I qui no el té potser se sent veritablement sol/a. El vent sempre és portador i robador... De vegades les parets haurien de tenir ales per fer-les volar i deixar entrar l'aire de la llibertat i respirar lliures. Saber qui és el nostre error, és difícil de dir...

Salut.
onatge

I gràcies per ser-hi, pel regal de les teves paraules! Una abraçada.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

ARQUITECTURA VISUAL

Et deixo aquí el comentari que et vaig fer en el seu moment... Un poema preciós que arriba ben endins perquè ha estat escrit de molt endins...

Espero que tot vagi bé (tujamentens ;-))

*****************

Del teu poema el que més m'ha agradat és el ritme que té i el títol (a part de ser un homenatge, el trobo molt encertat i molt visual). El cop de vent paret endins és el que ha provocat aquest escampall d'andròmines. Penso que, de manera molt hàbil, has sabut fer-nos un símil entre el món extern i el món intern. És dins nostre on bufa la tramuntana que fa que no tinguem la calma que ens cal. I és des de dins que mirem enfora i veiem com tot també perd el seu significat, potser perquè dins nostre hi bufa un vent massa fort. La vida és difícil, els objectes s'entesten en fer-nos creure que les coses romanen per sempre, però el temps, l'esdevenir ens mostra que res queda, que les pèrdues existeixen i ens revolten la nostra vida interna fent-nos quedar amb els ulls esbatanats, com la iguana, perplexos pel malson creat. Els dos darrers fragments són una reflexió personal. Malgrat que sabem que no hi podem fer res, que no està a les nostres mans aturar aquest vent que tot ho 'desordena' volem però conservar un passat intacte, recordar al llarg del nostre temps els moments en que els objectes tenien el seu significat ple. Volem recuperar el nostre passat, conservar-lo, mantenir-lo viu en el record i a l'hora, com tu bé dius, volem també deixar enrere aquesta tristesa intrínsecament lligada ala voluntat de conservar els records. Vull resaltar sobretot el quatre darrers versos perquè penso que en ells hi ha continguda molta saviesa.
M'ha agradat el teu poema perquè ens has ofert una visió subjectiva, íntima, lligada al quadre però d'una manera especial, interior, fent una magnífica metàfora entre el que has vist a l'observar el quadre i el que has vist a l'observar la teva casa interna.

...complicat de llegir amb la musicalitat dels 'renglons curts', i experiència dura el tractar de 'recuperar' passats. (Ja sé que aquest no és el teu cas). Més que un poema, sembla un xicotet tractat de filosofia hindú (jo sempre amb les meues bromes!-no em faces cas-).
Els versos
"... el cucut avisa puntual
de cada pèrdua sobtada..."
per mi resumeix el poema.
Hala! Salut i rebolica! (extensius al cigronet... i a la parella!)

... que bonic angie. espero que tan sols sigui un poema, i no allò que sent el teu cor!

Jo crec que és un error voler recuperar el passat, ja que el passat, passat és. Cal superar els entrebancs i anar endavant, sempre endavant!

Un petó molt fort!