Costums humanes

Després de molts estudis sociològics he arribat a dues conclusions: que la truïta francesa no és de França i que a l'ésser humà li suen les mans. Bé, s'ha de dir que hi ha gent a qui li suen més que a d'altres. Per exemple, al meu amic Eustaki -que per cert és un tio que està primíssim, no sé com s'ho fa, i això que es passa el dia menjant xiclet- bé, a ell sí que li suaven les mans de petit...ara per culpa d'això ha crescut essent molt tímid...un tallat. Bé, més be un descafeinat amb llet. Ara que ho penso... a Aznar també li degueren de suar les mans de petit, ell ha crescut essent un descafeinat amb llet desnatada i sacarina: un desgraciat.

Qui de petit no va fer un dibuix a consciència, deixant-s'hi cos i ànima, i a l'acabar-lo li va tocar repetir-lo perquè el tenia tot xop i arrugat? Però sense problema, perquè els nens ja ho tenen això: els agrada dibuixar. Són màquines de dibuix. Que els agrada alguna cosa? Patapam! dues línies i l'han dibuixat. Que els agrada algú? Patapam! Dues línies i l'han dibuixat... després així creixen, que de grans patapam! dues línies i veuen dibuixets.

Jo he decidit que si tinc un fill li diré "Cente"´, sí sí, perquè així tot el que tingui serà "de-Cente" (he dit si en tinc perquè ja se sap que els nanos quan són petits estan per menjar-se'ls, però quan tenen deu anys més, et penedeixes de no haber-te'ls menjat).

Però bé, és molt fàcil enfotre-se'n dels nens, però els adults també teniu uns costums... (jo com estic entre els dos...). Per exemple, la crisis de l'al·lopècia: quan us quedeu calbs, és quan comenceu a pentinar-vos! Tios que no s'han pentinat en sa vida, els veus repentinadets amb els quatre pèls que tenen, que semblen un camp de golf després de la Segona Guerra Mundial, amb forats pertot arreu.

I això per no parlar de quan us dóna per intentar-ho dissimular: que si em pentino cap aquí, que si em pentino cap allà, que si em faig una "cortineta"... un cop vaig veure un que es volia deixar les celles llargues per suplir la manca!

Un altre apogeu de costums estranys és quan sortiu per la nit, a les discoteques, les neurones se us alteren de mala manera creant -entre d'altres coses- el fenómen que anomeno: "anydimés", en el què tothom té un "any di més" que la tia a qui es vol lligar. Per exemple, un cop, l'Eustaki, ja grandet ell, estava en un discoteca i se li acostà una: "Quants anys tens?" "Tu?" "19" "Ah, sí? jo 20". I ja te'ls veus els dos ben feliços, ella encara amb acnè juvenil i ell amb més entrades que l'aqüeducte de Segovia i afeitant-se més que la Duquesa de Alba i Carmen de Mairena juntes!

També és interessant la diferenciació de sexes quan ens estem preparant per sortir. Les dones, davant el mirall de l'armari es pregunten: "Què em poso! Què em poso!?" probant-se un vestit rere l'altre: que si el negre amb mini-faldilla... que si el vermell sense mànigues... Els homes, en canvi, ens posem davant el mirall amb els calçotets mal posats, sense afeitar i ens preguntem: "Em poso?"

En la vida nocturna, o no, també són famoses les mítiques i glorioses frases per lligar com: "Quines cames més maques, quan obren?" o la del típic llest. "Busques el tocador de senyores? No busquis més, sóc jo." Després està la del lingüísta que li agrada jugar amb les paraules: "T'estudïo o et treballo?" o la de l'amant dels animals: "Quin gos més maco! Té número de telèfon?".

Per cert, m'he proposat no parlar del costum absurd per excel·lència: el matrimoni. Per què es casa la gent? Si tothom sap que casar-se només està bé al principi, un cop surts de l'església ja se't fa llarg.

Aixo sí, la majoria de costums estúpids afloren quan fem una neteja d'armari. Per exemple, quan tens jerseis que ja fa quatre anys que no et poses perque et van petits però, tot i així, els segueixes guardant! Que et creus? que un bon dia et llevaràs del llit i t'hauràs encongit? Bé, un cop el meu amic Eustaki es va passar mesos sota la dutxa per posar-se la samarreta de les colònies del 89 i un dia passejant per Barcelona va preguntar a un home que passava per allí: "Com ha arribat al metro?" i l'home li va respondre: "Però com vol arribar al metro si no arriba ni als seixanta!"

També vull parlar de les perruqueries. No entraré massa a fons al tema perquè pot donar peu a un altre monòleg, però sí que comentaré alguns aspectes com, per exemple, per què diem que sí cada cop que ens pregunten si volem gomina si el primer que fem al sortir és anar a casa i rentar-nos el cap? Que per cert, per què et passen aquell raspall blanc amb polvos de talc? Jo un cop, quan me l'anaven a passar, ja li ho vaig dir al perruquer: "Tranquil, no es molesti, ja m'escamparé jo solet els pèls per la cara". Bé, per situació estranya la que vaig veure l'altre dia; vaig acompanyar la meva núvia (que per cert no en tinc) a la perruqueria i vaig veure una dona a qui quan van acabar de rentar el cabell li van preguntar: "Vol que li emboliqui el cap amb una tovallola?" i ella contestà: "No gràcies, me l'enduc posada".

I bé, el tema estrella en un monòleg sobre costums humans és el Nadal. En aquesta època és costum fer les mítiques proposicions d'any nou (dic mítiques perquè tothom n'ha sentit a parlar però ningú n'ha vista cap a la realitat). I d'aquestes proposicions, segurament, la més repetida és deixar de fumar. Sí,bé, jo és que vaig veure un anunci per televisió d'aquests de la Fundació Contra la Droga en què advertien que fumar cannabis multiplica els efectes del tabac, així que vaig decidir deixar el tabac; així ja no hi havia problema. Bé, la veritat és que sobre aquest tema tinc una notícia bona i una altra de dolenta: la bona és que he deixat el tabac... la dolenta és que no se on.

Un altre costum "típical Navidations" és el del "tió". Què bo, pensareu que tampoc és per tant el fet de tenir un tronc talat al rebedor de casa al que se li dóna de menjar i beure perquè cagui. Però jo el que em pregunto és: Per què ens molestem a tapar-lo amb mantes i barretines? si ja s'escalfarà prou amb la "somanta" de garrotades que rebrà. Que si jo fos el tió... trigaria jo molt en cagar.... el vint-i-tres ja tindria tota la casa "atufada".

I per acabar, un últim costum estrany que vull analitzar és el del funeral. En ta vida et fan tant de cas com quan mors! tot i que s'ha de dir que això es va perdent... cada cop es té menys respecte per les persones. Jo ja m'imagino a mons nets quan estiguin al meu enterrament comentant entre ells: "Escolta, qui és el mort?" "Doncs no ho sé, però crec que és el que va dins la capsa".



Sense ofendre a ningú, només era un intent d'humor.