CONVIURE AMB TU...

m'agrada lo de "conviure" és una bona definició del patiment,
doncs avui encara no es pot combatre, no hi ha cap batalla perquè aquesta guerra és perduda. Només allargar el període ja tan curt d'esclavitut.
Esclaus de l'Alzheimer per tant esclaus del nostre cos
On queda la nostre ànima?

molt bo, et felicito pel relat.

conviure amb la foscor i la buidor,
com un forat negre que s' empassa tot els records...i mes.
mirant..i no veien
somrient...i no sentint,
plorant sense sentiments.

Molt bo JanaiChris

Hola Jana em sap greu respondre't amb una poema cosí germà del "Conviure amb TU...". Però ara mateix és el que m'ha vingut al cap.


Presoner/a d'Alzheimer.

El mal ve sense avisar i se'ls menja l'enteniment.
Passen de grans a petits com si fossin nens.
Perden saber fer el gest de pentinar-se,
rentar-se la cara, cordar-se la brusa,
caminar com feien des de fa tant de temps.
Però no, el mal els roba l'enteniment.
Perden la noció del temps, no saben
si han menjat o si passen gana.
No saben si es dia o si és nit.
Et miren i somriuen com si fossin nens.


Un mal que se'ls menja la vida en vida...
Poden viure anys i panys però la malaltia
se'ls ha menjat la identitat, com si les seves arrels
haguessin perdut la terra, i ara el fruit és incert.
Perden la seguretat de posar els peus a terra.
Perden la consciència de vida i de viure.
Et miren i no et reconeixen, perden el dibuix
de tot record, tot esdevé vell i empolsegat
al sembrat de la memòria. Perden el traç
de tots els camins, els fets i els no fets.


Perden el gest de tot gest. La persona queda
embolicada amb una vida de cartró.
Et miren amb el somriure de la intemporalitat.
Com si quedessin ofegats en el propi record.
No saben si respiren o sospiren. El mal
amb tota la seva força s'ha fet amo i senyor...
Perden el cap com si se l'haguessin
deixat en algun lloc.
Ja no saben de la bellesa d'una flor,
ni de la caiguda dels seu pètals.


Es miren al mirall i no és que
no es reconeixen, és que no veuen res.
Fins i tot perden la sensibilitat del dolor.
Ja no poden reconèixer una carícia.
És com si baixés la guillotina
i tallés tot el seu passat...
De cop ja no són ni grans ni petits.
Dia a dia un ésser humà queda enterrat en vida.
Perden la capacitat i la riquesa del diàleg.
Només et miren i somriuen, i de vegades ni això.


En la tarda dels temps queda enterrada una vida. Enterrada en una capsa
que mai més no es podrà obrir.
Desigs i neguits tot s'ha esborrat per sempre.
Indiferents a si plou o fa sol...
si fa fred o calor, si es diumenge o divendres.


Quan quedem presoners d'aquesta malaltia
no som ni ratolins de laboratori.
Podríem dir que el mal s'apodera de la
nostra vida fins i tot de les
nostres constants vitals...
L'avi l'àvia queden petrificats en una estampa
de temps; de tot el que havien,
havien perquè malauradament ja no són...
I cada dia més petrificats, més de paper.
I passat el temps del temps moriran
sense saber-ne el perquè.
Cap malaltia no és bona
però aquesta ens ho roba tot...


Salut.
onatge

Un Relat rodó. Complert. Intens. Enriquidor.

Conviure, per mi, és VIURE AMB....

Gràcies.

Mal company, aquest Alzheimer i malauradament no tries compartir-hi la vida, es presenta, s'instal.la a casa teva i s'hi queda.
Quan vols adonar-te'n, ja s'ha fet l'amo de la teva memòria, de la teva vida ... S'ho ha quedat tot i no t'ho torna mai més.
Mal company, si, aquest Alzheimer.