Contes del Raval: El Corb

Un relat de: Eric Martinez
Les pulsacions del cor s'acceleraven com l'afluent del riu quan s'adona que s'apropa al mar.

La sang impactava per les parets de les venes, com els ocells moribunds d'un oceller, que xoquen contra les parets de la gàbia, desitjant una escletxa, o potser, només un reflex de l'anhelada llibertat que ànsia un ocell en captivitat.

Caminava pels carrers com la mort abans d'entrar al ball de Pròsper, en una nit en què la ficció s'apoderava dels carrers. Carnaval, el carnaval català, que conduïa els ciutadans entre la música i la festivitat dels successos ociosos que impregnaven les voreres, els locals, les animes...

Va arribar vestit de negre, la seva vida havia sigut sempre una ombra fosca del seu intel·lecte, barrejada amb la impotència de les aspiracions que mai havia pogut aconseguir, i construïda sobre una infància trista i odiosa.

En arribar, i veure el cadàver, el seu cor es va relaxar, aquella reacció davant del caos li venia per part de mare, aquella bruixa maltractadora i malparlada li havia deixat una herència de calma davant del caos. L'odi, només és el reflex de l'odi.

-Té un tall al coll, l'hi han dessagnat.
-És un vampir...

Va dir el protagonista del nostre relat.

-No hi ha sang a terra, perquè se l'ha emportat, i se l'ha emportat perquè la vol, i si la vol, és que la necessita.

Va sortir d'aquell pis i es va dirigir carrer avall, entre els cants, els crits, i la felicitat efímera dels habitants amargats.

En arribar al carrer de Mina, va respirar a fons, i va entrar al cau del llop, on la petita caputxeta es va perdre per no tornar mai més.

-Hola corb...

Va dir l'Eulàlia, una dona en camisó que s'acomodava al llit entre els llençols...

-¿Has vingut a buscar la mort? Corb...
-¿Has sigut tu Eulàlia?
-No...
-El capità Llampades va morir fa anys, ningú et busca, no tens per què tenir por...
-¿Encara recordes el sabor? ¿La dolçor?

Un calfred es va estendre per l'espatlla d'aquell personatge desdibuixat...

-El meu petit... Mai t'hauria d'haver deixat en aquella casa, amb aquella dona tan malvada...
-Has sigut tu Eulàlia?! Digam'ho!

Va dir cridant, tocant el mànec de l'arma reglamentaria...

L'Eulàlia es va aixecar del llit, i es va posar davant d'ell...

-El meu petitó... Encara tens el regust de la sang als llavis, veritat? Tus saps perquè ho fa... Perquè ho fèiem, tu i jo... No he sigut jo petit corb...
-¿Qui ha sigut Eulàlia?
-Una vampiressa, que no busca l'aliment a la sang, sinó a l'essència... En Ribot ha estat molt a prop d'ella, però serà el corb qui la trobi...
-Com ho puc fer Eulària?
-Que buscàvem nosaltres? No ho recordes? El control, la dominació... L'obscuritat... Que pot dominar una dona fosca?
-A una criatura...

Una localització va travessar la superfície cranial del corb.

-El portal de la Santa Madrona...
-La santa mare, fill... És una dona, si encara no l'han trobat, és perquè és una dona... No facis soroll, amagat a la nit, camuflat com ella...

El corb es va dirigir a la sortida, com si el diable el crides a l'infern.

-Corb!

Va dir l'Eulàlia d'un crit.

-Aquesta nit, agafes el camí del passat, t'enfrontes a un monstre després de parlar amb una bèstia, no oblidis qui vas ser, i qui seràs a partir d'aquesta nit.

El corb va alçar el vol.

Mentre caminava per les drassanes, els negatius del passat es projectaven a la seva ment com si es tractés d'una obra fictícia... D'un relat de por...

Havia conegut a l'Eulàlia de petit, eren dos nens, enfonsats en una guerra passada, on les anheles de poder dels vells, feien rugir els estómacs dels joves.

En aquella època convulsa, l'Eulàlia havia adoptat el corb, un noiet ros i bufó, i junts, van emprendre una odissea criminal guiada per la venjança, la gana, i la sang... Una sang que calmava els ferotges rugits dels estómacs d'aquells infants.

Paro la guerra, va acabar, i l'Eulàlia, aquella fada negra, que havia adoptat el petit Peter Pan, i que s'enlairava amb ella a la foscor... Com un ocell... Com un corb... Va decidir donar una oportunitat al bufó ros, deixant-lo amb una mare de veritat... Paro ni el bo és tan bo, ni el dolent tan dolent... L'Eulàlia havien sigut la seva veritable mare... I com una mare, el va ajudar quan ho va necessitar.

