CREPUSCLE

Un relat de: lantusset
Hem perdut el bell crepuscle
que tant ens unia.
Junts, entrellaçats de mans
i amb la sang calenta,
recorríem quilòmetres de sorra,
espadats i aigua.

No deixo de recordar-te,
quan la lluna esgrogueïda
es rebolca amb les estrelles.

Penso en el camí traçat,
quan de les nostres boques
sorgien nous petons,
dels petons,
carícies.
I de les carícies,
confidències valeroses
que empentaven l’amor,
rosada de joventut,
que emigrava vers l’horitzó.



Comentaris

  • Bell crepuscle...[Ofensiu]
    Nil | 31-10-2018 | Valoració: 10

    A RC hauria d'haver un apartat de poesia amorosa. Perquè aquest poema teu ho és extraordinàriament. M'encanta! Sobretot on dius: No deixo de recordar-te, quan la lluna esgrogueïda es rebolca amb les estrelles. Salut, Nil.

  • Moltes gråcies[Ofensiu]
    aleshores | 31-10-2018

    Estils i situacions diferents els nostres.
    Gråcies per llegir-me i comentar-me.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

lantusset

8 Relats

10 Comentaris

2830 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20