CONVERSANT AMB SAMUEL BECKETT

Dos personatges de semblant trist
esbossen, dalt l'escenari,
fràgils camins de diàleg.
Llueixen barret, amb dignitat
decrèpita, i camisa de quadres
mig dissolts per l'aigua amorfa,
pel camí dels dies.

L'espai reduït els priva
de moure's.
Els trava el gest el temps estèril
d'ara. Perdut el foc narratiu
de la memòria.
I la memòria nostra?,
també dissolta potser.

Les paraules vanes, de vidre,
cauen, s'esbocinen. I els bocins
rodolen de pressa fins al fons
de l'aigua entollada, sempre
quieta.
No reeixiré mai de l'intent
d'alçar-me, de travessar corrent
el llindar d'aquesta cel·la.
No aniré enlloc. Però
permeteu-me, almenys, que continuï
esperant Godot.