-Ribot!

Va cridar en veure el brigada.

-Tenim el nom! El tenim!

Li va dir el brigada ensenyant-li un paper tacat de tinta... La mateixa tinta que omplirà les pàgines de la història, la llegenda coagulada de les vides fictícies... La gangrena persistentment literària que absorbeix les últimes esquerdes d'aquesta grollera coacció de frases fantasmals, que recorren els barris, els carrers, i les vides que componen i compondran a través del temps, el Raval català.

El portal de la Santa Madrona vessava de gent…
Les mascares dels veïns es barrejaven ara amb les seves dubtoses existències... Bessons, homosexuals, transsexuals, adinerats, pobres, pidolaires, bondadosos, tirans, malalts... Tots junts... Tots amagats... Aquella mascarada, aquella obscuritat, era la que ara servia al corb i als seus homes per trobar el seu monstre.

Res encaixada en aquella festa improvisada, les peces del trencaclosques estaven boca avall, i el nostre protagonista només havia de trobar la peça adequada... Aquella que li encaixes com el final d'una vida passada, i el començament d'una vida futura.

Un cercle de gent ballava al seu davant, i rere seu va notar un alè càlid... Es va girar de pressa, però no va veure res, només la mateixa gent que s'ho continuava passant bé...

Va inspirar fons, i en expirar l'aire va obrir els ulls, i en aquell moment la seva set el va conduir a una petita nena que el mirava des de l'altra punta del carrer.

Es va dirigir a poc a poc a ella, i just quan aquesta va abaixar la mirada, una mà es va posicionar sobre el cap de la nena...

Aquell ésser li va donar la mà, i juntes es van dirigir a sortir de la festa...

El corb va assenyalar al brigada i als seus homes, que van ocupar els carrers paral·lels per on transitava al monstre amb la nena.

I sota aquella negra nit, el corb va fer un crit, apuntant al monstre amb l'arma.

-Enriqueta Martí! Detinguis en nom de la justícia!

El sol va començar a sortir a poc a poc, s'obre l'escena. Ja sabeu el que diuen... La nit és més fosca, just abans de l'alba.

Comentaris

  • subeo[Ofensiu]
    sukalu | 15-08-2020 | Valoració: 9

    Follow the State's directives issued. Everyone join hands to fight epidemics, limit moving out in the house to keep the cleanest living environment. mapquest driving directions

  • Excel.lent: Se m'ha accelerat el cor...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 15-05-2020 | Valoració: 10

    Molt bé, molt entretingut. Aquest conte de vampirs, que està molt be inventat.
    M'ha agradat com ho descrius, amb pèls i senyals.
    Saluts.
    PERLA DE VELLUT

  • Tot s'acaba...[Ofensiu]
    Nil | 08-05-2020 | Valoració: 10

    A mi sempre els vampirs m'han atemorit, llevat els de la pel·licula: Entrevista amb un vampir. Aquest relat teu escenifica la vida de la vampiressa del Raval, que estudis recent demostren que no ho fou pas. Sempre s'ha carregat el mort al més feble i vulnerable. En fi, dius que dones per acabat els teus Contes del Raval. Sàpigues que em gaudit molt i força llegint-los. I ara que cap a on tiraràs? Cap a St. Gervasi? Salut, Nil.

  • SrGarcia![Ofensiu]
    Eric Martinez | 05-05-2020

    SrGarcia!!!!

    moltíssimes gràcies de tot cor per les teves paraules!!! És tot un honor tenir-te com a lector, i company conversador i crític!
    Si és un gran autor el Theros,
    És possible que aquest relat formi part del final de la saga "Contes del Raval" o estic reflexionant jejeje.

    Una abraçada!!!

  • Vampirs d'ara i de sempre[Ofensiu]
    SrGarcia | 05-05-2020

    Mantens molt bé la tensió dramàtica. Ni em podia imaginar que el Corb fos en realitat el policia. Ja ho diuen que els millors policies són els delinqüents penedits.
    Barreges la història de l'Enriqueta Martí amb la història del corb i l'Eulàlia, fent veure que potser és més interessant la història passada que la present.
    Si tota l'acció, en lloc de passar al Raval, passés a les meves terres, en comptes de corbs serien gossos i en comptes de vampirs, dips.

    Mai havia sentit parlar d'en Xavier Theros; no m'estranya gens que t'agradi.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: