Crònica d'un clot

"...En arribar a les darreries del segon mil·lenni de la nostra era sorgiren per tot arreu falsos profetes que pregonaren als quatre vents que la fi del món era propera, això feu que tothom sentís terror davant la imminència del judici final, el jorn en el qual els llops es menjarien la lluna segons la cosmogonia xinesa. I es van erigir monestirs i catedrals als últims racons de la terra on els homes van refugiar les seves hores postremes, cercant el perdó de Déu.
Alguns nobles abandonaren les seves riqueses i s'entregaren al recolliment de la vida monàstica, molts éssers periren abrusats per les flames, inculpats d'heretgia. Però, quan es traspassà la frontera de l'any mil, el dia no va despuntar ni més clar ni més fosc que els altres. Aleshores els temples s'aixecaren en agraïment a l'ajornament del càstig.
De tot arreu arribaven notícies de les ràtzies i la ferocitat d'Al-Mansur i les ciutats i les viles i les aldees es tancaven en les seves closques emmurallades. Amb uns exèrcits sempre vigilants. Amb una psicosi creixent d'enemic.
Bé, per avui ja n'hi ha prou, acabem no un mil·lenni sinó un trimestre. Espero que el cel no ens gasti una broma pesada. Tot i que això us lliuraria d'entregar-me els treballs que tenim pendents. Per altra banda un esdeveniment anòmal ens evitaria el plaer d'abordar la transició del romànic al gòtic. Que tingueu bones vacances!"

El timbre que indica la fi de la classe. El riu d'alumnes que abandonen la Facultat. El professor que recull els seus papers. La xerrada amb els alumnes que s'han quedat per a plantejar aquelles preguntes de la màxima importància o d'un interès exclusivament particular.

La clau adequada. La porta del cotxe. El contacte. El volant. Els semàfors. La porta. L'ascensor. La porta. El dinar ràpid. L'equipatge. La porta. L'ascensor. La porta. El carrer. El cafè en l'habitual bar del costat de l'edifici en el que viu. Quatre instruccions al Miquel, l'amo del bar i amic, per si les mosques, mentre ell no hi és, per si algun encàrrec. El cotxe.

Unes hores de volant. Rectes, giravolts i més giravolts. Enrera han restat els gasos de la ciutat. La fortor del fem escampat per les terres penetra per la finestra. La boira llençava el seu ingràvid llençol sobre el paisatge en penombra.
Es sentia la presència del pantà. L'estiu passat havia conegut aquelles contrades. Havia llogat una barca de l'"Sporting-Club". Era una llanxa convencional que contrastava amb l'extravagància de les embarcacions que havien participat en una estrambòtica travessia. Ara esgavellades navegaven a la deriva produint la sensació d'un paisatge fantasmagòric. Aquells periples per l'embassament no li resultaven gaire agradables ja que sabia que restava sepultat entre les aigües el petit poble de Sau, el campanar del qual emergia d'entre la superfície com la pancarta permanent d'una protesta inútil. També l'estiu passat li havia dibuixat un enigma a la muntanya, el monestir.

Arribà al parador on ja tenia reservada una habitació. Sopà de manera frugal i malgrat l'esgotament, tingué una nit carregada de malsons. El despertà la intensa claredat del matí. Tindria temps per a fer una llarga passejada per les muntanyes del voltant.
Durant l'esmorzar es venjà de la lleugeresa del sopar. Li esperava un llarg camí (llarg, tenint en compte el seu costum). Es va fer preparar un entrepà.
En sortir del Parador, descobrí l'encís d'aquella caixa de muntanyes que albergaven una immensa serp blava, vital, necessària. Va entendre que els polítics del recanvi escollissin aquell lloc per a enviar a la delegació dels vint a preparar l'Estatut. Ell va pensar per breus instants que li agradaria quedar-se allí definitivament. Podria llogar la casa que estava davant de la piscina del Parador. De cop i volta li va venir el sentiment de que ell era un personatge urbà i va considerar que aquells pensaments eren vàlids com melangia, com exotisme i com recer transitori. Ell devia continuar assistint a les classes. Com ell deia: "més que ensenyar el que faig és aprendre". Passava llargues hores a la biblioteca, assistia a conferències, es mirava les pel·lícules i revistes amb un interès intel·lectual, els seus escrits s'amuntegaven, de tant en tant col·laborava en les efímeres publicacions universitàries, escrivia alguna carta als diaris quan no podia aguantar la indignació davant d'un fet puntual que havia sofert o havia vist sofrir.
Era una persona esquerpa. Semblava allotjar dins la seva ment algun inútil secret. No se li coneixien amistats estables i perdurables de cap dels dos sexes a excepció del que era considerat el seu amic íntim, Eugeni. Eugeni sabia tot, o gairebé tot, de l'escàpol professor Ignasi Solans. Ho sabia malgrat que la seva relació es reduïa a dos o tres trobades institucionalitzades al llarg del curs acadèmic: després dels períodes de vacances. En elles sembla ser que Ignasi adoptava una actitud testamentària. Sobretot en la d'inicis d'any. Es veu que en el període nadalenc aprofitava per a fer inventari i balanç de tot el que li havia passat pel cap i havia deixat escrit. De entre les coses que Ignasi comunicava a Eugeni hi havien uns secrets, fulles d'orfebreria temoroses de l'olor de la impremta. La clàusula del traspàs d'informació era que no s'havien de publicar fins després de la seva mort.

Aquell viatge tenia quelcom de rutinari, però tanmateix ell el sentia com si fos definitiu; rutinari perquè es tractava de la visita a un monument romànic que havia estat objecte de múltiples estudis i pel misteri d'una estranya llegenda; definitiu perquè aquelles pedres en runes, causarien una impressió que podria afectar la seva sensibilitat. A voltes, el més lleu indici, el més petit senyal, és portador d'una profunda revelació.

L'itinerari estava senyalat per un rústic i destrossat rètol de fusta: "Sant Pere de Casserres 5 Km.". El primer tram era una pujada descoratjadora. Després el pendent es feia més lleuger i agradable.

La primavera es respirava a l'ambient. El verd espurnejat de flors, profunds aromes de farigola. S'entregà a les violetes que semblava estiguessin sembrades al voltant del camí. L'espígol que fregava amb els seus dits li recordava la fragància de l'encens. Encara que fruïa de les delícies del camí tenia pressa per arribar al seu destí a l'hora en que la llum era més intensa.
Sempre va pensar que les fotografies falsegen la realitat. Això li semblava més evident a les pel·lícules, on la música condicionava les imatges totalment. Malgrat tot es resignava, doncs respectava, quin remei, el tractament artístic de la matèria.

La contemplació del temple li donà una impressió de decadència. Li va semblar que l'edifici era petit, però en travessar el pòrtic, que no gaudia de cap mena d'ornament, va descobrir la immensitat interior d'aquell temple benedictí construït allà on es va aturar l'ase carregat amb un nen en avançat estat de descomposició, allà on es va aturar l'ase carregat amb un nen en avançat estat de descomposició, aconsellava repetir aquella caixa de ressonància, on les oracions omplien l'interior dels monjos i els posaven en contacte amb Déu. Aquelles penombres tenien el deix dels seus antics residents. La nau central tenia quelcom de fantàstic, però estava nua, nua i profanada. On abans hi havia un crucifix ara hi havia una estrella de David pintada amb esprai. On abans estaven enterrats dos éssers, ara, compartien l'espai atropelladament, papers, llaunes de conserva, ampolles de plàstic, vidres i paquets de tabac buits. Totes aquestes deixalles el destrossaven, no pel caire religiós, al cap i a la fi, ell era un escèptic, sinó perquè sentia un profund respecte pels vestigis del passat. Aquests llocs i pedres els considerava plens de presències històriques, de signes de vida oblidats. Ell trepitjava la sang vessada en aquelles construccions que tenien un fons místic.
Allí els monjos disposaven d'hortes i quadres i cuines i dormitoris i cementiri (un cementiri molt particular). Disposaven de tot el que calia per a la vida i per a la mort.
El claustre amb el seu jardí de remeis i verins i antídots: belladona, cicuta, aigua tofana, pet de llop, bolet de Satanàs,...

A les valls s'estenia la pesta. Aquesta havia estat portada per les darreres guerres per dominis, conspiracions, aliances contra els infidels; i la fam ocupava el tron. Al mig dels camps arrasats cremaven les viles, cremaven els innocents, cremaven els culpables. De les rodes de la violència i del poder, regalimava sang.
Els malalts, els innocents i els culpables i els farts de viure feien el seu darrer viatge. Aquell era el cementiri...

...Un grup de nens miraven esgarrifats un estrany forat entre les roques que a través de l'abisme donava al riu, una distància terrible, una distància de gratacels per la qual el que queia viu tenia temps d'estimar la vida irremeiablement perduda; en un foll descens el malalt oblidava la lepra i la por al contagi i es compadia de si mateix i dels nens espartans i del suïcida...

...Ell es va enfrontar amb aquell quadrilàter perfecte com si l'aire fos un mirall, com si el riu llunyà fos un mirall, com si una mà invisible el convidés a donar un pas endavant. S'apropava la fi del segon mil·lenni de la nostra era. Li vingueren un grapat de records. Què diria la premsa? Recordà vagament a Pavese i a Max Brod, que també es deia Eugeni...Tornà la mirada enrera, seria potser l'última vegada que veuria la nau central del temple... La nau que uneix l'espai terrenal i el diví. La capçalera, l'altar, l'espai reservat a Déu i els oficiants i els passadissos dels feligresos. El món estava omplert de temors i oracions. Orientada d'Oest a Est, mirant cap a Jerusalem, el lloc on va morir Jesús. Les parets plenes de senzilles iconografies, de capitells, que fàcilment podien entendre els
cristians de l'època. Figures de terror satànic i luxúria, figures de inflexibilitat i força divina, figures ara desaparegudes, ja que només restava la nau central del temple que volia vitralls i no rosassa... Li va entrar una febre al·lucinadora al professor Ignasi Solans i marejat...

A) Va tancar els ulls i es llançà a l'abisme.

B) S'apartà bruscament del forat sinuós i emprengué derrotat el camí de tornada. Qui sap si tornaria una altra vegada?

C) Tranquil·lament desembolicà l'entrepà i va llençar l'embolcall al barranc (o se'l va guardar a la butxaca) i seguí amb la mirada la seva trajectòria (si se'l va guardar a la butxaca per raons de civisme el que contemplarà serà la trajectòria d'una pedra). Després girà cua xiulant: "La retirada de Napoleó" (Obertura 1812) de Tchaikovski.