Co(n)y de deessa, craco de monjo

Un relat de: Tanganika
Aquella espècie de dona-nena-bruixa-fada-condemnadamentboja efervescent, encantadora, encisadora...bé: aquella era la part polièdrica que la mostrava alegre, divertida, dolça, enginyosa, humorística i amorosa. La perfecció no existeix. Eren unes cares. Físicament, es cuidava amb el menjar. No tenia massa pit i el cul era tirant a petit. Estava fibrada (no pas a la perverso-frívola Lutízia Vulgaris Queen). Els cabells, semiafro, rínxols tossuts ni de porcellana ni de llana, del to de l'atzabeja amb un matís del vermell cirera cor de colom. Una mirada d'aquells ulls tan vius i magnètics podia congelar el cervell més analític i, de resultes, -segons com- l'enteniment més paleolític (tot i que ella, amb mascles involutius i salvatges mai s'hi feia ni s'hi faria mai perquè només feria la poesia i allò sí que mai dels mais).

Un dia de quasi estiu temperat com a gairebé primavera i via virtual i un pèl tele-gens-apàtica -en format xarxa social de fantasnàtics (grup de fantàstics fanàtics de la narrativa subtil sense temàtica de criminologia)-...tal dia amb aquelles característiques que aquella dona extraordinària amb punts genials fos, davant pantalla, menjant un milfulles de nata (li quedaven els llavis esquitxats de blanc i de bocins de pasta) i xarrupa que xarruparàs una infusió tropical-exòtica-sàvia-onírica d'herbes mesclades per una indústria de productes tràntics pràctics (que, és clar, en globalitzar-los i mega-consum-expandir-los pecarien de perdre força força i essència)...amb aquests elements-ingredients la intensitat d'una conversa inicial -i de seguida privada entre ella i ell, ell i ella- va propiciar el voler seguir, per una afinitat enganxosa no desaferrable.

Ella es deia Bruna Pruna. O Burna Apurna, li feia gràcia aquella variació que li havia sortit dels ovaris.

Ell es deia Publià-Cèsar.

Quan la Brupru (una altra combinació) va saber el bi-nom d'ell es va fer un fart de riure enfortint abdominals i relaxant el rostre.

Un veí que l'escoltava, persona rància i buida, abillat amb dos polars, un sobre l'altre, un verd destenyit, l'altre gris fum...va notar una ràbia perquè mai no podria intercanviar cap mot amb aquella dona que el defugia. Per aquella raó era bipolar. Ell, que es creia raonador i enraonat, pel matís de ser, no obstant, avorrit, era sempre aparcat...per mil fèmines. Era el que li havia tocat i a conformar-se. Ignorava que un dia una tal Plasènsia el faria feliç.

-Tanta rialla em rejoveneix- va escriure la Burna a en Publià-Cèsar.

Tenia seixanta anys ben portats, portadets, portetes i finestretes de xat que ho corroboraven. Sense operacions ni bòttox (qual frívolo-superficial Lutízia Vulgaris Queen) sinó per un bon dormir més hores del compte, més que la gent que havia d'anar a fitxar la jornada laboral escanyaire. La Bruna abraçava l'existència amb tibada i calmada economia ben administrada, el gran secret.

En Pucè (amb la barreja-escurçament del doble nom d'ell va, encara, esclatar més i més en un hahahahaha ben recomanable) es dedicava a la revenda de pastissos de xocolata del dia anterior dins tàpers (ho mal escrivia, 'tàpex', més riure), contenidors també comestibles. Residu zero. La seva clientela oscil·lava entre cafeteries-menjador d'escola privada (on la fracció -de la unitat en feien talls irrisoris- en escandall, resultava per 0'25 cèntims i la cobraveb a 2'5 euros) i sales d'espera (desespera) d'entitats bancàries (amb màquina de begudes i talls d'aquells pastissos servits en packs gens assequibles ).Així aquells pastissos del dia abans resultaven, aprofitadíssims, tot i que en Publià n'obtenia ridículs sou i beneficis.

-No parlarem de feina. Em cal sensualitat i mogudeta pèlvica, si no t'importa- mig bromejà ell amb una bromera salivera a la boca que se li feia aigua davant la Brupru en la distància i en la proximitat.

-Uiiii, jo faig onze orgasmes per day!

-Em fantasmeges!- es meravellosament escandalitzà ell.

-Això jo ho hauries d'endevinar.

-Sóc tan sols un pobre cèlibe casat que la seva parella el té castigat perquè desconeix, ella, que de debò és un home. Espero que surti de l'armari i de la calaixera quan s'adoni que el bigoti que li arriba al coll i les celles més poblades que Bombai en són prova clamorosa. Mentrestant, estem per la nostra nena, la Serena-Sirena en plan bombolla familiar.

-Ah. Edat?

-Disset.

-La teva és de quaranta-tres, has dit. Ella ja no és nena.

-Sempre ho serà.

-Què vol ser, apart de nena?

-Directora d'un santuari de protecció de granotes i cigonyes separat en dos àmbits necessaris.

-Hahaha!

Un caliu s'ampliava, l'energia els requeria de fer 'alguna cosa'.

-Així, ets com...un monjo?

-Diria.

-Craco de monjo!

-Cracooo? No ho havia sentit mai.

-A la meva banda sempre s'ha escoltat. I dit. Seria com 'coi de'.

-Oh! Coi de deessa, tu, apali! Ho ets per a mi. Espera...millor: cony de deessa. Et desitjo. Et vull sentir gemegar de gust mentre et ressegueixo la zona de plecs humida, enfonsat allà on tot es tou i no s'hi troba os.

Directe que hi va fer cap, en cibernètic i efectiu sistema. Van assolir un clímax maxi. Mentrestant, en l'aire, allà on cadascú estava, en la fosca de les cambres només il·luminades per l'ordinador, milfulls de nata volaven fragmentats i pastissos de cacau a punt de caducar i xocaven i es barrejaven com per a surrealísticament embrutar el fet. No, van cridar alhora: cap dimoni de la visualització secundària no impediria una joiosa relació.

-He descobert- en una de les cites tangibles en una casa rural va explicar-li ell, extasiat després d'una sessió de kamasutra- hehehe, que existeix un poble abandonat a Itàlia. Es diu...Craco! Està enlairat, en un espai natural. Idíl·lic.

-Elevaaat? Hahaha! El comprem, craco de monjo cracós?

La deessa no va estar encertada. Ell callà. S'acomiadaren en un silenci incòmode.

Fins que en Pucè, pocs dies després, en la conversa diària de mitjanit, li comunicà que l'empresa havia fet fallida, un pet de cop. Sense estalvis (ni a la taula quan esmorzava) s'ofegava en un futur difícil, incert, s'angoixava...els nervis el traïen en progressió aritmètica, el ventre se l'inflava, l'ànima es tapava de repressió i la ment s'accelerava progressivament. Estava fatal.

Les trobades de dos cops al trimestre s'identificaren amb el punt i final. Dissolució, com sucre en aigua calenta que sense cap altre estimulant no seria beguda.

-No tinc ni cinc cèntims. Visc de la dona, ara. El meu orgull a fer banyetes-va ser capaç d'usar el sarcasme dins la tristesa, dins del dolor.

La Bruna Pruna li va fer cinc cèntims de la situació des del seu angle:

-Tot comença, tot acaba. Perdura el que, d'alguna manera, dura. Allà on duri.

Semblava gèlida i cruel amb aquella contundent restallera de sentències. Més cares del políedre. La refotia l'immobilisme d'ell...un lustre d'aquella manera. Suficient.

-T'envio un petó sucós guaridor i una abraçada encargolada com una ensaïmada -de color turquesa, el de l'eternitat- la forma de l'espiral, l'univers.

La deessa es va fer fonedissa. Calia preparar-se, a prop com era de la setantena. Tal volta ingressaria en un convent de sers rars amb sumes al tarannà que costaven.

La deessa desaparegué de la vida del monjo, el coi de deessa.

Tot i que...hi ha tantes vides! (això no li ho digué).





Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

185 Relats

179 Comentaris

84768 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)