Crònica de un Sant Jordi, ple de misteris, secrets i revelacions.

Avui tampoc és Sant Jordi. De fet hi han 364 dies a l'any que no son Sant Jordi. Els he comptat, però amb lògica, és a dir restant-li a 365 dies que acostumen a tenir el anys normals, els que no son bixests, i menystenint el marge de temps erràtic (el més interessant) que fa que cada quatre anys s'hagi d'afegir un dia, que tampoc és san Jordi. Les cosses s'han d'acceptar com son.

Quan l'Epicuri va donar el cop de timó a la Japonesa, i es va afegir Mistèric.a la conxorxa del NIHON SAKARI, Vaig veure que començar-ne a passar cosses sense explicació coherent.

La Primera la va posar en evidència la tere S.M.. Dient una mica discretament ( no més una mica) que no s'entenia rés. Però l'Epicuri ens va exposar el seu punt de vista de que si el que un escriptor escribes s'entenia, quina gràcia tenia llegir o escriure? a més, ja que els orientals els hi costa molt parlar una llengua que no sigui la seva, com a bon Català, trobava que era una falta de respecte no parlar ( o intentar) parlar la seva.

Personalment, intentaré fer un esforç per no enrotllar-me.

Vaig sortir de casa a quarts de set del matí. Entrava a les set, no vaig poder passar per la parada de RC, per a donar un cop de ma, o dos, a l'esquena, em refereixo. D'En Màndalf i el seu baculandre, La Mar, en Ferran, la llibre i qualsevol altre monstre de les lletres mediatic (a RC, de moment al menys).

No feia gens de fred. Ni el natural tal dia a aquestes hores del matí, ni cap altre. Com anava a passar tot el matí assentat davant de l'ordinador i a més, ningú arribaria abans que jo a la feina, vaig decidir anar caminant i gaudint del dia, que prometia ser de ple estiu. Cinquanta minuts.


Les més matineres paradetes de rosses es començaven a muntar. Unes gitanes, que no eren la gipsy, carregades de quitxalla juganera, em van oferir les primeres, roses del mati ( pagant eh?) però no volia arribar a la feina massa folklòric. No s'esqueia en absolut.

El Sant Jordi de l'any passat, vaig passar per davant d'una parada de l'agrupament escolta PERE IV, un dels meus poetes favorits, i dels pocs que em sé, un poema, de memòria: "Lletra d'assassí per amor".

Encara que sembli mentida ( o fins i tot mistèric). Si els si recitaves un poema de l'esmentat autor de memòria, te'n regalaven la Rosa! No m'ho podia creure! Amb el que m'agrada recitar!. Del "milloret" que m'ha succeït un Sant Jordi: Et demanen que recitis un poema del teu autor favorit i a sobre et regalen la Rosa ( com si tal dia les regalessin per la cara).

M'agraden els carrers a aquesta hora del mati, amb el fresc que fa i la tranquil·litat que et respira, abans de la tempesta de les presses, a les hores puntes, del dia laboral. Fins i tot els ocells del bec groc o taronja, segons el cas, fan les seves reunions i gimnàstiques més des acomplexades. Abans de la discreció obligada, del matí més fet.

Coloms i gavines, prenen possessió dels caps dels pròcers més enlairats de Barcelona i semble que els esparvers municipals ( els que fan la funció de regular el trànsit ecològic dels coloms urbanites) deuen restar encara dormint o en algun after hours.

Deixant de Banda el més interessant. Entro en el tema laboral: Vaig sortir a quarts de tres.


Em feia il·lusió veure quines sorpreses, secrets i misteris ens esperaven al Tatami. La convocatòria de l' Epicuri feia presagiar cosses insospitades: Al fòrum, el pobre fost, havia d'haver hagut de manifestat que a ell l'havien apuntat sense el seu consentiment, cossa que motivà la conseqüent correcció i els noms de fost i també, sorpresa, Nat; foren adequadament esborrats. La llista anava creixent i decreixent. Fregant nombres perillosos: 4-5-....13...a darrera hora, figuraven apuntats:

Nuriagau, Mar, Ferràn, tere S.M. AnNna, Rufa, Epicuri, Misteric, Persona, Calderer, ametista...Aleix Solsona.... tot semblava indicar que seriem 13! A l'anNna la varen segrestar, però surpresivament finalment la deixaren anar, no consta, preu del rescat.

Una trucada inesperada a 2 1/4 de tres: La Mar, que es desapuntava un, però que s'hi afegien dos...sortiem guanyant... sense entrar en valoracions comercials, de qualitat del producte.

Una trucada inesperada a 2 1/4 de tres: La Mar. Que es desapuntava un però que s'hi afegien dos...sortiem guanyant... sense entrar en qualitat del producte.

Finalment les persones, o fins i tot relataires, van anant descalçant-se i prenent el seu lloc sobre els coixins del tatami. Va començar el joc de tamborets: que si onze, que si els temuts tretze... En Ninel i l'Atram, es varen perdre pel camí. Érem quinze i no més restaven en peu, en Ferran i l'Epicuri.

Per tal de decidir qui es s'asseia i qui no. si ho decidien en duel de Katanes, o posaven mig cul cada un. O que, feliçment els quinze vam poder seure en posició "seiza" sense necessitat d'utilitzar les katanes ni reduir, dràsticament cap capita.

