CRISÀLIDA

Un relat de: Franxapa
Els tres havien arribat fins al despatx en absolut silenci, Segura comandant el grup, arrere Aliaga agafant fermament l'ancià, mesura que semblava del tot inútil donat que aquest darrer semblava anar en la mateixa direcció que els altres. Segura obrí el despatx, va llençar la seva gorra cap al penja-robes i va indicar al seu agent que es retirés i a l'ancià que prengués seient, tot amb un parell de gestos. Armand va fer allò propi amb la seva butaca.
- Vostè dirà
- Quants anys creu que tinc?
- No se, així a cop d'ull diria que ronda la vuitantena
- Vuitanta-tres, per ser més exactes. Sap? He viscut una vida plena, feliç. He viatjat per mig mon, tot fent el que a mi més m'agrada, he indagat en els misteris de la humanitat, i he conegut moltes dones... ah, les dones. Quines criatures més boniques i a la volta més capricioses.
- Me'n alegro que haja sigut així – Va respondre Segura, que es començava a avorrir
- Però si, ara tinc vuitanta-tres anys i un tumor de la grandària d'una pilota de tenis que se m'endurà a la tomba ben aviat. Ha estat alguna volta prop de la mort?
- Be, prop, el que es diu prop... però alguna situació complicada sí he viscut
- Aleshores sabrà a què em refereixo. Això que diuen és veritat, et passa la vida pels teus ulls, i en el meu cas, que és una mort lenta, passa lentament i ininterrompudament, sap? Un pensa i reflexiona molt... jo he arribat a la conclusió que vull deixar aquest món en pau, amb la consciència tranquila.
- Aleshores crec que ha vingut al lloc incorrecte.
- S'equivoca, Inspector. El consol d'un sant pare és un sucedani. Vas, et confesses, et diuen que has sigut molt dolentot i després et donen una penitència ridícula, amb la qual cosa et deixen anar amb el teu esperit suposadament net. No, jo he decidit pasar de la justícia divina a la justícia humana, almenys aquí la teva confessió por aportar certa justícia al món.
- No veig on vol arribar, simplement em va a usar com el seu confessor perquè en lloc de tres pares nostres i dues ave-maries li recepte un parell de dies a la presó? I què ha sigut? Adulteri, maltractaments, potser robatori...?
- No, senyor Inspector. Vull confessar un assassinat.
Era un líder. Sols calia veure'l per arribar a aquesta conclusió. Es passetjava pels corredors de l'escola d'ilusionistes amb el cap ben alt i fent trucs facilons als estudiants recent arribats, com per marcar territori: “aquí sóc l'amo”. Per descomptat, les dones el miraven a la distància, posaven els ulls com plats i dèien “Que maco és... si em deixés li faria un truc que no oblidaria mai”, i coses per l'estil. He de reconèixer que era atractiu, ros, ulls clars, dents blanquísims i un parell de foradets a la galta, però em semblava un cregut superficial i narcissista que sols buscava que tothom parlés d'ell, ja sigués per coses bones com dolentes. Preferia dedicar-m'hi a aprofitar la beca que amb tant esforços m'havia costat obtenir. Des que de petita va arribar un mag al poble havia volgut ser maga; “bajanades d'adolescent”, havia dit la família el dia que els vaig confessar el meu obscur desig. Sols l'avi em va recolzar, tot advertint-m'hi que el món de la màgia estava reservat als homes mentre que les dones es devien conformar en ser simples assistents. La vida em va ensenyar que molt probablement tenia raó, però devia intentar-ho almenys una volta. Si no m'acceptaven per un curs sencer em faria secretària o algun altra mena de professió més apropiada per dones.
Ja sigui perquè es va encuriosir al veure que passava completament d'ell, o per algun encant secret que fins aleshores desconeixia, es va interesar en mi. Em saludava pels corredors, em deia “Hola, Ineseta” amb un somriure radiant i un to burlesc, o “Avui estàs preciosa, Ineseta”, abans de desaparèixer dintre de l'aula o pels corredors, i un dia em va venir a buscar a la cantina. Jo sempre menjava sola, em sentia millor pensant en les meves coses que sentint xerrameca sense sentit. Ell es va seure quan just acabava de començar a dinar, com sempre amb un gran somriure als ulls.
 Ineseta, estàs preciosa avui. Què puc seure?
 És un menjador lliure...
 No he pogut evitar observar-te, sempre menges sola, què no tens amics aquí?
 Tampoc he fet res per fer-ne.
 No et cauen be?
 Què no t'has fixat en algú més que en mi? Elles es passen l'estona parlant d'uns i altres i desitjant que algun noi maco es fixés en elles, en el fons sols volen pescar un home atractiu. Ells es pavonejen per on van, es pensen que són mags de veritat i per tant superiors a la resta dels mortals, i com que a més saben que les dones es fixen en ells sols han de triar a quina de totes volen pel cap de setmana. I això t'inclou a tu... he vist sovint com et comportes.
 Ets molt cruel, Ineseta. En primer lloc no em vaig donant aquestos aires que dius, simplement sóc encisador. En segon lloc no trio dones, en el moment exacte ella em triarà a mi. I en tercer lloc... sóc un mag de veritat.
 Si, crec que la majoria de vosaltres afirmarieu això mateix.
 T'ho puc demostrar, però res de trucs barats de cartes. Et puc llegir el pensament. Em deixes que et toqui el front?
 Fes com vulguis
 A veure... et dius Inés Aldana, ton pare es diu Andreu i ta mare Anna, naixeres el divuit de març de mil nou-cents vuitanta a Mataró
 És... increïble, com ho has sabut?
 Ja se que el mentalisme no es dona fins l'any que ve, però sempre he sigut una mica adelantat al meu temps.
 Potser sí que ets un mag de veres...
 En tot cas un lladre de primera. Aquí tens la teva cartera, amb el Document d'Identitat, és clar.
 Ets, ets un...
 vinga, vinga, no t'enfadis. Durant uns instants has cregut que tenia poders... i t'he fet riure, no ho negues.
 Confesso que m'he deixat enganyar.
 I què fas aquí? No ets com les altres noies, això salta a la vista.
 M'agrada la màgia, des de petita. M'agradaria ser una bona prestidigitadora, però no hi ha gaires, i tampoc se m'acaba de donar be. Tinc una beca per un curs, i després suposo que marxaré. Si no passo els exàmens no em donaran altre.
 Fas broma! Tens més de maga que moltes de les noies d'aquest centre. I que gran part dels nois. Sols et falta una mica d'espenta, fem un tracte?
 No m'agrada com sona això.
 Jo t'ajudo a passar els exàmens i tu em fas l'honor d'acompanyar-m'hi a sopar un dia d'aquests.
 Així és com esperes que et trii una dona?
 A la fi igual serà. Et puc garantir que d'aqui a la fi de curs seran molts els que et facin aquesta oferta. Potser seràn més atractius que jo, però no tindràn el meu talent... així tu triaras.
 D'acord, el dia que estigui tan sumament desesperada en quant als estudis t'ho faré saber.

