Contes del Raval: Composició Simfònica

Era la primera vegada que visitava Barcelona, com tothom sap, des de sempre, la música ha sigut el meu motor de vida, a més de la meva feina, i ja que Barcelona tenia un dels espais musicals més importants del món, vaig posar la ciutat com a punt d'arribada musical.

El Liceu... Deu meu, quina bellesa, quin teatre, quina música... Sempre m'he guiat per la idea que en aquest món, és molt millor tenir amics, que tenir poder, i jo a Barcelona tenia el millor amic de tots.

- Serguéi, entres o no? No tenim tota la nit.

L'Eric era un home conegut a la ciutat, i en arribar em va aconseguir dues entrades per anar a veure la Flauta màgica al Liceu. Amics com l'Eric hi havia pocs.

En acabar l'Opera, un conjunt de llàgrimes va regalimar per la meva cara.

- Potser és la cosa més increïble que he vist mai...
- M'alegro que t'hagi agradat company, anem a sopar alguna cosa.

En arribar al vestíbul del teatre, un conjunt de brigades ens impedien el pas per poder sortir al carrer.

- Què passa?

Vaig preguntar incòmode a l'Eric.

El meu amic es va dirigir a un dels homes que custodiaven les portes.

- On és l'oficial?
- Eric!

Va dir un home d'etiqueta que es dirigia cap a nosaltres.

- Oficial? Que passa?
- Han vist un animal corrents pel passatge dels coloms! Pere! Vine aquí!

Deia l'oficial al seu fill petit.

- L'únic que sé, és que ha deixat un mort i dos ferits.
- És un poc senglar?
- No crec, les víctimes han dit que semblava un cadejo... L'hem perdut la pista al carrer de les cabres.

De cop i volta, un dels acomodadors va aparèixer al vestíbul amb una mossegada al pit, i amb la roba plena de sang.

- És aquí dintre...

Va dir aquell home moribund abans de caure a terra.

De cop i volta, tots els ocupants de la sala van començar a córrer pel vestíbul.
L'Eric i jo ens vam quedar petrificats per la por i el nerviosisme, i entre la desesperació de l'escena, l'oficial cridava al seu fill entre la multitud.

- Pere! Pere! On ets? On ets?!!!

El fill de l'oficial havia desaparegut entre les carreres dels espectadors del Liceu.
De sobte una idea em va venir al cap.

- L'hem d'atreure... Senyor oficial! Ha de venir a nosaltres!
- Com diu?
- Hem d'atraure'l.
- Necessito trobar al meu fill.
- Jo el buscaré, vostè ajudi en Serguéi senyor.

Va dir l'Eric ràpidament.

Vaig indicar a l'oficial el que havíem de fer.

- Posicionarem als músics a l'escenari, i començarem a tocar els Papagenos, la barreja de veus entre un i l'altre faran que l'animal aparegui, si no m'equivoco, hi ha una escotilla just davant del director, em posicionaré davant a dirigir, una vegada l'animal aparegui vindrà per mi, i caurà per aquesta, necessitem que tota la gent d'aquest vestíbul calli, si volem que l'animal només escolti el que passa a l'escenari.
Els homes de l'oficial van començar a fer callar la gent, i jo vaig començar a dirigir els músics cap a l'escenari.

Una vegada els vaig col·locar a tots, vaig començar la direcció.

A mitjans de la interpretació, vaig notar una esgarrifança, i en girar-me, el vaig veure.

Un llop... Un llop que a poc a poc es dirigia cap a nosaltres com un mosca a la llum.
Les cames em van començar a tremolar, i la veu i els instruments dels intèrprets van començar a desafinar.

Una vegada el llop va arribar a l'escenari es va posicionar, com havia predit, sobre l'escotilla. Però per desgràcia, aquesta no es va obrir... I el llop, orgullós, i famèlic mirava les seves preses atemorides.

I en el moment en què la seva boca s'obria, i el seu cos avançava per atacar-nos, una tramoia de fusta va caure del sostre sobre el llop.

En aixecar la vista, vaig veure el Pere, que somreia.

- L'hem mort?

Deia l'Eric des de la grada.

- Està inconscient.

Vaig dir observant la fera.

- L'hauríem de matar, no creieu?

- Ell no ens volia matar, només ens volia menjar... No l'hauríem de matar si no pensem a menjar-nos-ho, no creieu?

Va dir el Pere amb un somriure.

Va ser tota una aventura, i sense cap dubte el que em va ajudar a crear la meva composició simfònica, espero que la canalla la gaudeixi.

- La gaudeix senyor Prokófiev, i és per aquesta raó que vull que formi part de ''Música Mestre'' perquè vull ferla arribar a més nens... Que? Li sembla bé?
- Em sembla una bona idea senyor Disney... Molt bona idea...

Vaig dir amb un somriure.