CORRUPCIÓ I IMBECIL.LITAT.

Està bé que cada ciutadà tinguem la nostra manera de pensar, que tinguem un criteri, que tinguem una ideologia, que tinguem una visió del món, que ens sentim més propers als que pensen o fan una cosa que als que pensen o en fan una altra. Però quan no ens en adonem que les èlitis dels nostres moviments ens aixequen la camisa per aprofitar-se’n caiem en el parany del sectarisme i el que és més emprenyador, en el parany de l’imbecil.litat.
Hi ha coses en que tots els ciutadans hauríem d’estar d’acord i no hauríem de deixar que ningú ens manipulin. La defensa dels nostres interessos com a societat i com a ciutadans hauria d’estar de sobre de qualsevol partidisme, sobre tot si no ens guanyem la vida amb la política, ni tenim pensat guanyar-nos-la.

Però jo el que observo que fem és el contrari: acusem amb gran ímpetu als que considerem els nostres adversaris polítics i servim d’escut protector als que considerem nostres. Ells s’embutxaquen el que s’embutxaquen, duen a terme els tripijocs que duen a terme, ens utilitzen i es burlen de nosaltres.
Tinc la sensació que nosaltres som molt més dogmàtics i infinitament més idealistes que els nostres dirigents, que la nostra oligarquia. Nosaltres estem convençuts que tenim la raó, que, per tant, els nostres són els bons, que, per tant, els nostres dirigents són els més bons entre els més bons i, el que encara és pitjor que tot això, estem convençuts que els altres són els dolents (una mena d’infidels que es mereixen l’infern) i els seus dirigents són els més dolents dels dolents.

Així mentre els uns i els altres ens aixequen la camisa ells, els dirigents, van fer la viu viu i es foten un panxó de riure al veure com de grans són les nostres orelles, que diminuta és la nostra ànima de ciutadans, que poqueta cosa som.
Ahir discutia amb una amiga espanyolista i li deia: en realitat el que a tu et molesta no és que Pujol sigui corrupte, sinó que Pujol sigui catalanista. De fet tu t’alegres que Pujol sigui corrupte perquè penses que així podràs atacar el catalanisme. I ella em reconeixia que sí, que molts més que els diners que puguin haver defraudat en Pujol, el que li sap greu i troba imperdonable és que hagi enverinat els catalans amb la seva ideologia durant tants anys.

Molt bé.

El problema és que tinc la sensació que molts de nosaltres fem exactament el mateix però al revés. Quan un espanyolista és corrupte no ens sap tant greu el fet que sigui corrupte com el fet que sigui espanyolista. I en el fons estem contents de que aquell espanyolista sigui corrupte per tal de poder atacar l’espanyolisme.

I així ens van aixecant la camisa i ens van prenent el pèl els uns i els altres. La pregunta és: les oligarquies tenen alguna ideologia més enllà dels seus interessos i el cinisme? Els ciutadans de les classes populars no hauríem d’estar per sobre dels interessos d’aquesta oligarquia i exigir pulcritud legal i moral a tots els que ens dirigeixen amb independència de si hi simpatitzem o no?

Per què no estem d’acord amb aquestes coses que a mi em semblen tant elementals? No sé, potser el burru sóc jo.