Critique per criticar.

M'agradaria ser propietària de mi mateixa... I no ho sóc.
No ho sóc en cap dels aspectes de la vida... M'agrada ser lliure, viure al meu aire, fer el que m'agrada i apartar el que no m'agrada. Sembla que és fàcil, no? Doncs realment no ho és...

Quan engegue la televisió veig els programes que els polítics volen que veja... Quants menys programes culturals millor, així el poble queda totalment sublevat a les ordres dels qui ens manipulen. Quanta més tele-basura millor, així la ment es centra en temes insignificants (Oh! La parelleta de ‘Gran Hermano' s'ha separat... Que fort!!) que aparten les coses importants de la vida (guerra, política, societat, cultura...).
I mira que jo sempre havia pensat que la televisió era un bon mitjà de comunicació... Quin desengany!

I si eixes al carrer? Amb compte! Sembla que ens estan posant més prohibicions que mai... No fumes ací, no menges allà, no parles en altre lloc... Al final no podrem ni respirar!
Jo, que sóc tan despistada que ni mire el semàfor al creuar. Crec que moriré en l'intent de sobreviure!

Vols anar guapa? Cenyeix-te a la moda... Sinó perdràs encant, per molt agraciada que sigues! Sols necessites uns pantalons estrets, una samarreta ben escotada i una talla 38. Però una 38 real? No, una 38 que s'inventen!
Mira que a mi m'agrada arreglar-me, però a la meua forma. Amb la roba que m'agrada, els colors que m'agraden i sobretot lluir la talla que utilitze... Doncs mira, sembla que a la societat no li agrade...

I si parlem de les amistats? Sigues popular! Si tens 20 amics molt millor que si en tens 10! Què més dóna si són amics dels bons o d'eixos que només et volen per compromís? La qüestió és rodejar-te de molta gent, moltíssima!! Escollix-los bé, és a dir, procura que ells també siguen populars. Ja saps ‘los amigos de mis amigos son mis amigos'...
Segur que l'amistat és l'aspecte que més em preocupa. M'encanta rodejar-me de gent, gent que m'estima i a la qual l'importe... Per això em considere afortunada quan parle dels meus 5 amics i 300.000 coneguts. Perquè coneguts en tinc molts, amics... els suficients. Qualsevol no és digne de rebre la meua estima. Regale els meus sentiments a aquell que s'ho mereix.

Volia escapar-me del tema sentimental... Però vaig a fer una breu crítica. Tampoc mane jo de a qui vull estimar. Mana el meu cor! Un cor rebel que sempre acaba penjat de la persona menys indicada... Perquè tot és tan difícil? El cor ho sap i no m'ho diu... El cap em diu que he d'anar per un costat, però majoritàriament acaba guanyant el cor... I no vull, no vull... Però és més fort!

Així podria continuar amb moltíssims aspectes de la vida quotidiana: estudis, feina, convivència... Però ara mateix no m'encontre amb ganes de seguir criticant... Millor havera sigut redactar un text més positiu, no?