Costa Brava.

Un relat de: Eriverd
Jo estimo una costa, que dorm arreplegada,
de pedra ben tallada confosa en diamant.
Polida i abrivada per ones de llevant
amaga dolces cales, per tot bon navegant!
No és mare de grans platges ni sorra d´un or blanc.
Més sí que acull petxines i closques de vitrall
i arena en pols que escampa, de roca sideral!
Ja sola, hivernada, remuga tota pau.
Les ones l´acaronen, parlant-li en to ben suau.
I aguanta l'embranzida del jove temporal
pacient vella escarpada, de penyes bevent sal!


De pell tan arrugada, tu ets bella il·limitada.
I roc a roc plegant-te, mesures l´infinit.
Amb pins que neixen vora, de dolça aigua salada
vestint-te d´un to verd que duus a l´esperit!
Ai costa arronsada, per sort de ser tan Brava!
Reneixes com les aus, fenícies de garotes
i de pinzells esclaus.
Dalí s´enamorava dels teus racons, palaus!
Des dels penya-segats ensumes l´horitzó
i al Déu li suggereixes, teu univers fractal.
I en ser que tu ressones, de miques fas fracció
mentre contra les ones, trenques transcendental!

Comentaris

  • Paradís.[Ofensiu]
    Nil | 18-10-2018 | Valoració: 10

    Preciós aquest poema. De caire Noucentista per llurs reminiscències clàssiques. On cada mot ens duu l'ideal de la bellesa. el paradís perdut. Remembrances pel qui l'ha viscuda i l'ensomniada despert i bresca de mel pels qui n'hem sentit parlar manta vegades i no l'hem visitada prou. Salut, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: