Creure

Les paraules que m’ha dit la desconeguda es van repetint dins del meu cap com un mantra. Camino d’esma, sense mirar el meu voltant per por que algú m’aturi i em faci perdre el temps amb bajanades. Con ho ha sabut aquella dona el que m’havia passat? Em comença a fer molt mal el cap. Respiro profundament i tanco els ulls uns segons. Arribo a casa gairebé sense alè i vaig de dret al menjador.
Agafo la fotografia que tinc damunt la calaixera. Espero que aquesta serveixi. La dona no m’ha donat cap detall de com havia de ser. La miro uns instants. Érem a casa dels pares, just abans de sortir cap a l’església. Recordo com el fotògraf ens va anar fent canviar de lloc fins que la llum ens va ser favorable. Que joves que érem tots! Jo amb el meu vestit de núvia de seda blanca i el vel de tul caient damunt les meves espatlles. El pare i la mare amb posat seriós, vestits de vint-i-un botó. I en Joan, el meu estimat germà. Quina cara de murri que feia!
Se’m fa un nus a la gola i els ulls se m’omplen de llàgrimes que malden per sortir. Primer va marxar el pare, després la mare i tot just fa un parell de setmanes un maleït accident de cotxe es va endur en Joan.
El que m’ha passat aquest matí, és tan difícil de creure...
Estava fent cua a la fleca quan la dona que tenia al costat m’ha preguntat si feia poc se m’havia mort algú. M’he quedat tan sorpresa que he fet veure que no l’havia sentit. Aleshores ella m’ha dit que aquesta persona no volia marxar i que jo l’havia d’ajudar a creuar perquè l’estaven esperant dues persones molt estimades.
Tot i que mai he cregut ni en fantasmes ni en esperits, agafo el marc de plata i amb cura trec la vella fotografia. Amb un fil de veu repeteixo a poc a poc els mots de la desconeguda:
- Estimat Joan, ja pots marxat tranquil. Aquí estarem bé. HI ha dues persones que t’estimen molt que t’estan esperant i que vetllaran per tú.
Mica en mica el pes que tinc sobre el meu pit es va alleugerint i una sensació de pau omple tota la casa.