Converses, en una platja nudista, sobre l'obesitat i la tirania estètica.

Dels amics que el meu pare i jo vam fer a la platja de la Murtra, em ve al cap la Rosa; la Rosa Garcia que vivia al barri de Sant Andreu de Barcelona.
Una ànima lliure, que no es va donar per vençuda, que es revoltà contra l'obsessió estètica a què la societat la va sotmetre.
Un dia assolellat, en què no hi havia gaire gent a la platja, la Rosa ens explicà la vida.
L'havíem coneguda l'any anterior, en aquell mateix racó, entre les canyes i l'estesa blava de la mar. La gent que fem nudisme ens atansem sempre als mateixos espais; i ens acaben sonant les cares, les paraules, els costums, els horaris de les persones que ens envolten.
La veu de la Rosa sonava cantarina, dolça; sobretot quan es plantava a riure.
Era mestra, com el meu pare; i això li permetia, durant els mesos de juliol i d'agost, gaudir de la vida d'una manera diferent, canviar de ritme.
L'única creu que l'amenaçava, bé que per a ella no esdevenia cap problema si no l'aclaparaven, eren els cent trenta quilos del seu cos. Aquest fet li produïa una manifesta lentitud de moviments, i la desagradable obligació d'ésser el centre de totes les mirades a la majoria d'indrets on s'acostava.
Se li intuïen les ganes de xerrar.
Se sentia a prop de nosaltres.
Suposo que no tenia massa amics que fossin un senyor de quaranta-vuit anys i una nena de catorze.
Li agradava de fer-nos companyia, s'interessava per la filosofia amb què vivíem i pels detalls més banals de la nostra existència.
Treballava en un col·legi de monges de Granollers. Dedicava hores senceres a preparar les classes, a parlar amb els pares i amb els nens, a descansar per poder donar el millor d'ella mateixa en el seu tragí diari davant dels trenta alumnes de segon de la ESO dels quals era tutora. Es desvivia per la feina.
-Ells no ho saben. Els renyo, els escridasso, els exigeixo, però darrere d'aquesta façana que els mostro, perquè ho haig de fer, els estimo amb una devoció que ningú no es pot imaginar, i de vegades això em porta disgustos. Com més bé els fas... més disgustos t'emportes...! Sort que jo no sóc mestra per a pidolar el seu amor... si no, estaria ben arreglada...!

El més dramàtic de tot el que ens va dir aquella tarda, fou el problema de l'obesitat.
Ens va explicar que havia començat a engreixar-se als tretze anys, sense una raó lògica. L'havien portada al metge, i els havia dit que eren coses de l'edat, del canvi, que no abusés dels aliments amb grasses ni dels dolços, que mengés molta verdura bullida. Els resultats del règim, però, no foren gaire esperançadors. D'altra banda, els seus pares, malgrat que l'havien acompanyada al dietista, no varen donar excessiva importància al problema.
-Més val que te'n sobri que no que te'n falti... -feia el seu pare.
La mare també li seguia el joc:
-Abans, la gent no estava per tantes punyetes, i no hi havia els càncers ni les depressions que hi ha ara.
Però la Rosa sofria la humiliació de veure's rebutjada pels nois, per les amigues... l'angoixa de ser criticada i ridiculitzada de continu.

Un dia dels seus quinze anys, la Rosa va rebre un cop que la va marcar.
Els amics l'estaven esperant en un carrer de Barcelona, per tal d'anar tots plegats al cinema. Ella es va endarrerir uns minuts. Els amics s'impacientaren, i varen començar a dir bestieses per passar l'estona.
-Potser s'ha quedat enganxada a la porta del metro...!
-No...! si el metro no haurà pogut ni arrencar amb el seu pes...!
-Res, home, res...! Això és que els vestits ja no li entren...!
I acompanyaven les frases, sarcàsticament enginyoses, amb riotes i gests. El problema fou que la Rosa ja feia deu segons que havia arribat, i es trobava darrere d'ells, i va sentir el suficient com per girar cua i tornar-se'n a casa, d'on no va sortir en quatre mesos afectada d'una depressió profunda.
Recordo que, quan ens ho explicava, les llàgrimes li brollaven com si aquest tràngol li hagués succeït ahir mateix. Em va commoure descobrir-la d'aquella manera, perquè sempre havia vist la Rosa com una persona alegra i despreocupada. A mi també em van venir ganes de plorar. Se'n devia adonar, perquè em va acariciar la galta i em va regalar una mirada plena de dolçor.
Els quatre mesos de depressió la van allunyar de totes les amistats i van truncar la seva evolució acadèmica. Fou una època de psicòlegs, de píndoles i de xerrades terapèutiques. L'obesitat, que fins aleshores no havia tingut relació amb una desmesurada alimentació, va començar a desenvolupar-se-li desproporcionadament, acompanyada d'una bulímia, causada potser pel rebuig dels amics, per la solitud a què es va veure abocada, o per l'angoixa de trobar-se enmig d'un problema que se li escapava de les mans, que se l'hi anava fent gros, com una bola de neu, i que li ensulsia la vida.
Quan va fer els setze, va començar a estudiar formació professional; però ella tenia la sensació que aquell no era el seu camí; li agradaven els nens i sempre havia desitjat de ser mestra. Sabia que si no estudiava Batxillerat, no ho podria aconseguir. Per això, l'any següent, va reprendre el segon curs de BUP, que havia abandonat durant la depressió, i se'l va treure amb qualificacions brillants. I també el tercer de BUP i el COU, durant els anys que seguiren.
Fou, aquest, un temps en què no va tenir amics. Anava de l'institut a casa, es posava a estudiar durant sis o set hores, menjava, dormia... i així dia rere dia. Els caps de setmana esdevenien llargues jornades d'estudi il·limitat.
Aquest fenomen, que als ulls d'uns pares simplistes podria semblar la glòria, el súmmum per a un fill o una filla, en realitat representava, per a la Rosa, una fugida; la gran evasió de la realitat de la seva vida.
Immergida en l'estudi va evitar l'adolescència amb tots els necessaris assaigs de la vida: frustracions, il·lusions, fracassos i èxits, que ella va fer fonedissos amb una reclusió voluntària i contemplativa.
I així, es va trobar als divuit anys sola enmig del món, sense arrels establertes en cap grup humà, lluny de l'estil i de l'esperit de la joventut de la seva generació. L'estiu en què va aprovar el COU i la selectivitat es va sumir en la desesperació d'una manera esfereïdora. Els seus pares patiren la impotència de no saber què fer, ni què dir, ni què no dir. El problema de l'obesitat persistia, i amb ell tot el racisme social que comportava.
A entrada d'agost d'aquell mateix estiu, es va intentar suïcidar prenent-se un pot sencer de pastilles per a dormir.

-D'un plegat, tot es va enfosquir. I en despertar em vaig trobar al llit d'un hospital, sense recordar res del que havia succeït. Mica en mica, la llum de la memòria se'm va anar encenent, i l'ànima em va tornar a prendre consciència de la realitat. Ara, però, aquesta realitat era un xic diferent; havia estat a punt de morir. I si, just abans de prendre'm les pastilles, això era el que desitjava: morir, ara tot ho veia d'una altra manera. Em vaig adonar que amb la mort haguera desaparegut tot allò que tenia: la llum del sol, el soroll dels carrers, la imatge dels infants passejant, el futur. Morir hauria estat donar la raó a tots els que m'havien marginat durant tant de temps. Morir m'ho hauria fet perdre tot. Aquell sotrac m'obrí els ulls; i, en les tres setmanes que vaig passar en aquell llit d'hospital, es va anar forjant una nova Rosa, orgullosa d'ella mateixa, defensora del seu paper a la vida i a la societat. Crec que va ser llavors quan em vaig començar a estimar.

En pronunciar aquestes paraules, la Rosa s'anava animant més i més; i els ulls li brillaven. Se la notava contenta. Ens va seguir explicant com va iniciar, a Bellaterra, la carrera de magisteri.
El plantejament que es va fer de l'estudi, durant la carrera, no fou el mateix que havia seguit en el batxillerat. Començà a obrir-se a la gent, sense forçar les situacions. Es dirigia espontàniament als seus companys de classe, encara que no els conegués de res, com qui parla amb un veí o amb un amic de sempre. Feia broma amb ella mateixa i no es preocupava mai del que pensessin sobre la seva manera de ser o de fer. La gent se li va anar acostant, i es convertí en la persona més popular del seu curs. Sortia tots els dissabtes i els diumenges. Era la primera de cantar als "karaokes" i de fer el pallasso a les discoteques. L'obesitat li va disminuir un pèl, però mai no l'hi va desaparèixer. Ella tampoc no s'hi va obsessionar més. Seguia un règim que el metge li havia planificat, i el duia a terme sense controlar-ne els efectes, com aquell qui es renta les dents havent dinat, o com el monjo que mastega les oracions perquè ho ha de fer i no pas per obtenir-ne uns fruits.

-I a l'últim, quan estudiava l'últim curs de carrera, va succeir el fet que em va portar al naturisme. Un bon dia vaig sortir de casa amb una minifaldilla; haig de reconèixer que era ben curta, però jo m'hi sentia a gust. La mare no me l'havia vista, i jo mai no em vaig imaginar que tingués res a dir-me pel fet de dur-la. Però quan caminava per la vorera, abans d'entrar a l'estació de metro, una tia meva em va veure amb la minifaldilla. Va posar una cara tan de pomes agres que d'una mica més em tira a terra...! No va tenir prou temps per córrer a explicar-ho, escandalitzada, a la meva mare. De nit, quan vaig arribar a casa després d'haver anat a ballar amb els amics, la meva mare i el meu pare m'esperaven desperts, i em van deixar anar tota la cavalleria pel damunt: que si ets una perduda...! que si has passat del foc a les brases...! que què dirà la gent...! que si hauries de ser conscient que una persona amb el teu tipus no pot anar ensenyant el que tu ensenyes...! Això va ser el que més em va fotre... que em diguessin que jo, pel fet d'estar grassa, no tenia dret a portar les cames a l'aire. Gràcies a aquestes paraules dels meus pares em vaig adonar, amb ràbia, del terrible adoctrinament estètic que la societat ens imposa a tots, aquest esclavatge de les formes i de les mides que la pressió social inculca implacable a toth
om...! Déu meu...! Com m'esgarrifa que hi hagi qui cregui que els grassos no tenim dret a vestir-nos com ens doni la gana...! Sembla mentida que els meus pares, després de com havien patit amb mi, em sortissin amb això...!
La Rosa s'esverava.
El meu pare anava assentint mentre l'escoltava, i jo li notava als ulls una profunda admiració per aquella noia.
-No em vaig enfadar aquella nit...! -va seguir explicant la Rosa -. Els únics que cridaven eren ells...! La vida m'havia ensenyat que les decisions precipitades no porten enlloc; i que, quan una té la sang calenta, és més convenient esperar que es refredi abans no dir res. Així que, davant la seva sorpresa, els vaig fer un petó i me'n vaig anar a dormir. Ah...! Això sí...! L'endemà al matí era diumenge, i ho vaig decidir de cop: aniria a una platja nudista. Havia llegit llibres sobre naturisme a la universitat, tenia coneguts que ho eren, i que sovint m'havien intentat convèncer d'acompanyar-los, però no havia gosat fer-ho mai. Aquell matí, els vaig trucar i vaig proposar-los la idea. Es van quedar sorpresos, i alhora meravellats. Ells van ser els qui em van conduir fins aquí. D'aleshores ençà, hi vinc cada estiu; de vegades sola, en altres ocasions amb amics, i així us he pogut conèixer a vosaltres.

Em va despentinar mentre somreia amb aquells ulls tan dolços i enriallats, i va afegir:
-Aquell primer diumenge, abans de sortir de casa, els vaig notificar als meus pares que me n'anava a una platja nudista...! Vaig voler que ho sabessin...!
El pare en sentir això va estrafer una rialla.
-Noia...! Que venjativa...!
-No em coneixes prou...! Ara... també t'haig de fer saber que ha plogut molt d'ença d'aquell moment. Molt de temps després d'aquells dies, vaig arribar a aconseguir que els meus pares m'hi acompanyessin.
-A una platja nudista...? -vaig preguntar-li.
-Sí, noia, sí. Va costar, però a la fi ho van entendre. No obstant això, els vaig portar a aquí, on tothom fa el que vol, perquè així ells no es van haver de treure el banyador, encara que jo ho fes. Però ja va ser molt.
-I tant que sí...! -digué el pare.
Ella afegí:
-Allò que més em va sorprendre el primer dia que hi vaig venir, fou que per primera vegada ningú no em va mirar de manera diferent a com es mira les altres persones; ningú no va encetar cap comentari desagradable enfront la meva obesitat; fins i tot hi he trobat gent tan grassa com jo mateixa, o més. I sabeu...? Els trobo bells; em trobo bella...!
-Sí... jo penso el mateix. -vaig dir -. Quan veig algú gras, aquí, en aquesta platja, els trobo bonics, amb la pell fina i colrada, més que si estiguessin vestits...!
-És clar...! -digué la Rosa -. Hi ha gent que ens atorga un cos monstruós i deformat; aquí, però, veiem el que hi ha. I el cos nu, qualsevol cos nu, posseix una bellesa natural que només els ulls purs són capaços de percebre. El sistema de referència estètic objectiu, si n'hi ha algun, és el natural... i cap més...!