Coses que té la vida

Al tren, tot és mort. Miro per la finestra. Ara un túnel, ara no. Dic que tot és mort pels rostres que m'acompanyen al vagó. Jo no diria que fan posat d'indiferència, sino més aviat de frustració. M'he anat acostumant a veure aquest tipus de rostres per tot arreu. Al carrer s'hi contemplen clarament. Em pregunto si, al llarg de la història de la humanitat, sempre ha estat així. No sé on, he llegit que les noves tecnologies ( el telèfon, la televisió, internet, etc. ) és possible que hagin minvat la comunicació humana. Jo sóc de ciutat, per tant no he experimentat el que és viure en un poble. Però en aquella lectura hi posava que als pobles hi ha més comunicació i més fraternitat. Em pregunto, en un futur, si la comunicació de la humanitat serà tan sols mecànica, i si en comptes de l'escalfor de la família i de les amistats ens veurem obligats a disfrutar només dels luxes que ens oferiran les noves tecnologies.
Ja sóc a l'estació de Sant Andreu. Una vegada, un tiet meu em va dir que en l'època del franquisme aquesta estació era horriblement inhòspita. I ara em pregunto si realment ha millorat la comunicació després de la dictadura. És molt fàcil dir que si, perque la gent i els mitjans que conec afirmen sempre en favor de la post-transició. Però jo no ho tinc tant clar. Ben al contrari, jo crec que ha anat empitjorant, i no sóc franquista.
Per fi. Plaça Catalunya. Aquí és on m'haig de trobar amb la Muriel, l'única noia rossa que m'agrada de les que fins ara he conegut ( a mi m'exciten els cabells foscos i els ulls negres ), la noia amb qui surto. Pujo les escales i passo per les portes, m'encamino cap a les escales, segueixo, i allà hi ha la Muriel.
-Ei.
-Ei.
Comencem a caminar en direcció al Punt, un bar que ens agrada molt que es troba Passeig de Gràcia amunt.
-Què has tret, a l'exàmen d'estadística?
Li sóc franc:
-He suspès. Amb un quatre. Ja saps que vaig estudiar, però tinc massa coses al cap.
-Com què?
-Com a tu i a la manera com et comportes últimament.
-Què vols dir?
-Doncs que crec que m'estàs fotent les banyes.
-Ah, si? Amb qui?
-Ni idea. Estava estressat estudiant i no t'ho podia dir. Ara ja saps què em passa pel cap. Només et demano que t'expliquis d'una manera sincera.
-Però quines paranoies t'agafen?
-Vols dir, que són paranoies?-. Se'm posen els ulls llagrimosos.
-Ei, Mateu: que jo et parli de l'alliberament sexual i de la meva opinió de com n'està d'equivocada, la societat, en referència a l'amor i el sexe, no vol dir que no et respecti. Jo simplement t'explico el que penso.
Ja som a la porta del bar. Entrem. Hi ha moltes taules buides, com és normal a les dotze del matí. En triem una i seiem. L'únic cambrer que hi ha a la barra, que és un xicot molt tímid, ens pregunta que què volem. Sempre que ho fa sembla que hagi de superar una prova de foc. No em puc imaginar com deu ser la seva vida privada en relació amb les altres persones.
-Una mitjana.
-Jo igual.
Estic inquiet. M'agradaria estar segur de que són paranoies meves, com diu ella. Però no puc estar tranquil i no sé per què em fa l'efecte que menteix. Potser pel seu caràcter tan extrovertit i lliberal. I a més està molt bona. Conec bé com se la miren, tots els tius. I quan passa, jo no sé quina cara fer per culpa de la meva covardia, que em ve de naixement.
-Mira, Mateu: quan tenia catorze anys li vaig fotre els cuernus al meu nòvio, però la nostra relació és molt diferent. Jo tinc divuit anys. Em prenc les coses molt més seriosament.
-D'acord, d'acord. Intentaré creure't, però entén que em costi.
-Val. Però t'estic essent sincera.
-Fotuts imbècils! Aixequeu els braços! Us vull veure bé les mans!
Déu meu. Això si que m'espanta. Ens estan apuntant amb una pistola.
-Les carteres a sobre la taula! Ràpid! I tu buida la caixa!
Quina merda. El cambrer s'ha desmaiat.
-Fes-ho tu, Jordi! Afanya't!
Treuen tots els bitllets de la caixa, posen les carteres en una bossa i se'n van.
El cor em batega molt de pressa. Mai m'havien apuntat amb una pistola. I estava patint molt per la Muriel.
-Òstia...-. La veu fluixa de la Muriel...
-Si...-. Dic jo, amb un to semblant.
Agafo les mans de la Muriel.
-Muriel, t'estimo. T'estimo cada dia més. Et vull cuidar, em vull casar amb tu. Tu, per mi, ho ets tot.
-Gràcies, Mateu. He patit molt per tu.
-A mi m'ha passat el mateix amb tu. Et crec, Muriel.
No sé perquè, pero ara la Muriel em sembla la persona més sincera del món, i està tan maca, amb les dues cuetes... tot i l'atracament, avui tornaré més tranquil a Cerdanyola. Fins i tot em sembla que podré estudiar millor. Qui ho hauria de dir, les coses que han de passar perque d'altres es facin evidents...