Crisi Nacionalista - Identitària (CNI)

Un relat de: felden

Estic desconcertat. D'un temps ençà no paro de carregar-me tot allò en què creia, crec que només el Barça no ha rebut cap embestida. Políticament segueixo sentint-me nacionalista, independentista, i segueixo creient en el "Per tots els mitjans: Independència, Socialisme, Països Catalans!".

Però alhora em sento incapaç de defensar les meves posicions nacionalistes sense trobar-les doloroses i repugnants. Sé que tenim raó, i que l'autodefensa és un dret, però això no justifica als ulls del món una actitud irracional.

L'articulació d'un projecte nacional basat en la llengua, en la catalanitat, és impossible al Principat on la "minoria" hispanòfona gairebé arriba a la meitat. Als Països Catalans, doncs, la minoria som els catalans. El projecte d'un poble, una llengua, aquell en el què creiem, fa aigües, i només podem seguir recreant-lo mitjançant l'exclusió dels no-catalans i oferint-los l'assimilació, que en la majoria dels casos refusen. El drama del nacionalisme cultural és que en el fons també és ètnic, perquè ho són les comunitats en el seu interior. Només ens resta, doncs, el nacionalisme cívic, el d'acceptar el castellà i el francès com a llengües nacionals i bastir un futur plegats, totes tres comunitats. I això ens porta a un territori buit de la catalanitat que preteníem refugiar-hi, per la competitivat d'ambdues llengües.

El darrer cas és l'assoliment d'un estat nacional català que seguirà negant, constitucionalment, la realitat hispanòfona de molts dels nostres ciutadans, i que malgrat garantir-ne els drets, en seguirà cercant la desaparició, mitjançant processos assimilacionistes i polítiques actives. En el fons, no som tan diferents dels Balcans. Seguim instal·lats en el somni nacionalista d'una Catalunya que només existeix en el nostre imaginari.

Em repugna escriure reconeixent els drets dels castellanoparlants als PPCC, que sempre seguiré considerant com a espanyols residents, però la realitat és aquesta. I em fa més fàstic encara escriure un text que podria ser assumit per púrria sociata o lerrouxistes diversos.

Emperò, quina és l'alternativa a tot plegat? Hauria d'haver-ne, però no la sé trobar: estem entre la irracionalitat o la desaparició. Només ens resta la fe, i els eslògans - buits, això sí -. Aferrem-nos-hi, doncs, i que el destí ens meni cap allà on vulgui: Independència, Socialisme, Països Catalans! La lluita és l'únic camí!

Comentaris

  • Record[Ofensiu]
    Esquitx | 14-01-2006 | Valoració: 10

    Segueix, amb un lamentable error en la seva valoració, segons el meu personal criteri. Creu que mereix un 10 (deu) !

  • Un record[Ofensiu]
    Esquitx | 14-01-2006 | Valoració: 1

    Li recomano al Sr. Felden que no es desanimi. Pensi en un personatge que es digué Denis de Rougemont, autor d'una "Letre ouverte aux européens" en la qual explicava com els Estats-Nació han estat els promotors dels desastres que ha patit Europa els dos darrers segles, i com són els Estats els factors que impossibiliten una pau estable i una justícia duradora, coses- ambdues- que tan sols podran arribar quan ressorgeixin les regions i les Nacionalitats històriques.
    Recordi, en fi, les paraules de Pompeu Fabra i les de tants patriotes que han parlat en nom dels Països Catalans...