Conversa misteriosa

Un relat de: Fernando Cano Riudavets
Amb esperit aventurer i amb certa dosi de romanticisme vaig decidir fer una visita a un lloc màgic per veure uns éssers inertes però alhora plens de vida.
M’hi vaig presentar a l’horabaixa, quan la llum ja minvava i el sol s’amagava darrera la ratlla de l’horitzó. L’olor a camamil•la barrejat amb el salnitre de la mar em va seduir encara més. El vent de tramuntana bufava amb força mentre l’illa de Menorca llanguia a sota d’un cel tenyit de blanc i daurat.
En arribar, vaig restar allà, palplantat, observant amb candidesa i mirada entendridora aquella figura megalítica. Tanmateix, vaig percebre el vertigen del temps que m’anava transportant a un passat molt llunyà, quan les aus eren lliures en el cel.
Sense adornar-me’n, aquelles dues pedres col•locades en forma de T van començar a parlar-me’n:
- No s’amoïni, senyor. Els seus ulls són nets, i la seva mirada és fresca. Aquí resta part de la història més ancestral de l’illa veient passar la vida pacientment. I de debò que ens sentim plens de goig quan algú se’n recorda de nosaltres.
Aquelles paraules tan vives que suraven en aquell ambient tan místic van ressonar amb una dolçor i sinceritat, pròpies d’una mare quan bressola al seu infant.
- Ara que la nostra existència és capaç d’ensenyar-li alguna cosa, ara que vostè ha descobert el que els altres només podrien imaginar a través dels llibres, toqui’ns, abraci’ns, estimi’ns.
Aleshores vaig acostar-m’hi lentament per acariciar aquella obra d’art que pertanyia a una civilització mil•lenària, la talaiòtica, on el Sol era un déu misteriós i aquella Taula l’altar sagrat on se’l venerava amb cants i crits.
- Acosti’s, no tingui por - em van xiuxiuejar mentre repassava amb els dits els seus contorns.
Mai havia estat tan a prop d’aquell gegant que s’havia despertat de la seva letargia. Una son que s’havia perllongat durant milers d’anys, massa temps potser, i que ara el volia recuperar a través de mi, un viatger bohemi i solitari.
Vaig quedar bocabadat com aquelles mans i braços dels homes primitius havien estat capaços d’aixecar aquella figura gegantina.
- Abraci’ns - em van dir les dues pedres mentre un calfred recorria el meu cos empetitit.
De cop i volta vaig notar com els peus, que restaven immòbils, s’anaven enfonsant cada vegada més en aquell terra pedregós, fins que vaig ser engolit per aquell monument prehistòric. Aleshores, la nit es va fer més fosca i el vent més fred.

⃰⃰⃰⃰ ⃰⃰ ⃰
Mentre anava obrint els ulls vaig percebre els rajos del sol que m’il•luminaven la cara. Una estranya sensació em va acompanyar en aquell lent despertament. Tal vegada era pres, encara, del somni que acabava de tenir. Poc a poc vaig anar recuperant la consciència i els cinc sentits. Llavors vaig poder constatar del cert que no m’equivocava en el pressentiment: multitud de rostres desconeguts m’observaven amb perplexitat mentre jo, atònit a aquella situació, jeia sobre una gruixuda capa de sorra marronosa, pràcticament nu, amb la pell ben fosca i amb una barba de feia mesos si no anys. En incorporar-me lleugerament vaig endevinar les despulles d’un animal mort que romania a prop meu alhora que uns homes i dones, amb l’ajuda d’unes llances de fusta, el devoraven amb una ànsia desmesurada. Vaig cloure els ulls i em vaig tornar a dormir.

Comentaris

  • Al·lot, madur o vellet. 'Xicon', per jo![Ofensiu]
    rnbonet | 16-06-2014

    El llenguatge, oportú, ben triats els mots. La descripció dels restes talaiòtics, amb el seu sentit màgic, immillorable, taula inclosa. No cal precisar quina. I és que en teniu tantes!
    Només un 'però' al tram final, que m'ha resultat difícil d'entendre i comprendre. Pel demés, ja ho he dit, narració màgica!

    Au! I benvingut a relats!

    PS. Ha arribat ací en llegir port de MÔ. Vaig ser-hi per tercera vegada.
    De totes totes, teniu una illa encantadora.