Contes del Raval: El ninot de l'arlequí.

Un relat de: Eric Martinez
- Els hi asseguro senyors i senyores que ha estat un accident.
- Mentida! L'han assassinat!

Els veïns del carrer de les flors, s'amuntegaven al voltant del cadàver d'Emiliano José Estadella, un conegut delinqüent de la ciutat.

- Per l'amor de Déu, aquest home ha tingut un accident amb la bicicleta.
- Com està tan segur agent?
- Perquè s'ha estavellat contra la paret! Tenim les proves i els testimonis!

Deia cansat el capità Hèctor.

- No ha investigat prou! Veu al que vol veure!
- Volen que els expliqui una història senyors i senyores que vaig viure en la meva arribada a Barcelona.
- Volem fets, no història!
- Llavors prestin atenció.

La gent va deixar de banda per uns segons el cadàver de l'Emiliano, per prestar atenció al capità Hèctor.

Per poder escoltar la història, ens hem de traslladar a la Barcelona de principis de segle, o el tifus començava a cobrar-se les seves víctimes, i la por de la gent s'estenia com l'antiga pesta entre els ciutadans.

La falta de coneixement de la malaltia, feia que els ciutadans de la ciutat s'enfrontessin els uns amb els altres... Les denuncies, les falses acusacions, les restriccions i la quarantena sotmetien a la població com les gallines que esperen en silenci el seu tràgic final.

Vaig arribar de Reus a treballar com un vulgar guàrdia de la ciutat, i com tot aquell que arriba a un lloc, vaig ser enviat on cap guàrdia experimentat volia anar.
Caminava pel Raval content, no era cap home violent, ni tenia intenció de ser-ho, tot el que havia aconseguit a la meva vida m'ho havia guanyat amb enginy, i no tenia intenció de canviar aquesta habilitat per un altre.

- Senyor Hèctor! Entri! No ha vist res igual!

Un taverner em cridava des del carrer de les flors, convidant-me a contemplar l'espectacle que hi havia en el seu interior.
En entrar a la taverna, vaig veure tot un conjunt de gent amuntonada al voltant de la barra, contemplant un home assegut en una cadira.
Aquell home està fent una escena còmica, vestit d'arlequí.

- ¿Amb qui feia l'escena?

Va preguntar una senyora robusta que escoltava la història de l'Hèctor.
La gentada va fer callar la dona.
Tranquil, l'Hèctor va continuar.
L'escena, l'estava fent amb un ninot. Era un ninot baixet, d'entre quaranta i cinquanta centímetres. A simple vista, qualsevol que veies l'escena, pensaria que aquella situació, era sense cap mena de dubte, un espectacle de ventríloc... Però sabeu quan es van començar a torçar les coses? En el moment en el qual aquell ninot va començar a caminar per la sala.
Caminava sol, sense que ningú l'aguantes, sense ajuda. Vaig mirar al sostre buscant els fils, però no vaig veure res, igual que tots els presents.
El ninot es va asseure al costat de l'arlequí, i sense cap vacil·lació, va continuar l'escena.
En acabar l'espectable, la taverna tremolava dels aplaudiments.
Vaig demanar al taverner que propicies una visita a l'habitació on preparava el seu número l'arlequí.

- Passi senyor Hèctor, passi.

En passar el marc de la porta el vaig veure. El ninot, estirat en una caixa de metall. Em vaig apropar a ell, i el vaig observar detingudament.
La seva cara pàl·lida... Els seus ulls blaus... El material del qual estava fet s'assemblava al cuir, però no estava tant cuidat, hi havia mostres d'esquinçament en aquell material. Però el que més recordo és l'expressió de la cara, qualsevol en la meva situació no ho hauria vist, però jo si... Durant uns segons ho vaig veure... Just abans que l'arlequí, tanques la capsa, ho vaig poder veure... Aquell ninot semblava trist.

A poc a poc vaig seure amb l'arlequí, i amistosament vam començar a xerrar mentre bevíem brandi.

Era un home molt interessant, havia viatjat per tota Amèrica, havia estat cassat, amb una dona maquíssima que va morir.

- Com va morir?
- Va morir després de donar a llum...
- Quina llàstima, ha de ser molt dur morir al part...
- No he dit al part... He dit després d'aquest.

L'arlequí va fer un glop del seu got, amb tristesa al rostre.

- La por... La por la va matar Hèctor... És vostè un home amb por?

De cop i volta vaig sentir un cop... Un petit cop que venia d'algun costat de l'habitació que no havia identificat, i que no tenia cap intenció de descobrir, ja que segurament seria el subconscient, i el brandi que m'estaven jugant una mala passada.

- Que va ser del seu fill?

L'arlequí va fer un altre glop, però aquesta vegada no era tristesa el que demostrava el seu rostre, sinó ira.

- El meu fill i jo estem distanciats.

Un cop més fort es va fer destacat a l'habitació, i jo, guiat pel meu subconscient, vaig decidir donar-li importància.

- Què ha sigut això?
- Com li deia, Hèctor, d'ençà que la meva dona va morir, el meu fill i jo, estem distanciats... Però... Intento apropar-me...

Un altre cop va retrunyir a l'habitació, però aquesta vegada, sí que sabia d'on havia vingut...

Vaig aixecar-me, i amb incomprensió, em vaig apropar a la caixa del ninot.
L'arlequí es va posar al meu davant, i amb un somriure burlesc, em va dir:

- Obre la caixa... Obre-la... Vinga...

Les meves mans es van dirigir a obrir aquella caixa maleïda, però just abans de fer-ho, un pensament em va venir al cap, una idea, una teoria.

- És vostè un geni senyor...

A mesura que el felicitava pel truc, els cops de la caixa van començar a fer-se més dèbils, fins al punt de la seva extinció.
L'arlequí, com un jugador d'escacs al que li han fet un mat, em va despatxar de manera amistosa.
Recorria el passadís des de l'habitació de l'arlequí, i un soroll em va fer girar el cap... Un cop... Un petit cop... Que de nou... Se sentia des de la caixa.
L'endemà, em van trucar corrents, hi havia hagut un assassinat a la taverna del carrer de les flors... Algú havia matat l'arlequí... I l'única prova que teníem, era la caixa buida del seu ninot.
La gent que envoltava el capità Hèctor es va encongir.

- I que va fer home?
- Utilitzar l'enginy, com sempre he fet.
- I va descobrir l'assassí?
- No, però vaig arribar a una teoria lògica que no crec que els convenci, a més d'aprendre una bona lliçó.
- Digui home, digui!
- L'arlequí i el seu ninot eren molt coneguts en aquells temps a les ciutats, el mes probable, es que algú s'encapritxés del ninot, l'intentés comprar, i en veure que l'arlequí es negava, l'ofegues.
- No ens convenç capità.
- M'ho imaginava.
- Quina lliçó va aprendre capità?
- A no ficar-me on no em demanen.

Comentaris

  • Gràcies...Eric Martínez...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-03-2020

    Gràcies Eric, pel teu amable comentari..., on em dius que és meravellós i notes que té sentiments i veus la meua ànima per dins. M'alegre de que t'haja agradat.
    Saluts. Perla de vellut

  • Bon dia![Ofensiu]
    Eric Martinez | 22-03-2020

    Bon dia a tots guapos! La veritat es que no les tenia totes amb mi en aquest relat, moltísimes gràcies de tot cor per les vostres paraules.

    Una forta abraçada!
    Eric

  • suspens..[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 22-03-2020 | Valoració: 10

    Aquests ninots que parlen o es belluguen sempre m'han fet por. Per això he anat llegint el relat amb un ai al cor. Sort que al final la història resta un xic emboirada... Però el bo d'aquesta és que del comen fins al final et té segrestat, i sobretot encuriosit. Amb això ja és motiu suficient per a tornar-te a llegir. Enhorabona, Nil.

  • Un bon enginy[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 20-03-2020 | Valoració: 10

    Quanta fantasia li has posat a aquest conte del Raval. Realment m'ha agradat molt i tens una falicilitat per a descriure's tot amb molt bona mà.
    A mi els contes o relats llargs no em van molt, però tinc algun que altre, que el dia que em vinga bé, posaré un relat meu.
    Gràcies per compartir les teues fantàstiques narracions.
    Fins a l'altra.
    Perla de vellut

  • Boira[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-03-2020

    Una bona tècnica de narració en encaixar un segon relat en el primer.
    Allò que els lliga els dos és l'actitud del policia panxacontent (gens estrany: era de Reus) i és això el que la narració porta a descobrir.
    La història principal és imaginativa i amb molta fantasia. La identitat del titella queda com entre una boira, tot com si fos un somni de l'Hèctor.