Córrer conectada al cel

Un relat de: glaçó esquerdat
Un sostre blau pàl.lit, un blau escampat per tot el paper. Sense cap dibuix, sense cap significat. Tot del mateix color, sense cap puntet blanc, cap ratlleta blanca, cap ocell fosc.

Tothom escalfant pels carrers. Música suau de fons.

-Queden dos minuts, aneu-vos col.locant davant del polivalent!

-Tres, dos, un..-i m'espanto pel crit de sortida.

-Ai quin susto!

Com sempre m'encanta conectar amb el cel. Els núvols em parlen amb tons gràcils, movent-se a cada segon. Mai callen i a la vegada no parlen, i això em fascina. Les seves frases sense lletres són les que em són més comprensives en aquells moments de cansanci constant.

Al minut trenta set, la velocitat de la sang circulant-me per les venes no és habitual.

Entre pensament i pensament, la ment se'm queda en blanc. És un moment una mica incómode, perquè a la mínima que el cervell veu un sofà imaginari o una coca-cola amb glaçons, ja s'excita i vol posar les cames en paral.lel. Quietes. Parar. De seguida aixeco el cap per veure-hi els ànims del cel. De cop veig unes línies curbades que em diuen que vagi més depressa i una línia recta que em diu que això no acaba aquí, una línia que fa de fletxa i m'assanyala el camí.

Veig un lletrero petit que posa 15km. Passo per davant de dos noies que diuen que tenen por de caure degut a les pedres grosses i a la baixada de desnivell de massa descens.

Avançar-les també m'anima a no parar. Vaig més depressa. Em graben, em xoquen els cinc nens petits amb un esperit fort que crida: "Vinga, ànims!"

Queda un quilómetre i la ment em diu que ja estic, que pari, que això és ridícul, que no arribo. En canvi, tiro el cap enrere fent arrugues a la pell del clatell i veig un cel feliç. Veig un cel amb més claror que al principi. Deu minuts més tard, el miro de nou i veig una línia amb una curba curta dibuixada a la perfecció. Pintat amb ganes, amb un blanc potent. Un dibuix simple i clar. No en dubto. Faig un spring a tota velocitat sense despedir-me del sostre. Donant-li les gràcies sense mirar-lo. I m'encaro a les últimes samarretes molles que adalanto.

I guanyem els dos. Jo i el cel. 1h50m

Comentaris

  • Amb bon ritme [Ofensiu]
    Verena | 19-10-2015

    M'agrada la metàfora de les arrugues al clatell, és original i funciona bé. També tens d'altres imatges molt boniques però crec que, en una pròxima revisió, hauries de corregir una mica l'ortografia i algun castellanisme que s'ha escapat. Però el text flueix bé i té ritme, com la cursa. M'ha agradat!

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 18-10-2015 | Valoració: 10

    Un relat precios I tendre
    Montse

l´Autor

Foto de perfil de glaçó esquerdat

glaçó esquerdat

10 Relats

6 Comentaris

6158 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Enganxar mots per formar una sola história.

Negra, foradada. Però que estigui viva.






www.relatsbreus.over-blog.com