Em va triar a mi, vaja què si em va triar! Cosa que ja sabia... no vaja a pensar ara que jo no tinc principis, podria pensar què vaig ser jo qui la va abordar però ella ja m'havia triat abans. Sap? La màgia no es troba a la punta dels dits com surt a les pel·lícules, la màgia és aquí, al cervell. És cert que vaig robar-li la cartera al menjador, va ser molt fàcil, la vaig mirar als ulls i ja no va prestar atenció a res mes, però també podia haver dit unes quantes veritats sense aquest subterfugi. Saber entreveure la veritat llegint el llenguatge no verbal és l'ABC d'un bon mentalista, jo no em vaig dedicar a aquesta branca, però no per manca d'aptituds. Vaig preferir usar aquest art pel meu profit personal. Però en fi, el cas és que em va triar. Fins la fi del curs quedàvem almenys un parell de dies a la setmana per practicar, especialment jocs de mans. Pots quedar molt be amb un bon joc de mans i no te el risc de cagar-la amb altre truc més complicat, desaparicions, tota aquesta pesca. I be, ferem el que poderem, la Ineseta era una bona noia però li mancava una mica de talent per ser prestidigitadora, i encara i tot se'n va sortir prou be. Va suspendre, però pel camí haviem aprés més coses que jocs de mans.

