Corrupció sota la pluja

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

En Casals és amable perquè creu que així fa que el món sigui millor.

En Casals s'aixeca molt aviat per anar a treballar a la farmàcia.
Com que l'home del temps diu que plourà agafa el paraigües. Mentre es calça ja fresa per saber quines amabilitats se li presentaran per fer avui.

El metro va molt ple. Hi ha una noia dreta amb una panxa prou boteruda com per a estar prenyada però no prou com per a que sigui una cosa segura. Cap dels passatgers que van asseguts treu els ulls del seu diari gratuït. Tothom fa l'orni, tret d'en Casals qui, tan aviat la veu, s'aixeca per a cedir-li el lloc. La noia, que quan estava callada semblava un angelet d'en Murillo, comença a insultar-lo com si en Casals l'hagués grapejat: no està prenyada sinó que és ventruda per natura. En Casals i tot el passatge se'n assabenten fins a l'últim detall de com n'està de farta que cretins com ell la confonguin. En Casals, mor de vergonya, li demana disculpes mentre al seu voltant tot déu enfonsa encara més el rostre en el diari per amagar que es peta de riure de la seva cantada.

Atordit per l'experiència, en Casals baixa a l'estació de Fabra i Puig. A la Meridiana hi plou a bots i barrals.

Obre el paraigües a temps i es planta al costat del semàfor, esperant a que es posi verd. Al seu costat només hi ha un home natural de la serralada dels Andes que, per com va vestit - sense paraigües ni protecció de cap classe contra la pluja-, no sembla que s'hagi informat amb el mateix home del temps que ell. Per por de no tornar a sortir-ne escaldat, de primer no li diu res. Però el semàfor triga una eternitat a canviar de color i en Casals no pot evitar de commoure's en veure com l'aigua corre d'aquella manera pel rostre enganyotat del pobre individu. S'imagina el que deu de ser que les gelades gotes li corrin per l'esquena més de pressa que si fossin de mercuri, congelant-li des de la ronyonada fins a la ratlla del cul. Entén perfectament que l'andí corbi el cos d'aquella manera però no veu que aquesta estratègia, més aviat primitiva, tingui gaire futur. Considera que és d'un egoisme inacceptable acaparar el paraigües i, finalment, decideix oferir-li de compartir la meitat, abans que aquell pobre desgraciat no es dissolgui. Aquest, de primer, se'l mira sorprès per després posar una expressió d'enuig aterridora i comença a dir-li el nom del porc: que si pretén emportar-se'l al llit amb ell ho té clar; que si es creu amb el dret de fer accions paternalistes, com fan els europeus amb mala consciència; que ell no necessita ajut, que si li cal ja el demana i que com se li acosti una mica més li clavarà una pallissa que no el coneixeran ni a casa seva. En Casals es queda, de moment, glaçat, però quan el semàfor es posa verd, travessa la Meridiana tan de pressa que sembla que vola per damunt dels bassals, mentre deixa a l'home moll cada vegada més lluny, mantenint-se incomprensiblement parat al semàfor -deu ser casa seva, pensa en Casals- mentre no atura els insults ni un moment -alguns d'ells són en Quèchua i, enmig de la pluja, sonen a maledicció divina- i es va fent petit fins que desapareix rere l'espessa massa de pluja, trànsit i gent.

En Casals camina per la vorera de Fabra i Puig amb tant de neguit que gairebé té ganes de plorar. És prop de la farmàcia però encara és molt aviat i com que plou d'aquesta manera no s'estarà pas palplantat al mig de la vorera.

Entra a prendre un cafè a un bar on mai abans hi havia posat un peu.

Un cop dins, s'asseu a la barra -per no perdre temps- i demana un cafè llarg. Llavors entra un pidolaire molt estrany. Porta un vestit, sabates i corbata de primera qualitat, però tot plegat molt arnat i brut, com si fos una espècie d'home de negocis arruïnat. Al mateix segon que el cambrer li planta el cafè -olora fantàstic- davant d'en Casals, el pidolaire demana un cafè amb llet gratis. El cambrer li diu que què s'ha pensat, que ja ens coneixem i que fumi el camp. En Casals treu forces de no sap on i, abans de fer una sola glopada a l'extraordinari cafè que té damunt la barra, té el valor de dir-li al cambrer:

-Posi-li un cafè amb llet, si us plau, ja el pago jo. Tingui això i quedis el canvi de propina.
-En aquest bar no acceptem propines- talla en sec el cambrer, que des que l'ha vist no ha destacat massa per ser cordial, precisament.
-Vostè es pensa que perquè jo sóc un pobre no tinc cap dignitat i, per tant, qualsevol desconegut em pot convidar a un cafè en llet, ¿Oi? ¿És que potser faig cara de maricón, jo?- remata el pidolaire amb una mala bava considerable.

Aquest bombardeig per totes bandes deixa a en Casals totalment fora de joc. Els demana disculpes a tots dos, alhora que defensa la bona intenció de la seva proposta. Amb els altres personatges que s'ha trobat abans encara pot entendre que hagi xafat algun ull de poll que, per badoc, se li hagués escapat però ara, aquesta reacció tan unànime d'odi, no l'acaba de desxifrar. Del que si se'n adona és de que a cada explicació que dona -totes altament convincents -, el cambrer i el pidolaire s'encenen cada vegada més, com si hi llencés oli a la llàntia. En Casals decideix que, com que amb la diplomàcia no hi ha res a fer, el millor és passar de prendre's l'aromàtic cafè i fugir d'aquell bar però el cambrer surt de darrera la taulell, barrant-li el pas per la única sortida que tenia lliure. Els dos homes se li acosten, cadascun per la seva banda mentre l'insulten a un volum tan fort que els clients asseguts a les taules tomben el cap en direcció a l'escena. En Casals veu horroritzat com tots ells el miren amb rebuig, fent que si amb el cap, com ho feien aquells gossos de cap articulat que fa temps estava de moda portar darrere del cotxe. Desprès de la panoràmica que ha fet, ja no li queda el més mínim dubte de que d'entre aquells rostres anònims no hi pot reclutar cap aliat i nota com les mans li comencen a suar, mostra evident de que tem per la seva vida. De sobte, se'n adona que té el paraigües i això li fa recordar la frase "en les situacions de conflicte inevitable, cal avançar-se a donar el primer cop" que va dir algú. Amb una valoració ràpida -això de les valoracions ràpides ja ho té en Casals- determina que el pidolaire és molt més feble que el cambrer, a més que rere seu hi ha la porta de sortida. Ràpid com un ballarí de capoeira, llença el cafè als ulls del pidolaire, alhora que, sense girar-se, i amb totes les seves forces, li clava la punta del paraigües a l'estómac del cambrer, fent-lo caure damunt dels tamborets de la barra que rodolen pel terra del local enmig d'una sorollada fenomenal. Mentre el pidolaire encara es frega els ulls cridant de dolor, en Casals l'enganxa pel coll amb el mànec del paraigües i, com qui fa voleiar una fona, el llença damunt dels clients amb tants kiloponds de potència que fa caure quatre taules i deu homes per terra, provocant un nombre indeterminat de trencaments ossis entre els accidentats. El periquito que hi havia dins la gàbia penjada damunt la màquina del millón, que no s'esperava aquest segon terrabastall, mor ipso facto d'un infart cerebral. En Casals aprofita que té via lliure per llençar-se en direcció a la porta de sortida i fugir esperitat d'aquell malson, sense girar el cap per a fer una darrera llambregada a la debacle, de la qual li arriben esfereïdors gemecs de dolor.

Ja a fora, eixampla el paraigües i els pulmons i corre com una bicicleta carrers enllà. Unes travessies més amunt s'atura tot esbufegant. Encara plou una mica -força menys- i, tot i el paraigües, està amarat de pluja i suor. Desprès de tot el que ha passat, les mans li tremolen i el cap li bull amb pensaments contradictoris: d'una banda, se sent molt malament per, tot i haver estat en defensa pròpia, haver hagut de recórrer a la violència però, d'una altra, se sent prou orgullós de lo bé que se'n ha sortit de la batussa. Sempre s'havia imaginat que si algun dia s'havia de barallar faria el ridícul -que no encertaria els cops, que la coreografia seria una total patata i que al final rebria una pallissa- però la baralla d'avui li ha quedat tan glamourosa com les que veu als westerns de qualitat, que tant li agraden. En un altre nivell de coses, que ell valora com una mica cínic i egoista, es lamenta per no haver ni tastat aquell cafè que semblava tan bo.

Entre bufec i bufec, darrere seu se sent una veueta esquerdada que li diu:

-Jove, ¿seria tan amable d'ajudar-me a creuar el semàfor portant-me el carretó de la compra, si us plau?

En Casals es gira i veu una diminuta anciana que amb una mà sosté com bonament pot un escarransit paraigües mentre amb l'altra s'aferra tremolosament a un mastodòntic carro d'anar a comprar, que amenaça d'esclafar-la. La primera reacció d'en Casals és d'una alegria que no li cap a la pell perquè algú -per fi!- no només no rebutja el seu ajut sinó que a més el reclama. Però llavors, com un llampec, desfilen per la seva memòria totes les coses que li han passat des que s'ha llevat i un desig superior que no pot reprimir l'empeny a un canvi de plans radical: aprofitant que la iaia s'ha girat cap al pas zebra, tota confiada que en Casals vindria a arrossegar la baluerna, aquest aixeca el peu i, delectant-se fins a l'últim milisegon d'aquest moment estel·lar, li clava una sonora guitza que escampa iaia i carro més enllà la meitat de la calçada, enmig d'una trencadissa d'ampolles de gasosa, ous, dentadura postissa i ossos descalcificats que rodola escampant-se plaça Virrei Amat amunt.

Els mossos d'esquadra s'enduen un Casals fora de sí, mentre la brigada de neteja de l'ajuntament recull amb l'exquisida professionalitat acostumada els bocins de iaia, restablint el trànsit en un temps rècord.

Desprès del que ha passat, la família d'en Casals es divideix en dos bàndols: mentre els uns pensen que la maldat del món ha corromput la seva naturalesa filantròpica, els altres opinen que ja era hora que es fes gran.

Corrupció o maduresa, aquest és el dilema.





Comentaris

  • Ja era hora...[Ofensiu]
    Montse Canes | 24-04-2008

    Fa dies i dies que volto per aqui, llegint, buscant...i quan estic a ount de perdre l'esperança t'he trobat.
    Ara ja sé que si que puc apendre en relats, que hi ha gent de calitat que escriu coses entenedores, clares i estructurades a on poder-me fixar per assolir el meu inicial objectiu: apendre i gaudir. Gracies. I també reconéixer que em fiaré per aquest motius del teu criteri i m'aprofitaré del teu llistat d'autors preferits per seguir "trobant".
    Una Escolta.

  • t'he trobat [Ofensiu]
    ANEROL | 19-11-2007 | Valoració: 10

    al fòrum i penso què és la primera vegada que llegeixo alguna cosa teva. He gaudit; l'he trobada fresca, rica, gens supèrflua i, alhora divertida de llegir