Cos repartit (Repte 322)

Un relat de: deòmises

24 de març de 1949

Fa un mes que caminem. Set homes quasi desconeguts per a mi m'acompanyen. Que estranys i diferents són els Andes quan cal fugir, esdevenir anònim i haver de callar, malgrat ésser Pablo Neruda, el poeta consagrat, que defensa el seu país! Que estranys, quan no es tracta d'una visita diplomàtica i duc parracs i estic malmenjat i no m'aveso a la vida clandestina que m'obliguen a dur des de fa quinze mesos!

Ara, però, cal dormir. Abraçat a les alforges que guarden el meu Canto General, intentaré fer-ho.

26 de març de 1949

Jorge Bellet, el cap de l'expedició, sap el camí. Jo ja fa dies que em trobo a mans del seu coneixement, mentre ens obrim pas entre la selva de la serralada andina. Tots els cims ens semblen iguals, però ell no necessita mapes ni indicis de res. El camí dels contrabandistes és conegut pels traginadors de fusta. Demano descans, el cavall coixeja. La travessia també és dura per a ell.

Boca seca, peus adolorits, mans segades pel mànec del matxet. Enyoro els amics i Matilde, la comoditat de casa i el meu llit flonjo i amb flaire de netedat. Quan tornaré a fer-ho?

27 de març de 1949

He somniat que tornava a Xile, que acabava la fugida i la contínua recerca d'amagatall. Un bany reparador i afaitar-me aquesta barba que em canvia la fesomia i l'aspecte a primera vista. He somniat que de nou tenia davant les ruïnes de Macchu Picchu, que demanava ajuda a les divinitats inques. I elles accedien a facilitar-nos el camí. He somniat que somniava en la llibertat i això m'ha confortat.

28 de març de 1949

Creuem el riu, el cavall sagna i les aigües cobreixen el seu cos. S'han acabat els queviures, si la carn assecada i el pa dur poden anomenar-se així... Jorge Bellet pronuncia un nom que m'és familiar: San Martín de los Andes, el primer poble en sòl argentí, la salvació i l'exili.

Caic de genollons i dono gràcies en silenci. Ploro, abraçat a Víctor Bianchi, l'únic amic que ha gosat acompanyar-me en aquests temps difícils. Ploro perquè sóc lliure novament. Exiliat però lliure, després de mesos vivint en clandestinitat. Amb el cos repartit pels camins recorreguts fins aquí, com canta el folklore del meu país.

Era Pablo Neruda, el famós poeta. Des d'ara sols sóc un complet desconegut enmig dels Andes.

Comentaris

  • Com Pablo Neruda i tants d'altres[Ofensiu]
    nuriagau | 21-05-2009 | Valoració: 10

    Un relat empàtic, amb estructura de diari personal, amb les persones que fugen del seu país per tal de ser lliures a l'exili. No has escollit com a protagonista un ésser desconegut, la teva elecció ha estat el cèlebre Pablo Neruda en un moment en que esdevé anònim.

    Ens descrius un penós i interminable viatge en què el propi narrador-protagonista es conforma esperançat afirmant: "He somniat que somniava en la llibertat i això m'ha confortat."

    Et felicito per aquest relat!

    Núria

    PS: Un títol molt encertat i suggerent

  • Por mi parte...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 12-05-2008

    "Por mi parte, soy o creo ser duro de nariz, mínimo de ojos, escaso de pelos en la cabeza, creciente de abdomen, largo de piernas, ancho de suelas, amarillo de tez, generoso de amores, imposible de cálculos, confuso de palabras, tierno de manos, lento de andar, inoxidable de corazón, aficionado a las estrellas..."

    Neruda no va fugir mai d'ell mateix, o almenys no va evitar fer front a la seua responsabilitat com a poeta del poble, com a revolucionari... No va renunciar a la passió, no va fugir de viure. El seu autorretrat ens diu que no va defugir, al capdavall, ser ell mateix. Ací se'n va per sobreviure, és clar, però era de l'odi dels altres.

    Aquesta travessia, ja t'ho he comentat al teu blog, és commovedora pel que té de relat vívid, de viatge també interior. Has aconseguit ésser Neruda i que tots ho poguem ser amb tu, jo almenys. I com ell, hem arribat al destí sentint-nos persones més lliures. De la teua mà.

    Felicitats, poeta. Felicitats, narrador. Per tants motius.

  • gypsy | 12-05-2008

    un bon text, que ens apropa a tots aquells qui fugen d'altres homes. Ens fa reflexionar en la barbàrie sistemàtica de la humanitat, perseguits i perseguidors, com en una ruleta russa absurda.

    Els poetes, també fugen.

    (ja no poso valoracions, no vull més mal rotllos)

    petons, estimat!

  • Jo diria ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 12-05-2008 | Valoració: 10

    ...que és un bon relat diari del poeta, que t'has endinsat tu en la seua ànima i has intentat amb bon èxit fer-lo. Com és de cruel la manca de llibertat i quan ets perseguit pels polítics de torn els roïns polítics els dictadors. I fugir cap un altre país, un altra cultura de vegades una altra llengua altres persones diferents, distints tarannàs etc.
    Terrible.

  • Exiliats[Ofensiu]
    franz appa | 10-05-2008

    Tots els exiliats deuen tenir aquesta sensació de caure des d'un trajecte per un camí virginal al pou de l'anonimat, esdevenint un nou ésser amb la por de la pèrdua de la identitat -la identitat orlada per la fama o no-.
    Els diaris de Neruda, de bon segur, atorguen material per a moltes narracions. Confesso que no els he transitat prou, el considero un poeta immens i un prosista molt atractiu. Crec que molta de la poesia latinoamericana posterior s'ha fet "contra neruda". és el preu de la fama que ell no va perdre en l'exili.
    Una abraçada,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

937 Comentaris

252314 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978