conversa amb la mort

Qui havia de dir que aquest vespre estimaria tant la vida…
Avui he parlat amb la mort, al final hem discutit i ens hem enfadat. Havent decidit jugar amb foc he trencat les normes i he guanyat la partida. Ella s'ha enfadat i m'ha donat l'esquena, recordant-me que aquesta només ha sigut una mà de la gran timba de l'existència i que m'agradi o no… al final, serà ella qui es traurà l'as de la màniga.

Enfilava el camí del cel, on el pic rocós de la serra rasca els núvols i els hi fa pessigolles. Sota els meus peus rodolaven pedres pendent avall entre les neus immaculades que es fonien sota el sol omplint els rius de vida impetuosa, fresca i clara.
El vent de la carena a la cara, les valls silencioses al fons del barranc, sols la companyia del meu món, el cor dins el pit bategant la vida mentre el cap perfila els somnis de l'esperit.
Els grampons trencaven el gel que em separava de l'avantcim, el piolet s'enfonsava a la pendent, … sols unes puntes de ferro em separaven del buit… i sobre el blanc de la neu, el negre de la por a la relliscada, sota la claror d'un càlid sol de maig, la foscor del pou on he caigut.

No recordo res més d'aquella cresta blanca, ni tan sols sé si hi ha alguna fita al cim.
No sé si m'he quedat camí del somni o tornant de la gesta, camí del firmament o de retorn a l'infern.
He despertat enlluernat pel sol, amb l'ombra d'una àliga rondant el meu entorn, fins que se m'ha aturat al davant, mirant-me amb els ulls plens d'eternitat.
M'ha parlat de la meva tossuderia per palpar el cel, de la meva vanitat de coronar el cim, de la meva supèrbia de desafiar la muntanya, …
La mort feia el seu monòleg sense esperar respostes, em parlava de la meva vida amb l'autoritat d'un Déu present en mi, company de tots els meus passos.
Em recordava els vells amors, com se m'havia trencat el cor… i també tenia un pensament pels vells amics, els que el temps i la mandra van convertir en coneguts i després en estranys.
No tenia compassió en mencionar els somnis que es van quedar en el son profund de la meva por per fer-los realitat. I d'aquells que formaven part de mi, me'n feia despertar la seva vulgaritat.
En les seves paraules hi havia el rencor i l'enveja de qui la immortaliat no deixa viure ni entendre el plaer de les coses caduques.
El seu relat m'embolcallava de malenconia, de la nostàlgia d'allò que ja no pot durar més, de la tristesa per veure escolar-se la darrera alenada del propi temps sense poder fer res per aturar-lo.
El vent bufava fort i s'enduia amb ell les paraules de la vella àliga, missatgera de la dalla que pesa sobre el cap de tots nosaltres. Les ràfegues del torb que en altres moments m'havien gelat el cor ara em bressolaven amb la calidesa del record de tots aquells sols que van coronar els meus dies també mésenllà de les boires, de tots aquells estels que van il·luminar les meves nits quan fins i tot l'amant de l'astre rei semblava haver-me abandonat a la foscor.
Amb els ulls mirant fit a fit el pou de l'infinit, amb els peus al llindar de la porta sense retorn, el cor em pesava, cansat i afeixugat, aclaparat per l'ombra testimonial d'una existència sense sentit, d'una existència sense destí.

Marxar eixordat pel silenci de l'eternitat que es respira al paradís solitari d'aquests cims, amb els ulls clavats al paisatge embriagador del misteri de la natura… potser sí, seria un final digne a una vida sense història, … millor aquí que a una carretera, millor aquí que al llit d'un hospital, consumit pels anys i pels records.
I quan el vent se m'hagués endut, deixant enrere algunes llàgrimes, passaria a ser un anònim més al firmament del temps. Sense voluntat per posar el meu nom a una estrella, em pregunto ara, que contemplo d'esquitllada la meva fi, si he fet prou llum en la foscor que ens envolta o si tal com un estel fugaç, sols seré una anècdota d'una nit de maig.
Tant se val, la mort em ve a buscar quan més a prop era del paradís, quina ironia, no?
… però la meva humanitat es revolta, la meva essència es rebel·la,… encara tinc forces per aixecar-me d'aquesta nova caiguda, ferit per les pedres de la tartera on m'he precipitat però amb el cor al vent del meu present, disposat a escriure un nou destí pel llibre dels meus dies.


En llevar-me al matí, en alçar-me espantat del llit he corregut a cercar la càmara… no hi havia fotos de cap muntanya, havia sigut un somni, un malson de mitjanit…
… però en rentar-me la cara, la petjada del sol en la pell cremada, i a la butxaca de la motxilla una ploma d'àliga…

Si ha sigut un somni, si ha sigut una nova oportunitat, si ha sigut una partida guanyada… no m'importa que quedi en el misteri, que així sigui, … jo mentrestant, i a l'espera de la propera cita, viuré amb força el que m'ha tocat viure, canviaré amb decisió allò que no m'agrada, cridaré sense veu si fa falta perquè la realitat no m'ofegui i lluitaré per fer presents els somnis que la por ha deixat en un bagul a les golfes de la meva ànima.

Una conversa ho ha de tocar tot sense aturar-se en res… el temps no espera a ningú, no ens esperem capriciosament nosaltres a que el destí ens truqui a la porta.

El monòleg de la mort m'ha recordat que estic viu, tenim tota l'eternitat per reprendre la conversa, de moment haurà d'esperar, a mi encar em toca VIURE