Cossos de metall, magnòlies i mercuri

com un regust a la boca, una olor profonda, un fred damunt la pell...
Com si m'hagués tocat tots els sentits a l'hora.
Només el títol ja duu uns colors de tenebra molt potents.

tocar una cançó amb l'ànima endimoniada, no ho sé, alguna cosa de brillant indescriptible que s'escapa a l'us de la raó dels altres. Una veu que... ha sortir ja fa temps, entesa, però que ha quedat oblidada, i ara la per boca de les teves paraules ens arriba a mig camí, encara no desxifrada...
estava escoltant un violinista magnífic, Alex depue, quan agafa el violí... he vist un vídeo pel youtube, i la sensació que et produeix és bestial, com si milers i milers de petites espurnes et cremessin el cos, no t'arriben a fer mal, però t'exalten. Així m'he sentit quan t'he acabat de llegir.

D'una admiradora teva,
Lady Shalott

un poema amb potència i ritme, ... amb un clar domini del temps i de la llengua, ... mmm, sempre suggerint imatges que impacten i no deixen fred, ... M'agrada com escriviu poesia. Ha estat per mi un bon descobriment, ... des d'aquell dia a l'espai de Mallorca, ... mmm, ...

OhCapità

(si em permeteu la gosadia, ... tornaré a comentar com cal aquest poemes eròtics quan estiguin tots editats)

Un bes suau i dolç

..., -fins i tot ho pot esser-ho massa-, però directa, sincera, puntual i -si vols, 'punyetera'-. per presentar a un "concurs de poesia eròtica". Excessiva perfecció; sobra d'innovació; dificultat d'arribar-hi al fons.
Espere no haver-me equivocat!
Salut i rebolica!
PS. I com m'agrada la teua illa 'perduda'!

Quan llegeixo poesia d'aquella que jo anomeno "poc explícita" sé que les imatges o les idees que crea el meu cervell al llegir-la segurament no coincideixen amb les de la mà que les va escriure. M'ha agradat volar per la teva poesia cercant sensacions i emocions. Intensitat, amargor, enigma. El final "petrificats en estàtua de sal." em porta a la Bíblia, al Gènesi, quan la muller de Lot es converteix en estàtua de sal per haver mirat enrera (al passat?).

Genial. Completament genial. No li falta res. És increïble com jugues amb les paraules. M'he quedat fascinat.
La primera estrofa ja relaciona el sexe amb "restes putrefactes". Això li dóna un sentiment i una profunditat de malèvol realisme que deixa de pedra.
La segona té una potència orgàsmica subliminal.
La tercera el ritme d'una màquina a tota velocitat, que fa venir vertigen del bo.
La quarta l'ironia també profunda i en part psicològicament realista del pecat.

Genial.

Una abraçada!


Sergi

metall i mercuri (que també és un metall, líquid però metall), i entremig les magnolies (jo sóc un negat i mai recordo que són, però tampoc Ruben Dario sabia que eren els nenúfars que sempre posava als seus poemes!).

Parlant sobre el teu poema, també m'ha agradat molt. M'agrada doncs fa la sensació que intentes sortir una mica de la cosa típica, sobretot
en certs versos que trobo molt aconseguits.

De fet, jo, suposo que de llegir "massa" poesia, i no sentir-me gaire "poeta", tinc una mena de sentit aguditzat detectant tòpics. Vaja, ara
he quedat un pèl massa pedant. Però el que vull dir és que em produeixen reaccions desagradables quan començo a llegir un poema i el trobo massa carregat de tòpics. I això també ho aplico en els meus poemes. Clar que el que és tòpic per un pot no ser-ho per d'altres.
Però... hi ha coses que estan massa dites!!

Del teu poema, destaco els versos:

"Esparraquem els ventrells en onatges,"
"horitzons de magnòlies i mercuri."
"rèpliques del balanceig de metall;"

que per mi tenen força, un ritme molt bo, i tenen el poder de crear imatges colpidores. En canvi hi ha algun vers que no m'acaba de convèncer (ara surt el "censor" que habita dins meu). Per exemple, el primer, tot i tenir un bon ritme, potser és un pèl típic. Però no em desagrada, eh? O el vers "olorem en rítmica ànsia la sang" és com una mica estrany (rítmicament i sintàcticament), tot i que curiosament m'ha recordat el poema meu que acaben de penjar que no et pot haver influït, ni el teu al meu. I encara "mentre ens banyem en opaca perfídia", això de opaca perfídia no sé, no em convenç del tot...

Ara bé, el teu poema em deixa un molt bon regust de boca, i es nota que tens un bon domini de la llengua (que jo no tinc!).

I guanya en la relectura!

Xavier