CREMATORI

Crematori


Belluga els peus aixecant amb les sabates pols del camí. Sense alçar gaire el cap s'acomiada dels últims...convidats? Participants? De les darreres persones que han vingut al darrer acte de la cerimònia. Diu que no, amb veu baixa i gronxant lleu els ulls a l'ajut que li ofereixen. - No em cal res, de veritat. Estic bé. No, marxeu tranquils.. mentre belluga els peus sense moure's del lloc. Fins arribar a la solitud que li crema des de dins.

Gira el cap i mira l'edifici modern qua acaba d'abandonar. Un passadís amb terra de fusta, vidre a la paret esquerra, amb lletres grans definint les seves propietats. A la dreta un jardí d'aquests que es fan ara de pedres i geometries. Es treu la jaqueta i camina fins al cotxe. Hi seu i l'engega. Treu un cd i el posa a l'aparell de ràdio a l'hora que fica l'aire condicionat. Fa calor, el displai del cotxe indica 30 graus a fora. Tanca els ulls mentre comença a sonar.....


Primer moviment

Voldria anar enrere, als dies feliços que sempre es comenten en aquests casos. Però no pot. Dins seu hi ha una barreja de dolor i buit. Veu el seu rostre bell, que sempre el captivà, i el fereix com si es pogués arrencar trossets d'ànima. I tot d'una ella torna, malalta i suant al llit, sense ser ella. I és en aquesta imatge que pot recordar una mica, endinsar-se en les hores nocturnes d'hospital, amb la seva mà dins les seves i la morfina marcant un ritme precís de llum vermella i freda. En aquelles nits, ell podia mirar-la i anar enrere, a una festa d'aniversari, a un rostre il·lusionat dins una sala buida, fent-hi projectes a l'aire. A un bes mentre dormia, i a despertar-se amb el seu cos nu i calent a trenc de pell i matí.

En aquelles nits d'hores feixugues es podia. Però ara, dins aquest cotxe, dins seu, tot record defuig esdevenir imatge, massa ràpids defugen el llenç que els aturaria en un paisatge íntim i etern.

Ara creen laberints i monstres impossibles.


Segon moviment

Obre els ulls i arrenca el cotxe. Pren l'autovia sense saber quina direcció. És fugir i preguntar….
Preguntes que tots coneixem. Aquests “per quès” sense resposta. I sense adreça. Tot cercant comprendre's se sent culpable, foragita la seva vida. Torna a dies d'infància. Es replega a uns segons, al foc del crematori. I troba altres culpables.

De veritat existeixes tu, Déu? De veritat hi ha algú bellugant aquests fils com cadenes? Qui m'empeny a odiar-te sinó tu, que m'has pres tant com estimava?

La carretera avança ràpida. Condueix d'esma. Als altaveus dialoguen la guitarra i el fagot. I ell dialoga des de les seves entranyes amb un ésser del que mai n'ha tingut fe. Fins ara, que el seu esperit vol, necessita un culpable.
Plora de ràbia, gemega de tristesa. S'ennuega de dolor.


Tercer moviment

La música ara compren. Fins i tot sembla demanar perdó pel dubte
Ell no, encara odia. I sota els acords del mestre Joaquín Rodrigo, trepitja amb ràbia l'accelerador del seu BMW.

Clyde