Cor de pedra

Me'n vull anar, Barcelona, me'n vaig. Ni tu ni ningú no m'ho podrà impedir.

«Ah, no?»

No continuaré lligada a aquest pedestal de petxines ridícules. No em quedaré per tota l'eternitat encadenada a la cantonada de Gran Via amb Roger de Llúria, esguardant la façana d'un hotel sense vida. No suportaré ni un dia més la indiferència dels cotxes que travessen el Passeig de Gràcia i es perden en les teves entranyes. No contemplaré impassible els autobusos que enfilen cap a la Plaça de les Glòries i s'emporten els seus passatgers vers un destí que desconec.

«On vols anar, estàtua?»

M'és igual. No m'importa el lloc. Però no continuaré observant com les ones trenquen en una platja llunyana ni em conformaré escoltant les històries que el vent em porta des del Tibidabo. A la plaça de Tetuan hi ha nou nens que juguen als gronxadors, no els veus? Tan de bo pogués ser de carn i ossos per córrer com el més petit de tots. Tan de bo pogués ser humana per poder ser lliure! Ets un punt tan insignificant en el mapa del món...

«Sense mi, et perdràs.»

Sense tu seré lliure. Sóc molt més que un cor de pedra.

«Sense mi, no ets res.»

Sense tu descobriré què vol dir ser humà!

Dilluns set de juliol, vuit de la tarda. Barcelona queda coberta per la foscor. els núvols repiquen en peu de guerra. L'aigua es converteix en gel i la pedregada es desferma sobre tots els vianants que troba al seu pas i que corren atemorits per protegir-se. Els carrers queden deserts. Les centelles fuetegen el cel des dels quatre punts cardinals i convergeixen en el centre de la ciutat en mil·lèsimes de segon. Un llampec refulgeix sobre l'asfalt i un espetec infernal trenca la barrera del so i de l'espai.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»

Una ventada dissipa els núvols i el sol esborra els rastres de la tempesta. Els caps dels vianants ressorgeixen esporuguits dels seus amagatalls. Al seu voltant, cotxes amb els vidres trencats, aparadors esclafats, arbres esberlats i un pedestal buit. Una figura es recargola sobre el terra humit. Les seves mans, encarcarades, recorren la pell pàl·lida: els peus descalços, les cames cisellades a cops de martell que tremolen sota el seu tacte, l'espatlla que la túnica de patrícia romana deixa al descobert, els braços amb pell de gallina, els pòmuls enrogits, la boca entreoberta que panteixa com un peix fora de l'aigua, els cabells ondulats recollits en un monyo. Mira al seu voltant i un bassal d'aigua li retorna una mirada d'esmaragda que la posa dreta d'un salt. Els seus peus dibuixen un parell de passes. I un parell més. I un parell més. I somriu: l'estàtua s'ha convertit en una dona amb un somriure estúpid al rostre.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»

No. No tornarè.

«Tornaràs. Tornaràs i em suplicaràs que et torni a convertir en pedra.»

La dona es posa a córrer. Les branques dels arbres li franquegen el pas i la protegeixen del sol que torna a brillar a les altures. Els semàfors es posen verds. Travessa el carrer Bruc, Girona i Bailén. S'atura a pocs passos d'una enorme rotonda i es repenja en la caixa de l'ascensor que dóna a l'entrada del metro. Té gana, els peus li fan mal i l'aire dels pulmons li crema les entranyes. Darrere d'una petita muralla de pedra, la plaça de Tetuan s'obre al seu davant: arbres plens de ramificacions que s'alcen imponents darrere els semàfors, palmeres de fulles frondoses, un grup de nou nens que juga als gronxadors.

El semàfor li pica l'ullet i la dona creua el carrer abans que es posi vermell. Travessa la reixa de ferro i els seus peus comencen a voltar la plaça trepitjant l'herba verda que la circumda. Protegit de la canícula sota l'ombra dels arbres, un venedor reparteix gelats des de la seva caseta de planxa. Observa la mà estesa que li para la dona i es posa a riure.

- I els diners?- pregunta revisant-la de cap a peus.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»

El cos s'estremeix sota la túnica de lli. Al seu davant, unes estàtues de bronze li retreuen la seva sort amb una mirada de glaç. La dona abandona el venedor, frega amb la punta dels dits el monument que hi ha al centre de la plaça i dedica a les estàtues un somriure que val més que qualsevol explicació. En l'horitzó, el perfil de la Torre Agbar es retalla amb nitidesa: la carretera que passa pel seu costat és el camí més curt cap a la llibertat.

- Vosaltres! Lladres! Torneu aquí immediatament!

A la seva esquena, el venedor de gelats ha començat a córrer enfurismat darrere del grup de nens que moments abans havien estat jugant amb els gronxadors. Cabells ondulats que voleien amb el vent, cames curtes, cossos petits i molsuts. Nou marrecs que donen cercles al voltant de l'home, ensenyant orgullosos unes mans de sutge plenes d'embolcalls de gelats. El més petit de tots s'entrebanca amb una llauna buida i està a punt de caure, però la dona el copsa al vol.

- Gràcies- somriu el nen posant-li un dels gelats a les mans.

Atreta pels crits del venedor, una patrulla de la guàrdia urbana aparca al centre de la plaça i l'infant retorna al costat del grup de marrecs que han deixat de córrer. La parella de policies demana a on són els pares d'aquella canalla i, en no rebre resposta, els fa entrar a tots a dins del cotxe i se'ls emporta en direcció a la comissaria de l'Estació del Nord. Negant amb el cap, el venedor retorna a la seva caseta mentre l'estela del cotxe es perd Passeig de Sant Joan avall.

- On s'han emportat els meus nens?!- exclama un captaire que entra corrents a la plaça.

- Vostè sap quant costen els gelats que m'han destrossat?

- On són els meus nens?!!

- On són els meus diners?!

- Els nens!

- Els diners!

En notar el fred que li fibla el palmell, la dona recorda que continua respirant. El captaire i el venedor han quedat atrapats en una discussió en què cadascun intenta imposar el seu punt de vista cridant més alt que el seu rival. Més enllà del Tibidabo, el sol amenaça de pondre's darrere de les muntanyes.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»

La dona s'encamina en direcció als homes que estan a punt de donar per finalitzada la conversa a cops de puny. Posa el gelat entre les mans del venedor i estira el captaire en la direcció en que ha desaparegut el cotxe de la patrulla urbana. Ignorant les queixes del gelater, comença a córrer en direcció a l'Arc de Triomf que l'espera al final del passeig. En veure-la venir, els àngels de la cornisa li dediquen un aleteig que l'ajuda a volar sobre l'asfalt. Quan finalment s'atura davant de la comissaria, el seu company esbufega.

Autobusos. Davant de l'edifici, els guàrdies es discuteixen amb els nens per fer-los sortir del cotxe. El captaire crida l'atenció dels agents i la dona s'encamina decidida vers el final del carrer, amb la mirada fixa en els autobusos que abandonen l'estació vers un destí desconegut, molt lluny. Un crit l'atura en sec. A la seva esquena, el captaire ha aconseguit que els guàrdies li donessin els nens i els arrossega cap a l'escala del metro. Les criatures ja no riuen i les llàgrimes els solquen les galtes. El més petit s'entrebanca amb els seus propis peus i cau a terra. L'home li clava una bufetada que l'aixeca d'un bot i, en alçar la mirada, el nen s'adona de la presència de la dona, de la dona i dels autobusos; del desig de fugida que s'amaga en la seva mirada.

- Deixa'ns venir amb tu!- crida el nen posant-se a córrer en la seva direcció.

Els altres nens també es desfan de les mans del captaire i es posen a córrer. Els seus ulls han deixat de plorar i es mostren decidits a acompanyar-la en la seva fugida sense retorn. Ells també volen marxar. A ells tampoc no els importa on, mentre sigui lluny, molt lluny.

- Atrapeu-la, em vol robar els meus nens!- crida el captaire adreçant-se als agents que observen
l'escena des de la comissaria amb els braços creuats.

«Tornaràs. Abans no es pongui el sol, tornaràs.»

Sense pensar-s'ho, la dona es posa a córrer amb els nens enganxats als talons. Carrer Nàpols amunt, no tarden a trobar-se amb la Gran Via sota els seus peus. De sobte, titubeja i s'atura. A la dreta, la plaça de les Glòries, el desconegut, la llibertat. A l'esquerra, la plaça de Tetuan, el conegut, l'esclavatge. Al seu davant, el sol que gairebé ja s'ha amagat darrere del Tibidabo. Al seu darrere, el captaire que vocifera amenaces inconnexes, seguit d'un grup de policies que per fi sembla haver-se fet càrrec de la situació i el segueixen a grans gambades. No tardaran a atrapar-los.

- Ens obliga a treballar a les teulades de sol a sol- comenta el més petit amb llàgrimes als ulls-. Tan de bo pogués ser de pedra per no sentir el dolor dels cops. Tan de bo pogués ser una estàtua per poder ser lliure!

La mirada d'esmaragda de la dona es clava en la mans de l'infant plenes de sutge, en la seva roba estripada, en els cabells rossos ennegrits per la brutícia. Gira el cap en direcció a la Plaça de les Glòries i es posa a córrer en sentit contrari.

«Ja saps què vol dir ser humà?»

Ho saben ells?

«Ja no vols ser lliure?»

Ser lliure és poder decidir.

«I què has decidit?»

Ni jo ni ells no serem mai esclaus!

Dilluns set de juliol, deu del vespre. El sol es pon darrere de les muntanyes i Barcelona queda coberta per un mantell de foscor. Els núvols tapen les estrelles i repiquen en peu de guerra. L'aigua es converteix en gel i la pedregada es desferma sobre els carrers deserts de la ciu
tat. Les centelles fuetegen el cel des dels quatre punts cardinals i convergeixen en el centre de la ciutat en mil·lèsimes de segon. Un llampec refulgeix sobre l'asfalt i un espetec infernal trenca la barrera del so i de l'espai. Quan retorna la calma, els guàrdies es troben perseguint el buit.

Gran Via amb Roger de Llúria. Al mig de la calçada, un pedestal de petxines de pedra blanca. Al capdamunt, l'estàtua d'una dona, asseguda, vestida amb una túnica de patrícia romana que li deixa una espatlla al descobert i la mirada fita en la façana de l'hotel que s'alça al seu davant. A l'últim pis de l'edifici, les estàtues de vuit nens que fan equilibris sobre les baranes dels balcons. Amagat entre les faldilles de la dona, el més petit de tots somriu.

«Cor de pedra?»