Cops de tristesa

Dreta, al primer graó del portal, tremolava intermitentment per espasmes intercalats de desesperació. Restava de peu, amb el fred bufetejant els ulls entumits de llàgrimes. Era incapaç de retenir aquella tristesa aclaparadora que l'assumia a ser un sol pensament. Cada pas endavant era un esgarrifança sàdica de dolor que la deixava glaçada. Retenia el gust de cada gota que s'ensopegava per sobre la carnositat dels seus llavis inerts remullats d'aigua salada. Va recollir, amb moviments dòcils, les claus gebrades de pànic. Un gest tan trist que la lluna s'aturà per observar de reüll el seu dolor. Llavors, la lluna, era el seu escut que l'arrecerava a estones quan al mirar-la, amb la seva llum, l'acaronava balancejant el seu cos entre somnis de cotó-fluix.
Entrà. Resseguí les parets de color de l'entrada, perseguint el sòcol de màrmol. Trobant les bústies d'alumini per ensopegar amb el nínxol que guardaria els seus noms. Sentia la mort propera. S'ensumava des d'allà l'olor a carn podrida, desgavell de culpes que s'atrinxeraven a la seva arribada. Entrà a l'ascensor. Pujà. La clau la tenia a la mà. Obrí. Entrà. S'aturà. Una invasió fortuïta l'atrapà dins el mirall de l'entrada. Es va veure reflectida i es va espantar de veure's coberta de soledat, de tristesa, de sensacions agres. S'agenollà caient a terra d'un sol cop, breu, contundent.
Apaivagar el foc latent era una quimera bastarda. Era més dolorós el desig utòpic d'apagar-lo que assumir-lo. La foguera cremaria els rostolls podrits per florir de nou, amb les cicatrius tatuades a la pell.