Cranc de riu

Un bon dia en Dídac es va presentar al pis amb un crac per enlluernar a l'Anna un cop més. Ja hi havíem passat més d'un cop per una situació com aquesta: En Dídac picava al timbre i apareixia carregat amb algun objecte inesperat, al qual tots havíem de fer bona cara (l'Anna més) mentre el nostre cervell ja processava quins llocs quedaven lliures per entaforar el nou present.

Aquest cop es tractava d'una d'aquestes bèsties enormes de peluix que t'has de guanyar a pols a la fira, sent un as del tiro o coneixent el fill de tal i pasqual perquè te l'acabin regalant. El duia en braços, de tant que ocupava!

Un cop instal·lat a casa, el vam batejar amb el nom d'Eustaqui. Ens feia gràcia que un animalot de colors estridents i volum descomunal tingués un nom tan seriós; Eustaqui, el cranc executiu, tots ho visualitzàvem.

L'Eustaqui va viure uns mesos a l'altell, fins que un dia va aparèixer un nou noviet al qual l'Anna no s'atrevia a revelar l'existència d'aquell crustaci de peluix que havia conviscut amb ella els darrers temps, així que els companys de pis ens vam reunir per idear un destí solemne a l'Eustaqui.

Van sorgir idees boníssimes, com ara deixar-lo volar cel obert avall o fins i tot entaforar-lo a l'ascensor per tal que la veïna Rafaela morís d'un atac de cor només veure'l, però finalment vam posar seny i vam decidir tornar-lo al mar, al seu hàbitat, perquè pogués fer coneixença d'alguna cranc femella i poguessin tenir cranquets petits.

Va ser així com una nit d'agost vam portar l'Eustaqui a la platja de Bogatell, on les ones el devien desfalcar de la sorra i vés a saber a quina illa deu parar ara. Han passat els anys, i no n'hem tornat a saber mai més res, ni de l'Eustaqui ni d'en Dídac, que es va mig enfadar quan va saber com havien anat les coses; el noi es va enrabiar de mala manera, i no parava de repetir mig somicant “i si era un cranc de riu...”