factor purament humà: pels descendents dels primers pobladors de Humvar, molt emparentats amb el què actualment coneixem com a víkings o varegs, les normatives establertes per l’Olimp religiós comandat per Odín, Thor, Iðunn i tota aquella patuleia, era massa enrevessada com per seguir-la sense desviar-se del camí; d’altra banda, i potser hauríem hagut de començar per aquí, els primers humvardians van se enganyats per un déu anomenat Lârth. Aquest ésser, que va ser esborrat dels annals víkings per motius que aviat es faran evidents als lectors, va enredar uns quants senyors i senyores de l’actual Escandinàvia perquè li rendissin vassallatge a canvi d’una suposada vida eterna.
Lârth, de qui anirem parlant al llarg dels següents capítols, era un Déu associat amb diversos factors, com ara la rauxa i el contrari de seny. Era considerat el pare dels alcohòlics i els lladres de tabac, a més d’atribuir-se-li el descobriment de la cervesa. En la societat víking prèvia a l’escissió de Humvar aquesta deïtat tenia pocs seguidors, essent després molt senzill esborrar-lo de la seva historiografia.
La promesa d’immortalitat, evidentment, no s’havia de prendre en un sentit literal. Si més no, això és el què els habitants de Humvar es van començar a repetir entre si quan els seus pares i mares, avis i àvies, van començar a perdre la vida. Amb el pas dels anys, la cultura humvardiana va desenvolupar un mite fundacional segons el qual els pares i mares del poble de Humvar van escindir-se dels seus germans víkings per fundar una societat basada en la llibertat, l’anarquia i l’estatut d’autonomia.
Mica en mica les creences de Humvar i de la seva gent van anar modificant-se; tot i partir d’una base nòrdica, aquestes es van anar desenvolupant a través dels nous mons amb els que entraven en contacte, produint-se un elevat grau de sincretisme amb les religions i mitologies que descobrien (com passava amb romans i cristians, entre d’altres). La majoria de la població mundial desconeix que aquesta societat va arribar molt més enllà que els seus germans víkings, poble que, d’altra banda, es va apropiar de molts dels descobriments i fites aconseguides pels humvardians, com anirem coneixent al llarg d’aquests relats.
Pel què fa a l’establiment físic de la comunitat humvardiana, en un primer moment, després de l’escissió, es van veure obligats (segons alguns autors) o van decidir desplaçar-se (segons els autors de Humvar) cap al nord, edificant una primera colònia en un fiord proper al què avui és la ciutat de Narvik (Noruega). Aquesta primera població, que ja es va anomenar Humvar, estava construïda totalment amb fusta, i va ser dotada amb els principals elements necessaris pel funcionament d’una ciutat: la seu del consell d’ancians i ancianes (màxim òrgan decisori i judicial), la llotja, la taverna i un parell de mercats, entre d’altres.
El sistema de govern, en aquells primers temps, consistia en una gerontocràcia teocràtica, en la qual els ancians i ancianes (tots aquells adults majors de 35 anys) tenien dret a participar de les reunions del consell, a més de tenir vot nominal en les diverses votacions. Addicionalment, hi havia un sacerdot o sacerdotessa que parlava en nom del Déu (Lârth) i que tenia molt pes en les decisions que es prenien al consell.
Amb el pas dels anys, les llegendes humvardianes van acabar establint un mite fundacional lleugerament diferent al què s’ha explicat en les línies anteriors: segons els historiadors i cançoners locals, els seus avantpassats s’havien vist obligats a desplaçar-se cap al nord per fugir de la rigidesa i inflexibilitat dels senyors feudals víkings. Lârth, únic déu interessat realment pel benestar dels seus fills, els havia promès una terra lliure on podrien viure sense patir el jou de les bones maneres i l’educació (aquesta narració dels fets sembla adaptada o copiada de les llegendes israelianes).
En els següents capítols seguirem explicant la història de Humvar i dels seus habitants, així com dels seus herois i heroïnes i les seves gestes. Finalment, voldria agrair a la societat secreta dels guardians de la història la seva ajuda per desenterrar aquest capítol de la història de la humanitat que, si no fos per ells, hagués passat desapercebuda pels segles dels segles, amén.