Coses

Un relat de: Raül Gay Pau
Les fulles taronges dels arbres de la tardor queien suaument des de la copa d’aquest. Queien lentament, amb tranquil·litat. Sense violència, deixant-se portar per la calma d'allò que el destí els reservava. El arbre es veia un poc marcit, trist. Al igual que ho estava el seu propi cor. No sabia que volia ser o millor dit que era. Era un persona insegura? No, no ho creia. Freda? Tampoc. Simplement tenia por de mostrar els seus propis sentiments, que el aconseguiren redescobrir per dins. Li havien fet molt de mal. I ara allí en mig de la pluja que començava a caure i recolzant l’esquena en un roure mil·lenari, repassava el que era o el que podia ser. Feia fred, però ell estava a gust, allí a cobert dues branques que començaven a perdre les seves fulles, mullant-se. Però no li importava, li donava exactament igual. No sabia que fer, estava confús, la seva vida es trobava contínuament amb murs, però una vegada superats aquest murs hi havia altres mes infranquejables. Més difícils de superar. La majoria de la gent es quedava als pocs murs franquejats, pensava que no pagava la pena l’esforç. Ell no. Ell havia continuat avançant. I ara estava en un carreró sense eixida. No li trobava sentit a la vida? Tot el contrari molt de sentit. Sempre li'l havia trobat i ara no seria menys. Sempre havia volgut protegir la vida, salvar el mon. No, aleshores que li passava? No ho sabia, no sabia quin era el pròxim pas. Per una banda aixo l’emocionava, l’intrigava, el feia viure la vida. No ho volia saber tot, volia que hi hagueren secrets, emocions, misteris a resoldre... Però per altra banda necessitava saber, saber quin era el seu destí, que havia de fer, com havia de actuar. Havia seguit el camí correcte? No ho havia fet? O simplement era indiferent. Un camí darrere l’altre que no du a cap lloc. Com estar perdut en mig d’un laberint. El laberint de la vida. No, no podia ser devia tindre alguna eixida, no podia ser que la vida sigues una serie de camins perduts sense sortida. Sense sentit, una serie de casualitats. O si que era així? No ho sabia però es resistia a creureu. Per que havia de ser així. Per que tots els esforços d’u havien de ser totalment inútils? Era depriment, però el seu valor sempre estava present, no es tiraria enrere i si la cruenta realitat li demostrava que res tenia sentit, o acceptaria amb valentia, sense recular, però l’esperança li diria que no. Que no es possible. Que en alguna cosa havia errat, que ho havia interpretat mal. Això el faria sobreviure. Seguir avant. Però sol? Per que havia d’estar sol. Tot seria més fàcil amb companyia. Era veritat havia tingut temporades de amics i de no amics. I sempre havia preferit l’amistat. Però ell era molt complicat, o era ell mateix qui complicava les coses?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer