crits de silenci *

Un relat de: jumpy112

no sé com començar a escriure tot això, però necesito diro per desfogarme, a vegades les coses s'han de treure i ara he trobat un moment per dir-les.
La nostra història va ser maca mentres va durar, pensava que seria fàcil amb el temps supera no tindret al costat, però no ho és, sem fa difícil veuret i pensar que tot ja es diferent i que no hi ha res, es complicat que tasentis al meu costat i no poguerte ni agafar la mà.. Nose perque no t'envas del meu cap,nosé que coi m'has donat perquè estigui així..
Els sentiments no es busquen, sino que sorgeixen, intento evitarte i fer el possible per no estar malament... però sem emporten.
Pensaba que havia fet un pas endevant, però veig que de moment sóc incapaç de fer-lo. Quan jo mateixa em posava un escut davant meu perque creia que aixi podia lluitar millor fent-me veure que estaba fins i tot millor sense tu, però t'anyoro.. si es cert, anyoro moltes coses de nosaltres, encara que a vagdes et digui que tot perfecte, tot ho estarà, però se que dins meu hi ha un petit buit que de moment només l'omples tu.

M'agraderia tancar els ulls, i veure que tot es diferent..

Ets una persona que m'ha encatat conèixet, però si algun dia em demanen un desig demanaria coneixet de nou, perquè trobo que no ia una coma sense un punt. A vegades penso com podria aber continuat tot i m'imagino mil camins diferents que haguesim pogut anar a parar. Se que aquestes paraules ara se les emporta el vent... però m'agrada a vegades pensar que hagues pogut ser.

També se que desprès riuré de tot això, ho sé i tinc ganes de riure enlloc de plorar, com una frase que diu " el sol surt per tothom".


En fi, sem acaben les paraules ... com te dit al principi només em volia desfogar..

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer