Cosir un cor trencat

Sempre he estat un noi molt romàntic, m'agrada dir coses boniques a la gent que m'estimo tot i que em fa vergonya haver-les de dir. La duresa de les noies d'avui dia només han sabut veure l'avorriment en les meves paraules i em disparaven indiferència.

Un dia vas aparèixer tu, m'escoltaves i deixaves mostrar la meva part dolça. Vas agafar el meu cor trencat i vas començar a tornar-lo a cosir amb tendresa. Vas despertar el meu ‘jo' més especial i poètic, una de les coses que més m'agraden de mi mateix i que tothom no sap apreciar: excepte tu.

Tu mentrestant continuaves recollint els trossos del meu cor aixafats en el terra i els anaves recomponent amb un fil d'una textura suau i agradable. Mentrestant em valoraves i em feies sentir especial, i allò que causava indiferència en els demés resultava ser la part que més t'agradava de mi. M'escoltaves i em comprenies, m'explicaves les teves coses i em feies feliç, i la tristesa dels primers dies que et vaig conèixer s'anava convertint en dos bells somriures.

Un dia vas acabar d'unir el meu cor, un pobre òrgan dividit i feble ara era una massa intrencable, tendra, unida i plena de fortalesa. Aquell dia vas venir amb llàgrimes als ulls i em vas dir: "Té". I jo et vaig respondre: "No, ara és teu, queda-te'l per sempre".

I per sempre te'l vas quedar, i a cap altra persona va anar a parar.