Crònica sentimental

Si algú em preguntés ara mateix per quins motius escric contes o relats breus no sabria donar-li pas una resposta gaire clara o prou entenedora, perquè l'escriptura no deixa de ser un petit misteri més en aquesta vida incerta.
La meva primera fita creativa va sorgir quan tenia vuit anys i vaig escriure un conte, que, per cert, vaig il·lustrar jo mateix. Res de l'altre món, uns extraterrestres que roben unes plantes al planeta Mercuri i tot això.
De fet, la meva dedicació parcial, perquè jo no treballo per a la indústria dels llibres i els mitjans de comunicació escrits, comença l'any 1998 i avui dia ja ha esdevingut una unitat compacta d'escrits que tracten de records de viatges acompanyats de petits assajos sobre obres d'art, crítica social a partir d'articles de premsa i filosofades diverses arran d'un tema tractat en un programa de la televisió. I la veritat és que em considero millor lector que escriptor, i tot i que no he llegit pas tots el llibres que m'interessen, han estat la millor base que podia tenir per a desenvolupar el meu estil de creacions curtes, de frases no massa allargades -aquesta i l'anterior no són un bon exemple del que dic-, pocs diàlegs, moltes cites literàries, temes transcendentals i finals més aviat lapidaris.
De vegades penso com seria la meva vida si em passés tot el dia escrivint... I no sé ben bé si seria un regal de Déu, si és que veritablement existeix, o una condemna. Escriure és una feina molt solitària, com la lectura, que no et surt quan tu vols sinó quan ella vol fer-ho. Per tant, sembla que mai la pots dominar del tot. O potser desitjo tant escriure un llibre que si un dia l'acabés i em sentís satisfet podria patiria la síndrome de Bartleby: no tornar a escriure mai més per culpa d'un bloqueig creatiu un cop aconseguit l'objectiu de publicar un llibre.
Quan penso en el pobre Jorge Luis Borges, i dic pobre perquè era coix, es va quedar cec i mai va rebre el premi Nobel de literatura, i me l'imagino hores i hores dictant part dels seus contes a d'altres persones o escoltant els llibres que li llegia una altra gent... Fins a aquest punt ha d'arribar una celebritat literària? Ja sé que és un cas una mica extrem, però encara que sembli que tots els grans escriptors han gaudit de la vida, la veritat és que la majoria han patit força.
Els temps han canviat molt i la literatura s'ha democratitzat de manera extraordinària. Els escriptors actuals som persones més o menys normals, i jo vull ser un escriptor.
Quina és la meva gran inspiració a l'hora d'escriure? L'Arcàdia, aquell país imaginari habitat per pastors i creat i descrit per poetes i artistes, on regnaven la pau i la felicitat. I amb aquest lema: "Et in Arcadia ego", que significa: "Jo també a l'Arcàdia", que van desenvolupar pintors com Il Guercino, en el segle XVII, per tal de recordar-nos que en el lloc més feliç i perfecte de la terra la mort sempre hi és present, i que toquem de peus a terra.
Altres artistes com l'escriptor alemany Johann Wolfgang Goethe ubicava l'Arcàdia a Itàlia, un país meravellós en els escenaris del qual molts artistes del segle XIX com ell mateix, Lord Byron i més endavant Henry James o E.M. Forster ambientarien grans obres literàries, a causa del passat gloriós de l'Imperi Romà i de les fantàstiques construccions renaixentistes i barroques que inspiraven la bellesa de tot plegat, i a això s'afegeix la cordialitat dels italians, la rica gastronomia i un clima benigne, valors molt allunyats i preuats per la majoria d'artistes anglosaxons i gent benestant que consideraven aquest país mediterrani com una mena de paradís exòtic.
Vet aquí el meu amor per Itàlia, perquè de la mateixa manera que aquesta gent de segles passats es van meravellar amb la força de les obres d'Andrea del Sarto, Tiziano, Palladio i Caravaggio, jo també comparteixo amb ells aquesta gran passió: la cerca de la bellesa. I aquest és el motiu pel qual escric contes que tenen molt a veure amb viatges a Itàlia, per les descripcions i els records d'aquelles obres d'art sense les quals jo mai no podria viure.
Per aquest capriccio italià, la meva narrativa és més estètica que política, i amb aquesta afirmació no vull dir que la literatura no formi part de la crítica social. La literatura pot beneficiar amb les seves descripcions, sovint crítiques, la transparència en tants casos dubtosos, i encara més enllà del panorama polític: també en els àmbits econòmic i social. Però d'entrada em sembla que la literatura és ficció, i per tant, mentida. I associar massa la literatura amb la realitat és un vici que de vegades ens pot confondre, tant a lectors com a escriptors.
Fins aquí volia arribar per a destacar dues formes oposades d'entendre l'art de l'escriptura: la que va proposar el filòsof existencialista i també escriptor Jean-Paul Sartre, que deia que escriure era un compromís polític de lluita contra el poder establert i les seves injustícies socials, i la que proposava el novel·lista nord-americà William Faulkner, que deia que per esdevenir un escriptor havies de ser capaç d'escriure sobre totes les baixeses humanes possibles, i si calia també les de la teva família, si no ho recordo malament.
Haig de reconèixer que Sartre m'atrau en molts punts de la seva obra filosòfica, però no en els estrictament literaris. De Faulkner voldria subratllar que és un magnífic innovador novel·lístic per la introducció de nous punts de vista als arguments dels seus llibres, a partir de diversos narradors, però no tinc gaire clar fins a quin punt pots escriure tantes coses de la teva vida privada sense ferir persones estimades, i no diguem res de les possibles demandes posteriors per difamació que et puguin posar persones anònimes...
Jo, personalment, em quedo amb una magnífica descripció sobre la història que conté un llibre del 1957, El Guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Diu el següent: "La història no existeix. No hi ha cap història perquè no hi ha cap casualitat ni, per tant, progrés. Succeeixen coses, sí, però en el fons res no es connecta ni es canvia. Sota els canvis de noms i rituals, la societat es reconstruirà, idèntica a si mateixa, en la seva immemorial divisió entre rics i pobres, forts i febles, amos i criats."
Canviant de tema, però mantenint una estreta relació amb el posicionament ideològic fins ara exposat, caldria afegir que la meva gran tasca literària va lligada amb la concepció idealista de "l'art per l'art": la negació de la capacitat de l'art per transformar la societat en l'àmbit polític. I per tant, cal ser capaços de crear ficció literària també jugant amb símbols com ara la pàtria, la bandera, la llengua, la multiculturalitat, l'homosexualitat, etc. La creació ha de ser lliure de prejudicis, tot i que costa molt assumir-ho.
Em sento català però no nacionalista. I és que tinc el cor dividit: els meus pares són andalusos, les dues germanes grans van néixer a França i l'altra germana i jo vam néixer a Girona. No sé com seria si tota la meva família fos nascuda aquí, potser seria un radical...
Què voleu que us digui? La meva llengua materna és el castellà i escric contes en català, m'agrada llegir llibres francesos contemporanis, veure pel·lícules de cinema oriental actual, escoltar rock anglosaxó i visitar ciutats italianes. Si tot això us sembla poc patriòtic m'és ben igual. Jo sóc un amant de l'art, de la ficció, de la bellesa, de la mentida... Tot és mentida.
I ara faré la gran confessió de la meva vida. M'encanta dibuixar i quan estudiava l'EGB i em portava malament a classe, em castigaven fent còpies de mapes d'Espanya delimitant les províncies per colors, i allò, per cert, va ser la meva gran escola de dibuix. Molts anys després vaig fer un curset de dibuix en un taller de Girona i em vaig dedicar a l'estudi d'anatomies i bodegons. La meva passió per les formes del cos humà va fer desesperar-me en moltes ocasions a l'hora d'acabar i polir els mugrons d'uns pits, empresa molt més difícil del que em podia imaginar en un principi. Però quina sensació més arravatadora! De fet la literatura és l'art que més s'assembla al dibuix: afegir i eliminar. Ben diferent de l'escultura, que més aviat és buidar.
No sé si a tu, amable lector, llegir llibres t'ha engrandit la visió del món i de la vida, però com molt bé diu l'escriptor Mario Vargas Llosa, hi ha personatges de ficció que ens els estimem més que les persones de carn i ossos, en referència a Emma Bovary, l'heroïna de la gran novel·la de Flaubert Madame Bovary, que es rebel·la contra tothom a causa d'un l'adulteri..., i tinc una espina clavada perquè no vaig ser capaç d'acabar-la de llegir en el seu moment.
Sóc conscient que escriure un llibre pot suposar-me tota una vida sense aconseguir-ho, però com deia el poeta: "Que toda la vida es sueño / y los sueños, sueños son." I jo no vull pas que s'acabi mai aquest somni de viure, encara que sigui per somniar que estic escrivint el meu somni.