Convergència oniomaníaca.

Un relat de: Joan Colom
De cop i volta vaig tornar a la realitat, tot adonant-me que estava corrent pel carrer. El més xocant era que una altra dona també corria davant meu, a uns trenta metres. Vaig pensar que potser la perseguia perquè m'havia pres la bossa, però no: jo duia la meva i ella la seva.

Sense parar de córrer, em va donar per guaitar enrere: també a uns trenta metres, una altra senyora em perseguia a mi. O això hauria cregut si s'hagués tractat d'una policia, però no vestia d'uniforme, ni brandava cap porra ni cridava que m'aturés.

D'altra banda, totes tres anàvem vestides de carrer: res de xandall ni de samarreta, pantalonets curts i sabatilles esportives; senyal que no fèiem fúting ni participàvem en cap cursa. Així que vaig seguir corrent, intentant mantenir l'equidistància entre predecessora i seguidora, mentre la resta de vianants es mostrava indiferent a tanta corredissa.

Curiosament, la que anava al davant va girar cap a la dreta en la primera cantonada, i llavors em vaig fixar que, per la banda esquerra de la travessia, també avançaven dues senyores més. Quan totes cinc ja corríem en la mateixa direcció, vaig observar que a cada cruïlla apareixien més i més dones que s'incorporaven al grup, que gradualment esdevenia una gernació.

Entre les participants ningú no portava pancartes, banderes ni cridava consignes. Així que tampoc no anàvem a cap concentració de caràcter vindicatiu, cosa que quedava palesa pels trets comuns a totes nosaltres: ni iaiaflautes exhibint desafiadores el cabell blanc ni joves indignades d'estètica grunge o punk, sinó senyores de mitjana edat vestides convencionalment ¿Cap on anàvem totes, doncs, tan decidides? En distingir al fons aquell logo gegantí, tan familiar, no vaig poder estar-me de mirar l'hora: les deu menys deu del matí. Llavors se'm va fer la llum: era el primer dia de rebaixes en els grans magatzems.

Comentaris

  • Resposta:[Ofensiu]
    Joan Colom | 25-06-2018

    Doncs de debò que em sap greu desil·lusionar-te, però no tenia previst cap segona part, perquè l'únic que podia despertar interès en la primera era veure que la incògnita s'anava inflant com una bombolla, fins a l'espetec final. Però un cop desvelat el misteri, caldria jugar amb altres cartes, com per exemple veure com la protagonista arriba a casa carregada fins al capdemunt, proclamant amb orgull quants euros s'ha estalviat aprofintant les rebaixes, com el marit tremolós repassa el tiquet de compra per saber quants euros s'ha polit la seva dona en realitat i, aclaparat per la desesperació, es precipita al buit des del balcó.

  • Molt enginyós.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 24-06-2018 | Valoració: 9

    Una aparent manifestació sense pancartes ni signes identataris... i total, al final eren les rebaixes.

    Excel.lent relat. M'ha agradat. Tens bona imaginació.

    ¿Faràs la segona part d'aquest relat? Espero que sí.

    Salutacions!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: