Contes del Raval: Omega

Omega, aquest era el seu nom, millor dit, el nom que l'havia posat en arribar a Barcelona.

La raó per la qual el seu amo l'havia anomenat així, es devia al fet que tots els seus familiars havien sigut assassinats en el moment de la seva captura, i ell, havia sigut l'únic que havien deixat amb vida. Omega. L'últim de la família. Omega.

A ell no l'agradava aquell nom, però preferia ser l'Omega a ser, Típota (res).

En arribar a Barcelona, el vaixell va atracar al port de Barcelona, i ràpidament, el seu amo el va portar a la rambla del raval per vendre'l.

Era un nen, un nen esclau, i a ulls dels adults adinerats de la Barcelona de principis de segle, només podia tenir dues funcions, o treballar com a criat, o treballar a la fàbrica...

L'Omega esperava el seu destí incert, assegut a un portal del carrer de Sant Bartomeu.

Les trompetes van començar a sonar informant de l'aproximació a l'inici de la venda d'esclaus.

-Hola, com et dius?

Va dir una nena de l'edat de l'Omega.

En veure-la, l'Omega va sentir alguna cosa estranya al seu cos... Era com si tot un conjunt de papallones volessin dintre seu...

-Jo em dic Teresita... He vingut amb el meu pare...

Va continuar la nena amablement.

-Els meus pares són morts...

La nena, afectada el va abraçar, i carinyosament li va dir:

-Ho sento molt...
-Gràcies. Em diuen Omega, per cert.
-A sí? No tens cara d'Omega... És el teu nom?
-És el nom que em van posar...
-I t'agrada?
-No...

Va dir l'Omega quan van sonar les trompetes de l'inici de la venda...

Com en una carnisseria oberta al públic, el carnisser encarregat de les transaccions va pujar al taulell.

-Benvinguts i benvingudes a la venda anual, aquest mateix mati ens ha arribat a Barcelona una remesa de qualitat. Començarem la subhasta amb aquest jovenet a qui anomenen Omega, comencem la subhasta amb quinze monedes... Qui dona quinze monedes?

-Quinze monedes!

Una veu de socarrim es va deixar escoltar seguida d'una figura peculiar, que deixava veure als espectadors, el personatge d'una d'ona gran.

-Senyora Martí! Encantat de tornar-la a veure! Li agrada el gènere?

-Molt!

Va dir aquella senyora estranya.

-Quinze monedes a l'una! Quinze monedes a les dues!

-Cinquanta monedes!

Va dir una veu greu des de l'altra punta de l'espai.

La senyora estranya va desaparèixer entre la multitud... I en un sospir, l'Omega va ser venut al millor comprador.

-Així que tu ets l'Omega...

Va dir l'home de veu greu...

-Si senyor...

Va dir l'Omega espantat.

Un rostre de la Teresita va aparèixer darrere de l'home, i aquest, amb un somriure va dir:

-M'ha dit la meva filla que no t'agrada...
-No senyor...
-Bé... Doncs haurem de posar-hi remei no?

La Teresita va somriure, i l'Omega, més tranquil, va dir...

-Que li sembla Alfa?
-Alfa?

Va dir el pare de la Teresita...

-Em sembla un bon començament...