Contes del Raval: Rates

Un relat de: Eric Martinez
La Conchita havia sortit de casa d'hora, amb el primer raig d'alba que utilitzava el sol per despertar tots els matiners de Barcelona.

Era una noieta d'uns tretze anys, que havia passat tota una infantesa de penalitats. La seva mare l'havia venut per una ampolla de sidra, i mai va conèixer el seu pare. La nena va haver de pidolar per tota Barcelona, fent coses que avui dia es considerarien incíviques, però que aquell paisatge borrós de principis de segle, es descrivia com a la necessitat de sobreviure.

- Portaràs el sopar?

Deia la Lucrècia des de la finestra.

- Tranquil·la, passaré per la Boqueria.

Va dir la Conchita.

- Enrecordat del pa!

Va dir la Margarita.

La Lucrècia i la Margarita eren dues noies que compartien pis amb la Conchita, eren de la mateixa edat que aquesta, i podríem dir que les tres s'acollien a la llei de les cases barates, si no fos perquè el pis en el qual vivien, l'habitaven com a okupas.

Aquelles noies compartien una història similar a la de la Conchita. La Lucrècia era una lladre coneguda a les drassanes, li deien la ''rata de biblioteca'' a tots els lladres, d'ençà que Moisès va llegir les taules, se'ls anomena ''Raters'' d'aquí la denominació ''Rata'', per altra banda, la Lucrècia era una noieta amb cultura, adquirida de la seva infantesa, que va passar vivint en un pis prop de la universitat, una educació que va adquirir dia a dia escoltant els catedràtics a través de la finestra.

La història de la Margarita era més simple, havia sigut prostituta des que va conèixer la seva vagina, i per desgràcia, d'ençà que una veïna del Raval li va explicar per què servia aquell òrgan.

Les tres eren amigues, però es consideraven família, perquè, segons la Conchita, aquelles persones amb les quals subsisteixes el teu dia a dia, formen part de la teva família, i mai deixes que marxin del teu costat.

- Tanca la finestra Conchita! Puc sentir la pudor a la llengua collons!

Deia el veí del pis de dalt.

La Conchita va ignorar aquell home i va marxar a treballar.

Durant hores, va estar demanant almoina al carrer Nou de la Rambla, però res, ni tan sols els devots que sortien de l'església de Sant Pablo s'apiadaven d'ella.
- Avui no piquen els peixos, he?

- No Milano, avui no hi ha sort.

El Milano, es va apropar a ella, i amb un somriure afectuós va donar-li unes monedes.

- Demà hi haurà més sort, no desesperis.

Tot seguit, va marxar.

La Conchita es va dirigir a comprar alguna cosa per sopar a la Boqueria.

- Bona tarda Lucio, em podries donar un enciam i tres tomàquets.
- I tan bonica! Et poso també unes patates, les vam agafar ahir mateix de l'hort.
- No m'arriba Lucio.
- Tranquil·la, a aquestes convido jo.

La Conchita es va acomiadar feliç, i es va dirigir a casa seva. Durant el trajecte, la Conchita reia encordant-se de les nits passades, de les històries que les seves companyes l'explicaven, com aquella en la que la Lucrècia havia robat a un intel·lectual que visitava la ciutat.

- Yo soy yo y mi circunstancia y si no la salvo a ella no me salvo yo.

Li deia aquell home a la Lucrècia, i quan es va adonar que aquesta li havia robat la cartera, i va començar a demanar-li explicacions, la Lucrècia va exposar la mateixa frase com a defensa.

Entre riures la Lucrècia explicava que aquell home, es va sentir tan orgullós del seu intel·lecte, que no la va denunciar.

En arribar al pis, la Conchita es va espantar, tot un conjunt de policies ocupaven el portal.

- És aquella!

Deia el veí borratxo assenyalant a la Conchita.

L'oficial de policia es va dirigir a la nostra protagonista, i amb un aire amistós va començar a parlar-li:

- És vostè la Conchita?
- Si senyor.
- Em deixa convidar-la a un suc senyoreta.

En aquell mateix moment, la Conchita va veure com els homes de l'oficial treien dos cadàvers totalment tapats.

Els nervis van començar a apoderar-se del cos de la Conchita.

- Ho sento molt, senyoreta...

La Conchita va començar a plorar desesperadament mentre els veïns l'intentaven consolar.

- Emporteu-vos-la, i assegureu-vos que descansi... Cuideu-la...
Deia l'oficial mentre els veïns se l'emportaven intentant-la calmar.
- Oficial Carles...
- Si?
- El metge diu que la causa de la mort ha estat el tifus... Hi ha signes de putrefacció als cossos... Aquestes noies feia setmanes que estaven mortes... El veí ens ha comunicat que ha sentit la noia parlar amb elles aquests dies... Com pot ser senyor?

- L'amor és el sentiment més potent de tots amic meu... I fins i tot quan aquest acaba, quan mor, intentem mantenir-lo viu.

Comentaris

  • Els sentiments de l'amor[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 31-07-2020 | Valoració: 10


    Molt bona i molt original, Eric. Un relat que és molt entretingut i se sent els sentiments de l'amor, entre els protagonistes. Hi ha una frase en el conte, que està en "espanyol", que m'ha cridat l'atenció... Bé, serà així l'assumpte.
    Saluts i cuida't...

  • Conchita[Ofensiu]
    Nil | 18-04-2020 | Valoració: 10

    Aquesta història que transcorre en el barri del Raval comença essent d'allò més pintoresca, però al final la sotragada que hom rep en saber com acaben les dues companyes de pis, et deixa pensarós durabt una bona estona i és que, com sempre, les teves històries per més tètriques que siguin, es fan creïbles a al lector. Ah! per cert i això va per tothom, i us ho diu un ex-pagès... Les patates no s'agafen, s'ha arrenquen! exemple: demà arrencarem les patates, aquestes patates són arrancades d'ahir o en tos cas "collides d'ahir", o de l'última collita. Un cop arrencades, podem dir que collim, però mai agafar. Pots dir quan vas al super: agafo un saquet de patates. Gràcies.

  • Carai[Ofensiu]
    joomateixaaa | 16-04-2020 | Valoració: 10

    Molt original, m'agrada.

  • Pobres rates[Ofensiu]
    SrGarcia | 15-04-2020

    Un començament prou dramàtic, però amb algun punt humorístic que el fa lleuger.
    Res no feia pressentir aquest trist final que, de totes maneres, estava indicat. El veí que protestava per la ferum potser no es referia a l'olor de les cols bullides...
    Aquesta vegada Ortega y Gasset, ja t'agrada això de fer desfilar escriptors, encara que siguin com a personatges secundaris, ja.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: