Crisi del perquè, del com, del quan, i de tot plegat

deixar de plorar, i moltes vegades es fa més difícil quan no tens la noció clara del per què. I certament, en aquests moments tot es torna ben absurd.

Pel que fa al poema en un sentit més formal, tot i que jo no en sé, de poesia, m'agradaria comentar-te que m'ha cridat l'atenció la "brusquedat" de les paraules, acompanyades per la "brusquedat" de la situació que es descriu. (Cal llegir "brusquedat" de bon rotlle, no ho dic amb cap intenció pejorativa, eh?).

I suposo que m'ha cridat l'atenció perquè el sentiment que expliques, la buidor que vols transmetre, sovint apareix d'aquesta manera, quan menys t'ho esperes. Per això la repetició del teu "de sobte": al primer vers, per entrar trencant, i al penúltim, per marcar el tancament del cicle. Un tancament, per altra banda, que malgrat la contundència del "de sobte", apareix assuaujat amb el dubte, el "no ho sé".

Un poema breu, senzill, però ple de vida.

LLIBRE