Uns mesos enrere em feia pànic suspendre, m'imaginava abatuda, lamentant-me de tot, del material, força gastat, dels professors, massa exigents, dels meus dits massa gruixuts per tenir soltura; però en aquell moment no m'ho vaig agafar del tot malament. Després de tot havia lluïtat per intentar aconseguir el meu somni, i qui lluïta amb tot i fracassa almenys te el consol d'haver-ho donat tot. A més no vaig aprendre la màgia, però vaig conéixer alguna cosa més bonica. És de veres que el Gerard s'assemblava a la resta d'aprenents de mag, però hi havia alguna cosa diferent en ell, no se què. El cas és que rere les classes es movia alguna cosa. Quan em van donar la notícia va ser ell qui estava a punt perqué l'abracés, i allà, en els seus braços, em vaig adonar que tant em feia la màgia de broma. Hi havia màgies més poderoses, que no requerien anys d'entrenament ni dits ràpids. Va ser un bon estiu. Viatjarem plegats per la costa brava en la seva vella furgoneta, anavem amb els diners justos però sobreviviem. Quan ens calien calès anavem a les terrasses dels bars, Gerard feia quatre jocs amb monedes i els turistes, sorpresos, llençaven diners a la gorra. Si la meva família s'arribés a assabentar... la seva nena fent de captaire. Però la llibertat, ah, la llibertat. Excepte les nits de tronada, que dormiem a la furgoneta, la resta les passavem a la platja, descansant o fent l'amor en plena llibertat. Però la bona vida s'acaba i a nosaltres s'acabà amb l'estiu.

La realitat, imperturbable, ens va colpir a setembre. Es va endur el sol, la llibertat, i per poc no s'enduu l'amor. La Inés i jo tinguerem la nostra primera discussió, ella volia aconseguir una professió de profit i jo em resistia a deixar aquesta llibertat. Com si d'una alegoria es tractés la vaig deixar a sa casa un dia de pluja. No parlarem durant un més, no per ganes. Almenys per la meva part, però jo havia escollit un camí: era un mag, i amb modèstia, força bo, així que em vaig dedicar a buscar feina entre circs i companyies de teatre. No m'hi veia fent hores d'oficina ni res per l'estil, just el contrari del què ella volia. Un bon dia em vaig trobar amb un dels meus antics professors, es va sorprendre molt, cosa què tampoc era estranya, havia desaparegut sense deixar rastre durant dos mesos. Em va dir què un amic seu acabava de fundar una companyia únicament de mags, entre els millors alumnes de l'escola, i què era un bon candidat per formar-hi part. No m'ho vaig pensar, vaig anar a veure'l tant prompte com va ser possible, i no m'he penedit mai d'això. Enric em va sorprendre gratament, jo pensava que era bo però al seu costat era un simple aprenent. Malgrat tot va dir que es podria treure alguna cosa de mi però que l'havia de sorprendre al càsting, tenia un més per preparar-me, i aquesta volta no valien els trucs de bufar i fer ampolles que impressionaven els turistes. Tenia una bona idea però necessitava una parella artística.

“La màgia ens reclama, serem tan ignorants de deixar passar aquesta crida, després del què ha fet per nosaltres durant un temps?” Vaig estar temptada de llençar la nota a les escombraries, però la màgia és poderosa. Els records dels temps de llibertat floriren com si hagués passat el temps i fossim a la primavera, i el vaig trucar. Pel matí deixava currículums i feia entrevistes de treball, per la vesprada practicàvem al garatge de sa casa els tres trucs amb què pensavem actuar. Tot plegat em recordava als temps de l'acadèmia, les vesprades practicant una i un altra volta, fins què ens va sortir. El senyor director de la companyia va quedar força impressionat: Primer em feia desaparèixer amb una frassada blanca. Després l'agitava a l'aire fins que es quedava estesa, aleshores la treia i allà era jo. A la fi ens va contractar per una temporada sencera, aquella nit ho celebrarem com mai ho haviem fet, ens beverem fins l'aigua de les fonts. No era del tot el meu somni, però aniria amb una companyia de mags. Tot plegat semblava que els dies de llibertat tornaven.
Ella pensava que ens quedava molta feina per fer, jo era més optimista. Feiem una parella excel·lent a l'escenari, la coordinació, els moviments, tot era perfecte. La gent ja no venia a veure “La caravana del misteri”, venien a veure a “Fan T'àstic” i la seva dama mística. Tocarem calès com mai ho haviem fet, i al acabar la temporada estavem tan ebris d'exit que ens volguerem apropiar de tots els aplaudiments, i ens llençarem en sol·litari. Els grans teatres, les grans capitals, s'obrien al nostre pas, Madrid, Sant Sebastià, València, Saragossa, Barcelona... sense adonar-nos que a cada actuació perdiem una mica de màgia. La gent estava àvida de més i nosaltres haviem forçat tant l'agenda que no teniem temps per practicar. A la segona temporada intentarem canviar alguns trucs dels secundaris, però sols va servir per acabar-la honrosament. Necessitavem una nova empenta, un nou cop del destí, en el fons pensavem que la màgia ens havia portat fins aquí i que ella mateixa no ens permetria quedar-nos estàtics, i no s'equivocarem. Trobarem la Noèlia en el bar d'un hotel, a la fi de la temporada. Bevia sola a la barra del bar, aliena a tot el què passava al seu voltant. Nosaltres també l'haguerem ignorat de no ser perquè va voler fer una copa més i el cambrer es va negar a servir-la. Al sentir els crits em vaig alçar per posar pau, però en acudir em vaig quedar sense paraules. Amb prou feines li vaig preguntar com es deia, i si volia acompanyar-me. Va dir Noèlia amb un filet de veu i va venir darrere de mi.

Per uns instants vaig pensar què estava davant d'un mirall, o veia visions. La noia que anava del braç del Gerard era gairebé una miniatura meva. Be, despentinada, amb la roba tacada i esguerrada en alguns llocs, però miniatura al cap i a la fi. Ella també es va sorprendre, durant els instants que estiguerem plegats a la taula no em va treure la vista de sobre, mentre responia mecànicament a les preguntes que el Gerard el feia:
 Et dius Noèlia, has dit? D'on ets?
 De Gramanet
 Quants anys tens?
 Vint
 Tens família, amics, parents?
 Estic a sola. Tots els meus amics són morts.
Va ser la resposta més llarga que va dir, i la que més ens va esgarrifar.


La següent pregunta va ser “vols venir amb nosaltres?” i va dir que si. Inés es va quedar mirant-me, em preguntava “quina en portes de cap?” mentre la noia misteriosa estudiava cada tret de la cara de la meva estimada. Dels temps de l'acadèmia recordava l'encarregat de l'atrezzo, tenia bons contactes en aquest món. En secret vaig anar a veure'l, em va recomanar una tenda on no posarien cap impediment al què demanés, sempre que tingués diners per pagar. Vaig sacrificar una mica del què haviem guanyat a la carretera per encarregar dues disfresses i un petit element. Mentre el sastre feia la seva feina ens encarregarem de guanyar-se la confiança de la Noèlia i intentar que s'obrís una mica al món, i ens va costar gaire, però a la fi aconseguirem alguna cosa. Menjava amb en silènci, però demanava les coses. De volta en quan deia alguna cosa, “m'agrada que el sol em doni a la galta”, coses així. Ens va costar, però també deixà la beguda. Un dia vaig convocar a les dues al taller on ara assatjavem i els vaig ensenyar el nou atrezzo. Inés va intentar endevinar de què es tractava, Noèlia simplement va acaronar el seu nou vestit de seda i es va quedar admirant la seva forma, els seus colors. Aquell dia va dir “gràcies”, sols això. Vaig interpretar que es referia a tot.

“La crisàlida”. Aquesta va ser la seva idea genial. I dic genial amb tota la extensió de la paraula, a partir d'aquell moment la Noèlia passà a ser la “cuqueta” i jo la “papallona”, i tots tres passarem a ser una gran família. L'èxit va ser immediat, Gerard va preparar la posta en escena amb molta cura. Primer creà aquella atmòsfera de misteri que tant li agrada per anunciar el nostre retorn, un “show” de màgia i misteri mai vist fins al moment, amb una sorpresa inclosa, sols els dies vint, vint-i-un i vint-i-dos de desembre. El primer dia a tenir una acollida teba, però ja ens va anar be. Primer va sortir Gerard sól, es va fer amb el públic de seguida, fent gala del seu sentit del humor i la seva desvergonya. La màgia començà sense que el públic s'adonés, mentre “Fan T'àstic” feia broma fàcil les seves mans feien jocs, treien monedes del no-res, esternudava i es sonava amb un mocador misteriosament aparegut a la seva ma, que al agitar-lo es tornava blanc, després el llençava i abans que caiés a terra es transformava en un colom que volaba fins la seva màniga. Aleshores presentava la seva ajudant, amb qui fèia la primera part de l'espectacle. La Noèlia surava a l'aire tant be com jo, i com que no era gaire alta tampoc tenia problemes de pes. Des de la meva posició podia veure la satisfacció de Gerard, a qui no li havia pasar desapercebut els xiuxiuejos entre el públic. S'havien adonat què havia encongit. A meitat de l'espectacle el Gerard va fer una aturada, es va posar seriós i va començar amb el número estrela.

“Estimats espectadors, estimades espectadores, heu vingut a veure un espectacle de màgia i vaja si l'heu tingut! Però la nostra màgia... la màgia que aquí heu vist, és insignificant. És la forma que te l'èsser humà de fer veure que és totpoderós, i francament, preferesc aquesta forma que posar-me a bombardejar. Al nostre voltant hi ha màgia més poderosa, sabieu que quan es va inventar la bombeta de llum, la mateixa que teniu sobre el cap, es pensava que era màgia? La màgia és a tot arreu, a la natura. La màgia de la natura és la més poderosa de totes, i aquesta nit em complau poder mostrar-los una mica d'aquesta poderosa màgia.” En aquell moment entrava en escena la cuqueta, afalagada amb el seu vestit de seda verda i blava que lluïsa sota els focus. “Sols la natura pot aconseguir la transformació més bella de totes” aleshores baixaven del sostre dos amples tires de seda blanca, la cuqueta agafava cadascuna amb les mans, els braços estesos, i lentament s'envolicava en la crisàlida. Anava desapareixent de mica en mica fins que no es veia res d'ella. “Com és possible que una cuqueta es transformi en una bella i fràgil papallona?” De la crisàlida sortien uns braços, que anaven desfent poc a poc el nus. Els espectadors veien, expectants, com el vestit de la papallona anava sorgint de dintre, fins que les dues tires de seda es separaven i quedava la Inés, preciosa, amb la seva capa com ales de colors, que fins i tot feia una volta per l'aire abans d'aterrar. El públic va esclatar a aplaudiments, es va posar dempeus, deu minuts d'ovació, no exagero! La resta del show el feia la Inés com ajudant, però ens va costar força de continuar. De cop i de repent tornàvem a ser famosos, a les dues sessions que quedaven es va penjar el cartell de no hi han entrades.

Tornàvem a ser a la carretera. El cor de la Noèlia es va obrir de mica en mica, la capa de foscor que l'oprimia es va anar esquerdant i per les clivelles es veia la llum. Com si ella mateix estigués dintre d'una crisàlida que necessités obrir-se. Va agafar la bona costum de somriure, o almenys de fer un gest alegre què destacava sobre el seu semblant trist. Viatjavem junts, dinavem junts, passetjavem junts, i sols ens separàvem a l'espectacle, on ella feia una meitat i jo la segona. Es podria pensar que enyoràvem la intimitat, el poder estimar-se com els vells temps, però per alguna raó no ho trovavem a faltar. Erem una pinya i cada cop més tancada. Llogàvem dues habitacions, en una hi era la cuqueta, a l'altra hi erem el Gerard i jo. Era el darrer reducte de intimitat que quedava, una nit la Noèlia va venir i, sense dir una paraula, es va tombar al nostre costat. El Gerard solament li va acaronar els cabells, ella es va abraçar, i després va anar tot plegat. Sense perdre l'enigmàtica expressió del seu rostre es va deixar fer per part dels dos, molt suaument, fins que es sense dir una paraula ens quedarem tombats els tres. Es va dormir sense dir una paraula. Des d'aquell dia seguiem llogant habitacions separades, pero quan volia venia i es tombava al nostre costat. Cap dels tres posava cap impediment.

Al principi em va sorprendre molt la seva actitud, però després vaig pensar que feiem tot plegat, perquè no això també? La Inés tampoc va posar cap impediment, al contrari, crec que gaudiem tots de les noves experiències. És clar que imagino que algun purità es faria creus, però tant ens donava! I a més feia be a la cuqueta. Cada cop parlava més, especialment en mi, quan la papallona assatjava o simplement no hi era. Em contava coses del seu passat, com va quedar atrapada en el món nocturn, com els seus amics anaren desapareixent, alguns morts, altres simplement marxaren. Com va anar passant desapercebuda per tothom, al temps que la falta d'amor construïa una cuirassa al voltant del seu cor. Pensàvem que l'amor dels tres estava trencant aquesta cuirassa, però això no era exacte del tot.

Es pensava que no els vèia... parlàven molt a sovint, més que amb mi, aprofitava quan marxava a alguna cosa per abraçar-lo; mentre la relació era equidistant no m'importava l'estatu quo, però quan es va començar a desnivellar la pinya es va anar obrint. Gerard no semblava veure-ho, el conflicte va esclatar una nit què li vaig dir el que pensava, ni més ni menys. Em va dir que era una ximpleta, amb aquell gran somriure com quan era jove. No era més que gelosia, la cuqueta era una noia molt especial, havia patit molt i per això es comportava així en la primera persona que li professava una mena d'amor. No sabia si el Gerard era idiota o s'ho feia. Per primer cop en molts anys em vaig emprenyar molt amb ell

Vaig ser un ximplet, ho reconec. La papallona ho va encertar de ple. En el fons tenia una certa sospita de que tingués raó, ella s'equivocava poques voltes. Vaig intentar amagar aquesta consciència a sota del tot, mentre feiem com que no passava res. Una tasca inútil, és com intentar afonar un tap de suro, a la fi aconsegueix pujar a la superfície. Un dia que la papallona va marxar al gimnàs per assatjar el seu vol vaig confessar la meva sospita a la cuqueta. Aquesta es va quedar una estona muda, impassible, com quan la coneixerem. Després em vaig adonar que simplement intentava posar en ordre els seus pensaments.
 Jo t'estimo a tu, Fan. Ets l'únic que m'ha sabut comprendre. Em vas acollir des del primer moment, em vas fer un lloc en la teva família, m'has ensenyat a estimar un altre cop... m'has fet dona – això darrer ho va dir mentre envermellia
 Però la papallona també és part de la nostra família, l'hem d'estimar per igual
 No, jo la estimo, però mai com t'estimo a tu. I a més... crec que ella no m'estima.
 Això no és cert.
 Ho he notat, darrerament em parla de forma diferent, la seva mirada no és neta com abans
 Està gelosa, cuqueta meva, això és tot.
 Perquè no podem ser tu i jo, sols? No hauriem de compartir amor, seriem sols Fan i la cuqueta...
 Això no pot ser, cuqueta, això no pot ser.

Hauria esperat que Gerard tingués més sentit comú, però els dies passaven i per molt que ho desitjarem ja no erem una família com abans. Potser deuria haver sigut més activa, però hi vaig confiar en què a la fi faria el correcte. Em vaig equivocar. Aquella mala pècora el tenia ben enredat. Durant la resta de la gira vaig témer el desenllaç d'aquesta situació.

Ella i jo ens comunicavem sense parlar, haviem estudiat a la escola de màgia, i sobretot portavem una pila d'anys junts. Em va endevinar les intencions tan prompte com vaig pujar a l'escenari i, amb la mirada, em va demanar que no ho fes. Durant uns instants vaig dubtar, però a l'altra part de l'escenari la cuqueta també esperava.

Li vaig aguantar la mirada tant de temps com vaig poder. Volia dir-li que era un traïdor i un faldiller, però en el moment sols et surt pregar per la teva vida. Podia haver fugit, però en lloc d'això li vaig donar la seva darrera oportunitat, i em vaig moure rere bambalines.

La vaig fer desaparèixer. Disfressarem el truc, a la fi quedà com que no havia passat res, sols que en lloc de saludar tres persones saludarem dues.
 La va fer desaparéixer? Com? No entenc...
 Simplement no la vaig rematerialitzar.
 I on es troba ara mateix?
 És una bona pregunta. Mai m'he aturat a investigar. Suposo que em feia por el que podria trobar.
 Tècnicament no se si puc detenir-lo... francament, a Comissaria es riurien de mi si detinc un mag per fer desaparéixer una persona.
 Ja li he contat la meva història, ara li toca a vostè...

Deuria tenir alguna mena de remordiments. Jo el vaig empenyer a fer-ho, almenys en el darrer moment, però tinc la consciència tranquila, és clar, dintre de la consciència que es pot tenir aquí. He vist la cuqueta un parell de voltes, camina mirant al terra, amb el rostre en una permanent barreja de tristesa i indiferència, com quan erem a l'altre món. No cal dir que el “Fan T'àstic i la papallona” desapareixeren de l'escena al mateix temps que la gira. Què voleu que us diga, una persona que és capaç de fer desaparéixer algú per sempre espanta. I tampoc m'he penedit mai d'aquesta decisió, malgrat que algunes voltes els records tornen farcits d'imatges de quan sortia de la crisàlida amb la meva capa onejant al darrere, jove i plena de vida

FI

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Franxapa

11 Relats

17 Comentaris

1199 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Escric perquè escriure allibera. Escric perquè escriure alimenta. Escric perquè escriure relaxa. Escric, en definitiva, perquè escriure és una passió.