CONTRALLUMS

L’home està assegut a la taula del bar. Té les ulleres que se li han escapat fins la punta del nas, el cabell curt i blanc i arrugues fosques als contorns de la mirada. Amb una mà subjecta un diari mig desplegat i amb l’altra es protegeix el genoll d’un dolor, d’unes punxades que de tant en tant, sobretot amb els canvis de temps, hi fan estada. Davant seu, damunt la taula de fòrmica marronosa, el sobre esquinçat i arrugat del sucre, i el gotet transparent amb restes d’un tallat damunt d’un platet amb gotes de cafè que han lliscat de la cullereta. El sol que entra de biaix per les finestres del local porta l’escalf que l’hivern no vol a fora. Les ampolles de formes diverses i colors variats s’emmandreixen als prestatges i unes bosses de patates i uns paquets de xiclets fan equilibris i malden per no caure. El temps passa en silenci i la dona, darrera el taulell, amb una bata llistada fina de blanc-i-blau, remena les seves cabòries entre un drap i els gots que col·loca, com les ampolles, en un prestatge. El dringar dels esquellerincs damunt la porta de l’entrada fan que la dona aixequi el cap dels seus gots i l’home la vista, lentament, per damunt de les ulleres. Entra un jove i una ràfega d’aire fred i diu un enèrgic bon dia. El silenci del bar s’estremeix per uns instants però l’home mussita bondiabondia entre l’escuradents i els llavis i la dona, que deixa el drap a un costat, es mira el jove i li demana que què li poso mentre desvia la vista i un sospir finestra enllà, cap a les muntanyes. El jove fregant-se les mans per desentumir-les diu uncafèamblletsisplau vocalitzant tot el que pot i li permet el fred envermellit que du enganxat a la cara. Seu a un tamboret de la barra i el fa giravoltar per girar-se cap a l’home del diari. Li diu recoi que viviu bé els jubilats i l’home torna a mirar per damunt de les ulleres aixecant la vista mentre abaixa el diari. Mira el jove però no el veu; encegat pel contrallum dels raigs del migdia d’hivern en aquell instant només veu la foscor de la nit quan es llevava, la granota i el casc que s’havia d’enfundar, la caminada fins la bocamina on es trobava amb els companys, i la carmanyola sota el braç i la son a l’entrecella. Després els minuts llargs de descens pel pou amb els grinyols de l’ascensor deixant enrere la possibilitat del sol i, un cop a baix, el trenet estret on s’apretava amb aquells companys i l’estona interminable de silencis fins arribar a la galeria assignada. Més tard, hores de foscor entre pols i pampallugues del llum de carbur i el vigilar el color de la flama no fos cas que el grisú. I desfer el camí acabada la jornada. Els dies d'hivern sempre tenien foscor, i grisor els de la tardor i la primavera, i els d'estiu amb prou feines si tenien quatre hores de colors ocres... I arribat a casa aigua tèbia de la cuina econòmica per treure’s aquella pols de carbó que li ofegava les narius i els porus. I unes mans inflades i balbes que li donaven la roba, rentada en un safareig d'aigües glaçades on el color negre feia pòsit amb les converses blanquejades. I un sopar frugal i calent i un llit desfet al recambró on hi havia, escampades, les forces que li quedaven per l’endemà. I ara que el contrallum ja no l’encega i pot distingir la silueta del noi li fa un lleuger somriure i li contesta que ara, ara sí que vivim bé. I es refrega el genoll perquè ha sentit la punxada i torna la vista a les lletres negres que no veu ja que, de fet, només llegeix els espais blancs del diari.