Coses que no trobareu a Google

En Jep i en Fidel són dos amics que, rient rient, s’han plantat a la jubilació. S’avenen perquè són com dues cares de la mateixa moneda, inseparables i alhora uns busca-raons de marca, cadascú mirant cap als seus interessos. En Jep, convençut de les bondats dels nous avenços en tot el relacionat amb la tecnologia. En Fidel, amant de les llargues sobretaules amb amics, compartint cafè, copa i puro, del cinema francès i dels balls de saló amb dones de bandera.
- Abraça’m – féu en Fidel, tot obrint els braços. En Jep es tirà enrere, mirant-lo amb cara d’estranyat.
- Quina mosca t’ha picat, ara? – saltà en Jep.
- Que no som amics? – en Fidel insistí.
- He vingut a ensenyar-te el nou ordinador que m’he comprat, no entenc aquesta sortida de paraigües, francament – respongué en Jep, quasi indignat.
- Escolta’m bé, i no t’atabalis – prosseguí en Fidel amb determinació. - L’emoció d’una abraçada o la satisfacció de coronar un cim són experiències humanes, entre moltes d’altres, que són úniques i impossibles de duplicar. Si sovint ens costa d’expressar amb paraules el que ens cou a l’ànima (joia, tristor, desesperació, ràbia, orgull, passió ...), com vols que un fred algoritme informàtic es posi en la nostra pell? Cal viure la vida, la realitat que ens envolta, amb les pors i les alegries, els amics, la família, la festa i el dol; en definitiva, els dies bons i els dolents. El món virtual és una experiència innegable, però en cap cas és vida.
- Doncs sàpigues que s’estan creant robots que fan molta companyia a la gent gran, sola i abandonada dels parents que tan t’agrada de lloar, sense ningú amb qui interaccionar en tot el dia. Estem assolint uns nivells de similitud en la parla i els gestos humans que els hominoides de darrera generació consolaran amb escreix la cada vegada més gran població de la tercera edat. Això sense tenir en compte que els ajudaran a fer la compra, la bugada, a pujar escales, agafar qualsevol transport públic, etc... Sí, és un futur ben a prop – replicà en Jep.
- Doncs te’n diré una altra. La inspiració necessària per a la creativitat tampoc neix a Google. Per ara, les connexions idònies dins la ment, les que faran possible l’obra d’art que aixecarà passions, no es suporten sobre silici, més aviat es teixeixen amb uns ingredients incorporis que no es troben ni a les botigues ni als cercadors en línia – digué en Fidel.
- Això sí que no t’ho accepto de cap de les maneres! Ara que tenim tot el saber a la punta dels dits, com pots sortir-me amb què la font de la imaginació és ben seca? El saber incorporat al web és inabastable! Qualsevol pot trobar-hi motius per inspirar-se! – sentencià en Jep, vermell com un pigot per culpa d’una estat d’ànim sulfurat.
- Escolta, aquella imatge sorprenent, el paràgraf seleccionat d’un assaig d’èxit o una peça musical evocadora els trobarem a la xarxa, tants i tantes com vulguis, però són només uns maons als quals els fa falta el ciment si no volen quedar apilonats sense cap solta, en lloc d’aixecar la paret que ha dissenyat l’arquitecte. I aquest ciment, la inspiració creativa, només surt d’un mateix – raonà en Fidel.
En Jep callà uns segons massa llargs, facilitant que l’amic tornés a la càrrega amb el seu discurs.
- I les claus del cotxe? Què me’n dius? – saltà agosarat.
- Fidel, em preocupes, a què ve ara aquest ciri trencat ...
- Deixa’m dir, t’estic parlant de quan no les trobes. És evident que no hi ha aplicació del mòbil ni xarxa social que et digui on són quan, inexplicablement, s’han fet fonedisses a l’hora de marxar, que ja et poden donar consells i trucs per memoritzar el que has fet abans de perdre-les, ja podeu invocar al déu Google, ja, que ni així us revelarà on són les refotudes claus, que no apareixen ni amb fum de sabatots! – i en Fidel acompanyà el que deia amb una gesticulació exagerada, com si fos ell qui realment es trobés en aquest tràngol.
- Les claus cada vegada incorporen microxips més sofisticats que et permeten localitzar-les en situacions com la que em descrius. Podràs trucar un número amb el mòbil i aquest t’assenyalarà on te les has deixades – i en Jep féu un somriure victoriós.
- Mm, no sé, no sé ... encara no l’he vist implementada, aquesta meravella de cercador. I deixa’m dir-te la darrera cosa que Google no et trobarà mai, i quan dic mai és mai: la veritat. Per més informació que un tingui a l’abast, la veritat cal cercar-la fent ús d’uns criteris que tan sols s’assoleixen amb el coneixement profund i l’experiència que resisteix el pas del temps, relacionant dades rellevants i exemples contrastats, no pas acumulant informació per bastir una torre de Babel tan alta com dubtosa en les afirmacions que hi trobem. Google busca en uns continguts que estan oberts a tothom, i tothom és molta gent, massa gent per no contaminar la xarxa amb un munt de mentides execrables o rumors abominables – i en Fidel assaborí les mels d’un raonament que li semblà impecable i irrebatible.
- Aquí haig de capitular, que és del tot cert que hi ha massa brossa als milions de pàgines web, és imprescindible aprendre a destriar el gra de la palla. Tot aquest allau d’informació, ara desconnexe, s’ha d’anar endreçant i polint amb el temps. És una feinada, ho reconec, però ja veuràs com sorgiran nous programaris que acceleraran la ineludible tasca de posar cada cosa al seu lloc. Aleshores també en això t’hauràs de retractar, ja ho veuràs! – i la inicial cara de derrota d’en Jep es transmutà en una d’esperança, que qui riu darrer, riu millor.
- Potser sí, però el camí serà llarg. Hi ha gent mesquina que es diverteix confonent al personal que consulta coses a Google, introduint-hi falsedats de manera prou emmascarada com per a què s’entaulin debats inacabables sobre la veritat o no de certa informació. A la fi, sempre hi haurà seguidors de la dita “feta la llei, feta la trampa”, amb ganes de saltar-se tots i cadascun dels filtres que s’hauran aixecat per evitar la mentida. Desenganyem-nos, que sempre acabem amb la refotuda condició humana, imperfecte en tants aspectes, sublim en tants d’altres – en Fidel quasi semblava un filòsof de peu de marge.
- Molt bé, després d’aquesta perorada, em permets que t’ensenyi el nou ordinador que m’he comprat, d’una punyetera vegada? – i en Jep somrigué per matar la discussió.
- I tant! Així que l’hagis connectat, anirem a Google i buscarem què s’hi diu sobre la meva tesi – féu en Fidel, tossut com una banya de marrà.
- A Google hi buscarem el que vulguis, total tampoc et convenceré, oi que no?
Però el seu interlocutor no el sentí, que ja era a la cuina obrint la nevera per agafar un parell de cerveses que faran de pipa de la pau.

Lluís Pagès

Postdata: penseu-hi, proposeu més coses als vostres comentaris i, a la fi, us adonareu que així és com ha de ser.