Crim imperfecte

Prostrat en el llit hospitalari, envoltat de tubs i maquines que avaluen les seves constants vitals, rememora —no pas sense gran dificultat— els fets que l'han reclòs en aquesta presó sense reixes. Per més que ho intenta no nota les extremitats i unes fortes punxades provinents del clatell li recorden cruelment el succés que l’ha dut a aquesta situació irreversible. Amb el cap enterbolit pels calmants, en una mena de somni espès, reviu els esdeveniments al temps que maleeix la seva dissort.
Darrerament li costava guardar les aparences. Estava fart de fingir estimació per algú que ja només li produïa angúnia. El seu cos pansit i l'obsessió, gairebé ancestral , pel punt de creu li regiraven l'estómac. Cada cop que la veia asseguda en el seu balancí abstreta davant del televisor —coronat per un bou i una folklòrica en miniatura— movent compassadament aquella mena de palets metàl·lics, li entraven ganes de precipitar-la al riu amb una enclusa lligada als peus. És difícil precisar en quin moment va començar a prendre forma el seu pla per posar fi a la llarga i gran mentida, però feia mesos que especulava i caboriejava pels racons. Aprofitava qualsevol moment per traçar minuciosament els seus plans secrets. Conscient de la dificultat dels seus projectes delictius, devorava amb fruïció qualsevol pel·lícula o llibre que l'ajudés en la seva maquiavèl·lica empresa i, un cop es va sentir preparat per dur-la a terme, es va posar mans a l'obra per finiquitar l'assumpte el més aviat possible,. De seguida va comprovar que les coses no sempre són tan senzilles com semblen.
La primera temptativa, inicialment senzilla i abordada amb la càndida il·lusió dels novençans, es va frustrar abruptament per una al·lèrgia inesperada al làtex. Si hagués previst la molesta reacció cutània, hauria utilitzat uns guants de qualsevol altre material —menys la llana que li provoca borradura— per acabar amb la seva víctima sense deixar indicis de culpabilitat en el seu coll. O hauria fet servir un cable o una corbata per escanyar-la, o qualsevol altre mètode de la llarga llista que havia confeccionat els darrers mesos. Però és evident que no havia previst ni de bon tros el desenllaç. A més, al desengany pel fracàs va haver de sumar el fàstic que l'hi produïen les atencions i moixaines de la seva anciana parella. L'amor amb que la parenta untava l'ungüent guaridor en les seves mans espellifades, lluny d'entendrir-lo, li provocava encara més mala llet —estat gens aconsellable per a la seva hipertensió— i només desitjava que aquell mal son acabés el més aviat possible per perpetrar un nou intent d'agressió.
El següent pla, tan senzill com dràstic, consistia a empènyer la dona escales avall, simulant així un accident domèstic, tan habitual entre la gent gran. Però un segon de lucidesa, que en una ment ennuvolada pels fàrmacs va ser com una fogonada, li desvetllà l'absència d'escales en el domicili conjugal, havent d'avortar la missió abans de començar i fent-li aflorar una nova dosi de mala llet.
Sobre el paper, el clàssic recurs de la torradora dintre de la banyera —tan explotat a la gran pantalla— semblava infal·lible. A la pràctica, també va topar amb diversos esculls no previstos pel seu cervell revellit. La imperfecció del seu pla va quedar palesa només entrar —amb el susdit electrodomèstic a les mans— a la cambra de bany i comprovar la distància —excessiva per a la llargada del cable— entre l'endoll i la banyera. Encara que s'hauria estalviat el trasbals si hagués estat capaç de recordar que, degut a la seva qualitat d'octogenaris, ni ell ni la seva dona feien servir ja l'utensili sanitari degut a la seva perillositat i que d'aquesta tasca quotidiana ja feia temps que s'encarregava —tres cops a la setmana— un jove peruà contractat pels fills que, mentre recorria els seus cossos arrugats amb una esponja, tenia el costum de xiular alegrement "El cóndor pasa". Avergonyit, encara recorda la cara de l’andí i la dona en veure'l allà, palplantat i abillat amb uniforme de legionari --per donar transcendència a l'acte, havia pensat— i l'aparell elèctric entre les mans.
I així, s'anaven succeint les setmanes acompanyades de nous intents d'assassinat frustrats, l'últim dels quals consistia en un simple canvi de dosi en la medicació diària de la seva decrèpita esposa. Malgrat la simplicitat del pla, donat que era ell l'encarregat de dur-li les píndoles cada tarda mentre teixia embadalida davant dels seu programa favorit, el desenllaç va resultar nefast. En el mateix instant en que duia la dosi mortal —amb una atenció i cura inusuals— a la seva víctima, es va enredar la cama amb un fil tens que sortia d'un dels múltiples cabdells que —com els fruits esfèrics d'una collita multicolor— descansaven aleatoris sobre el paviment. La patacada resultant —tan ridícula com aparatosa— el va deixar atuït a terra envoltat d’un toll de sang brillant, resultat del doll que li brollava d’un gran trep en el bescoll.
Ara, conscient que no es podrà moure mai més , estossega i renega en silenci maleint la seva ineficàcia geriàtrica. Encara que el que més l'empudega és veure l'objecte dels seus desitjos criminals descansant plàcidament en una butaca pròxima. Les seves mans menudes mouen amb precisió coreogràfica—produint una ínfima dringadissa amb el frec a frec— les agulles mentre, amb una tendresa antiga, fa una mirada tendra i resignada al malalt.