Costums que no fan gràcia

Un relat de: Joan Pinyol Colom
Dalt l’avió va mantenir el somriure a l’hostessa fins que ella no pogué suportar més la tibantor dels llavis pintats i baixà els ulls rimelats. Li va tocar finestra, i tot i obligar a alçar un parell d’homes de pes, no va perdre ni un instant la brillantor dels ulls. S’adormí llargament amb la boca oberta fins que aterraren al País de Regal. El premi del viatge, que consistia en instal•lar-se de per vida i amb totes les despeses cobertes en aquell nou país, li havia tocat en una rifa i li havia fulminat totes les penes acumulades a base d’anys i de disgustos.

A peu d’escaleta el reberen el cònsol, el vicecònsol i un estol de funcionaris que feien fins i tot goig de veure.

Mitja hora després, entrava oficialment al palau presidencial del cap superior del seu nou estat. Només de veure’l, el rei del País de Regal l’abraçà efusivament i ell li retornà la gentilesa amb un somriure d’orella a orella, però el màxim responsable de la seguretat del monarca se li avalançà i i el tombà d’una plantofada.

Mentre el rei era retirat amb urgència i el nouvingut mirava de reincorporar-se, un joglar que fins aleshores havia pesat figues contra la pota de la taula reial li va fer saber que en aquell país ensenyar les dents es considerava de totes totes una mostra d’agressivitat. No va somriure mai més.

Comentaris

  • La rifa[Ofensiu]

    Això que a la rifa et toqui un regal com aquest fa molta gràcia! Però... no ensenyar les dents mai més, això és molt trist. Tot plegat molt ben trobat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: