Cor de poeta

En un món homogeni de formes indeterminades,
l'existència efímera
es transforma en compulsiu dolor en el cor dels poetes
que teixeixen paraules,
gravant fràgils poemes sobre murs d'acer,
presoners d'un temps accelerat
guardians de l'alba boirosa i l'ocàs tenebrós.

Impossibilitats de veure, persisteixen en mirar,
incongruent insistència (sentir),
perspectiva amagada del verb estimar.

Amb l'essència de la individualitat
perceben
l'aroma de la rosa al jardí de roses.
Primerenca consciència d'un destí literari incert,
un camí de sentiments, de soledat, d'emocions,
de versos amagats,
repetint que han perdut, només,
la clara percepció de la utilitat del temps.