CONTES PER A NENS BONS ABANS D'ANAR A DORMIR (I)

Un relat de: Gabriel Boloix Torres

La meva insuportable i estimada filla em va demanar que li expliqués un conte abans d'anar a dormir. I precisament jo no estava per contes aquella vigíla abans de la gran reunió internacional a Nova York. Sovint la feina de diplomàtic és molt dura i arribes a avorrir els congresos, els fòrums, les reunions, els simposis i què sé jo! ¿Com li podia explicar a la meva filleta que havia d'anar com a observador de la Unió Europea a una reunió d'especial importancia entre els diferents col.lectius d'immigrants a Nova York? Aquella reunió m'havia de servir per agafar experiència a l'hora d'organitzar la reunió dels diferents col.lectius d'immigrants a Brusel.les. Déu meu!
M'havia d'inventar un conte i l'únic que se va ocòrrer fou l'inici del conte que li explicava cada nit…
La Revolta de les flors
Ja fa temps, a la capital d'un país no gaire llunyà, un munt de flors vivien harmoniosament en els espaiosos jardins de la ciutat.Tothom deia que eren les flors del país més cuidades i elegants que mai hi havien hagut.
No se sap si fou la Deesa Natura que enutjada perque les seves filles florals eren unes renegades i no elogiaven prou tal divinitat o si foren les forces del mal que no suportaven veure tanta bellesa, que en aquella capital aparegueren un munt d'andròmines feixugues i movibles que ho aixafaven tot al seu pas.Aquells aparells rebien el nom de tancs, i molt ràpidament s'estengueren per tota la ciutat com la pitjor de les epidèmies.
Les flors urbanes dels jardins municipals quedaren aixafades, trepitjades, cremades, arrancades...amb un intèrval curt de temps, les dolces llars de la població floral de la ciutat, o sigui els jardins i els parcs quedaren fets a miques. Era una tragèdia per tota la massa natural de la ciutat.
Entre les dames florals més conegudes hi havien: Flor Leticia i Flor Tulipa.Eren joves i fortes hi havien sobreviscut i esquivat l'atac indiscriminat d'aquelles fastigoses maquinotes militars.
Estaven desesperades. Havien de fer alguna cosa per salvar les seves companyes i no sabien que fer. Finalment amb un gest de ràbia, decidíren escapar de tal humana humiliació, i s'autoarrencaren les arrels, i com si fosin dues potes d'allò més àgils marxaren cuita-correns d'aquell indret.
La meva filleta començava a posar mala cara….no aniríem enlloc d'aquesta manera…havia de pensar un altre conte…Em vaig inventar un conte. L'únic que se'm va ocorrer fou:
Clavegueres
Aquell hivern a les grans ciutats, els gats sortiren poc pels carrers. La neu havia cobert totes les superfícies trepitjables i la comunitat gatina, mia, miau, estava histèrica perquè la teca i el mam eren cars de veure. El menjar de primera necessitat, com ara les rates i els seus parents, fins i tot era car de veure en llocs habituals com les clavegueres i altres soterranis indesitjables. Ni els gats més salvatges havien conseguit tastar algún plat minimament deliciós. Estaven farts d'haver-se de conformar amb les engrunes de pa sec i les fulles pansides d'enciam dels contenidors. Per aquesta raó, la comunitat gatina, va decidir que totes aquestes qüestions es tractarien urgentment en el proper congrés gatanístic del proper estiu.


Tot i l'acord de resoldre aquell tema en la reunió de l'estiu, alguns gats salvatges, organitzats en màfia, protagonitzaren accions contundents: atacaven els vianants i es mengaven el seu berenar; entraven al supermercat i robaven llaunes de 'Friskas' i robaven el menjar dels balcons dels gats i gossos domèstics.
Després de l'hivern, la situació es va normalitzar. L'hivern havia sigut molt dur. Havien mort molts gats.
I la meva filla va intervenir:
- I com és que ningú els ajudava? Pobres gatets!
Ai, no ho sé. La qüestió es que a l'estiu succeiren uns fets similars, però en aquest cas a la part contrària. La calor va convertir les clavegueres en espais insuportables, en saunes irrespirables, en torradores amb un poder de cocció sorprenent.
La comunitat ratina va sortir de les clavegueres i va provocar un èxode massiu de les clavegueres als carrers. Es tornaren agressives i dolentes. Els gats, prims i escanyolits, aprofitaren tal circumstància per recuperar tot allò que durant l'hivern no s'havien pogut empassar. El carrer era un camp de batalla.
La comunitat canina, guau, guau, que durant tot el conflicte no s'havia pronunciat decidí enviar les seves tropes humanitàries per tal de posar una mica de pau entre les dues parts enfrontades. Va costar molt. Gats i rates estaven rabiosos.
Finalment, el president belga gos Setter, amb el suport dels seus homòlegs, el pastor alemany Helmut, el Fox Terrir anglès Blar, el gos d'atura espanyol Narnar, el Husky escandinau, el 'canitxe' francès Leonel, amb el suport dels observadors internacionals del Congrés Europeu Caní, el suport del Boxer norteamericà Bil, el Pekinès xinès Xian Xin, el suís Sant Bernat com a representat de la Creu Roja i el gos Muhamad com a representant de la Mitja Lluna Roja, aprovaren unànimament la creació d'urgència d'una cimera internacional per resoldre aquest conflicte. La notícia fou ben rebuda pels dos bàndols. La portaveu de la part gatina, una siamesa que estava com un Déu, va opinar així: 'no podem permetre que durant l'hivern ens morim de gana perquè a quatre rates covardes, freduliques i porugues no volguin sortir al carrer'.
I el ratolí comú li va contestar: 'I nosaltres no podem permetre que ens assetgeu de mala manera només trepitjar al carrer, només perquè aneu afamadíssims! No ens podeu matar només trepitjar al carrer. Necessitem cinc minuts per respirar aire fresc!'
Les intervencions varen pujar de to. Hi varen haver esgarrapades i ferides de tot tipus. La policia canina ho va poder aturar tot.
Els canins presidents obligaren a les dues parts a firmar un acord. A l'hivern com a mínim haurien de sortir al carrer un mínim de ratolins(basicament els més dropos i ganduls) I a l'estiu la comunitat gatina només podria menjar-se un límit establert de ratolins. Finalitzada la cimera, les clavegueres tornaren a la seva normalitat.
Ningú sap si aquests acords s'han respectat o si s'han transgredit, perquè després de molt de temps ningú ha tornat a parlar del conflicte. Per tant, vet aquí un gos, un ratolí, i un gat i la meva filla ja s'ha clapat.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Gabriel Boloix Torres

Gabriel Boloix Torres

84 Relats

8 Comentaris

77753 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Agraïr a Relats en català que en seu dia publiqués tots aquests textos que vaig escriure ja fa molt de temps.

Agrair-te a tu lector-a que els estiguis llegint.
****
Vaig entrar per casualitat en aquest portal i vaig decidir la primera vegada, com si fos un joc penjar-hi algún text, ho vaig fer sota l'àlies de SRBOTO08.
****
En Gabriel ha publicat una dotzena de relats i poemes en llibres col·lectius, ha format part d'entitats literàries, ha guanyat algún que altre premi i també ha publicat alguna obra a nivell individual. També ha publicat sèries de poemes al portal literari www.Joescric.com

Vet aquí algunes de les meves pàgines:
http://naufragiobrer.blogspot.com
http://escritsdelfum.blogspot.com
http://illadelfum.blogspot.com
www.facebook.com/lilladgboloix

Salut i lletres!!!