El "metle" es va enrotllar força bé, en japonès, naturalment. L'Epi en va facilitar un menú en català, per si algú no entenia el Japonès. També els hi va obsequiar al del "lestaulant", per si en volien fer us, llençar-los o, fins i tot, donats els coneixements generals de menjar japonès, fer sopa. Broma que, amb la tradicional correcció oriental, va riure, semblava que de gust.


Fins i tot ens va fer un extra, que ens va assegurar que un ens ho feia nomes a nosaltres per la ocasió concreta, obsequiant-nos amb un plat exquisit i molt car, que ens va assegurar que cap altra japonès faria: "TORO" ens va explicar (amb mímica) que no era el de les banyes, si no que consistia en el ventre de SAMU fregit

La cosa, finalment va quedar l en que era SALMÓ però crec que es tractava de ventresca de tonyina, això si. La vaig trobar molt i molt bona.


La tanda de misteris, va començar en nó aparèixer Mistèric. Finalment l'Epicuri ens va confessar el seu secret; Amb la condició que acostumen, a tenir els secrets de no ésser explicats a ningú. O sigui, que, si decidiu seguir llegint aquestes línias, sobre tot.

NO LI DIGUEU a ningú.

L'Epicuri no és l'Epicuri. Diu que no sap qui és, i que un dels motius pels que és a relats es per tal d'esbrinar-ho. A la partida de Naixement de, diguem-ne l'escriptor que l'escriu o l'actor que tracta d'interpretar-lo figura: Pablo Marcos Riera Albó, i a continuació, per esmena expressa feta al registre, des de que, mort del dictador, la transició que encara dura ho permetés: Este nombre ha sido traducido en virtud de la Ley....xxxx al original de hecho: Pau-Marc Riera i Albó.

Algú va dir que do li agradaven les dobles personalitats, i o nicks. l'Epi va al.legar en la seva defensa, que ell trobava que es tractava del que s'escrivia i no de QUI ho escrivís.
A més els seus (de moment) tres personatges, eren, de veritat i coherents tant l'Epicuri com Persona i darrerament Mistèric.

ESQUIZOFRÈNIA!!!, va reblar una ( no diré noms per respectar el misteri). Un altre va comentar que el seu psiquiatre, li havia dit que això d'esquizofrènia era no més , quan els personatges parlaven entre ells, però L'Epicuri va considerar, que si no parlaven entre ells era per que eren tímids, o veritablement no es trobaven bé... o pot ser s'havien barallat. A més també va Parlar de poetes com Pessoa ( no més per cercar excusses)i concretament, del concepte

d'Heterònims


El debat van continuar, metre lluitàvem amb els palets, intentant amb uns cassos amb més fortuna que d'altres de complir la seva feixuga tasca, de dur menjar a la boca del, i les comensals, que finalment constituïren la següent alineació, ara definitivament revelada :

Començant per l'extrem dreta del Tatami: mjesus, AnNna, Nuriagau, ametista, bruna/ nombre) Epicuri, Ferran, Mar, Calderer, tere S.M. Rufa, Clàudia, la filla d'en Pau-Marc i La Rufa, que venia en representació meva. Es dir de Persona) i la Olga, una amiga que venia en representació de Mistèric).
Misteriosament, com era d'esperar, les cambres de fotografia no van ser capaces de fixar cap imatge, amb la qual cosa restarà, si és el cas, per a la posterioritat no més la que pugui construir, la ment de qui tingui la santa paciència de recórrer mitjançant els seus ulls aquestes línies, redactades com millor ha pogut, aquesta meva i humil Persona).

La fusta del Tatami privat, començava a esdevenir densa, de la calor d'aquest dia, a alguns, les cames, ens començaven a fer mal de la posició de "Seiza". La tranquil·litat, la suau música japonesa i l'allunyament del bulliciós centre "San Jordià", van permetre crear un parèntesi, que ja s'havia allargat massa. Per això. Arigat i arigós el "dinalet" ja s'ha fos.

Vam tornar. O anar, ara tots, els que havíem dinat al tatami, vers el centre. De nou, a la paradeta de RC. a on encara vaig tenir el plaer de veure uns quant relataires més.

L'Ixnuir, el Sisset Devessa, La Tere petita...i tants que malauradament, em vaig perdre en perdre'm en, caminar per la densa multitud, de l'aquest any, molt calorosa tarda de Sant Jordi. Fins que esgotats pel cansament de la feina, el gaudir, ...i els misteris i secrets compartits del dia, ja no ens permeteren retornar, a la caça de relataires, tant com ens hauria tant agradat... no vàrem veure, per esmentar algú , al beduí que venia de Mallorca, i el que és pitjor, sense poder fer-nos una aferrada. La nostra relació, continuarà sent, de moment, virtual i literària.

Vaig anar a dormir d'hora. No sense començar abans, a gaudir de la poètica indigència pròpia, produïda per la lectura dels poemes de "Indigent com jo" de la nostra estimada, excelsa poetessa i fins i tot persona i relataire Montse Assens i Borda. Dormint-me finalment ric i ple com tot una "Emperaora".