Crònica d:una nit crítica

Un relat de: Desperado
Crònica d'una nit crítica



Sóc assegut al fons d'un passadís d'urgències de Can Ruti... allà el temps no és més uns numeros al rellotge, perd tota dimensió, ni dia ni nit es perceben, cap finestra ho anuncia.
De banda sonora de fons s'escolta la tos ferotge i desgarradora d'un pacient proper que sembla que hagi de deixar anar per la boca tot l'aparell respiratori que encara li queda... Realment he de contenir els pensaments justiciers que m'envaeixen d'evitar-li la cruel agonia que pateix...
No puc dormir tot i l'esgotament i la son acumulats, l'esquena dolorida i neguit per saber què té la Montse... Començo a estar preocupat tot i que no li faig saber, només faltaria, ja en té prou amb el seu pessimisme innat i la seva capacitat per imaginar el pitjor diagnòstic.
Ara s'asseu davant meu la matriarca, "gran matriarca" d'ètnia gitana amb cara preocupada i el seu fill, ja adult, assegut al costat.
Són les 2 del matí i ara s'afegeix a la banda sonora un nadó que posa a prova els seus pulmons recent estrenats...
Nit de contrastos... Un pulmons lluiten per viure i uns altres lluiten per no morir. Uns tot just s'estrenen frescos i potents mentres els altres emeten sons d'un motor a punt d'explotar pels aires.
L'hospital no dorm, ningú dorm i qui sembla que ho fa només​ ho fingeix... És impossible.
Aquí podem pensar que la vida és sobreviure, arribar al matí, llavors tot fluirà millor...
Gent anònima que transita, espera que es faci de dia, personal sanitari que fa la seva feina en horaris impossibles amb una vida a l'inrevés del que podem entendre per vida amb horaris "normals".
Converses de símptomes apresos en pocs minuts, diagnòstics possibles, proves mèdiques amb noms estrambòtics i resultats esperats sense esperança que ens donin llum al nostre neguit.
Ara el fill de la "gran matriarca" mira un vídeo religiós a tot volum amb el seu Android...
Res... Ja n'he tingut prou, no puc ni dormir, ni llegir, ni desaparèixer, la cruel cadira dura i freda m'espera per poder intentar trobar la postura menys dolorosa per acostar-me més al sentiment d'aquells penitents que formen processons amb una promesa per assolir, amb un càstig físic com a preu.
Jo seré aquesta nit el fundador involuntari de la confraria de la "cruel cadira", sempre allà, silenciosa, austera i solitària que sempre ens espera les nits de vetlla d'un ser estimat que encara pateix més dins el llit d'hospital.
Al final he aconseguit dormir unes dues hores fent d'equilibrista sonàmbul amb el cap a una cadira, la ronyonada a un tamboret amb rodes i els peus a una altra cadira... Tot anava bé fins que la infermera ha trencat l'equilibri del meu son i de la meva fràgil somnolència... I els meus òssos ha anat a parar a terra entre foscor i sorpresa trencada per la cruel claror del passadís.
Dono per acabada la crònica crítica d'aquesta nit...
Un bon cafè ens posarà a lloc i ens salvarà de caure en cap temptació...


Comentaris

  • S'alça el teló![Ofensiu]
    Nil | 26-01-2018 | Valoració: 10

    Les sales d'espera dels hospitals, conjuntament amb els tanatoris, són els pitjors
    espais arquitectònics on hom s'hi pot trobar. La teva descripció, magnífica!, dels caràcters que transiten, mentre fas espera, ha abstret meva atenció d'aital manera que has aconseguit fer-me oblidar la fredor que e ells s'hi respira. Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Desperado

Desperado

4 Relats

8 Comentaris

442 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00